dijous, 28 de juny del 2007

Una visió europea


Els fets històrics o la visió que s’hi té d’aquestos, tenen la tossudesa de repetir-se. Ha sigut gràcies a la lectura d’un llibre de memòries, que ni està de moda ni és d’un escriptor massa llegit entre nosaltres, qui m’ha obert els ulls sobre la fatalitat que tenim de cometre els mateixos errors, per desconeixement o oblit d’eixos mateixos errors del passat. M’estic referint a un magnífic llibre “El temps d’ahir, Memòries d’un europeu” d’Stephan Zweig, en el qual es fa un precís retrat de l’Europa de la primera meitat del segle XX, i que deuria tenir un efecte clarificador per als qui comencem a viure i patir aquesta primera meitat del segle XXI.
I no puc deixar d’expressar l’agraïment a qui ha tingut l’encert i l’amabilitat de recomanar-me la seua lectura, el meu amic i també company –encara que sense relació- en una televisió presumptament valenciana i del segle XXI, Toni Mollà. Gràcies.
En l’esmentat llibre de memòries d’Stephan Zweig, un escriptor enormement popular en el seu temps a tot el món, però sobretot en els llocs que Donald Rumsfeld, eixe gran pacifista, va definir com la vella Europa, s’estableix el temps anterior a la I Guerra Mundial com l’edat d’or de la seguretat, Però, alerta! Parlava d’una seguretat que abastava tothom i que l’era de la raó en que estaven instal·lats era ferma i immutable, i contrària radicalment a la violència. Per una pura qüestió de coincidència temporal he tingut l’oportunitat de llegir l’avanç del segon llibre perpetrat per José María Aznar, “Retratos y perfiles, de Fraga a Bush” i ai! En la comparació in penosament malparat. Mentre la prosa i la sintaxi d’Stephan Zweig és senzillament fluïda gràcies al profund coneixement de l’escriptura i del seu temps, en l’expresident del govern, és ximpleria i una redacció pròpia d’un estudiant de 3r. d’ESO, a tot estirar. Com per exemple aquesta perla dedicada a la seua dona Ana Botella: “Aquella misma noche en Atenas, cuando acudimos a cenar a un restaurante con todo el grupo, Ana y yo nos sentamos juntos. Por la noche visitamos la Acrópolis. Era una noche de primavera, iluminada con luna llena...”.
El que continua a partir d’eixe moment és igual d’apassionant. La pregunta que m’assalta, perquè òbviament d’això no escriu, és...si tingueren l’atreviment de “sentarse juntos” se...¿acostarían tambien juntos?.
L’altre perfil avançat en la premsa està dedicat a George Bush i escriu?: “El salón dónde Bush recibía a sus invitados tenía una gran chimenea y estaba decorado con fotos de sus amigos. Le hice observar que yo no aparecía...”
L’altra pregunta que m’assalta. A banda de la petulància de no veure el seu insigne retrat, és “se acostaron juntos?, perquè el que sí sabem és que posaren les potes damunt la taula, en franca companyonia pròpia de dos cabdills d’Imperi, Un de debò, l’altre subaltern. I és que com es diu habitualment la política fa estranys companys de llit. En fi, la dissortada conclusió és que cent anys després dels desastres del segle XX que provocaren dos guerres mundials, continuem en mans de governants –en els cas de Bush encara- autèntics mediocres amb deliris de grandesa. El pitjor del segon –mai millor dit- és que com escriptor és, si cap, més mediocre. Això sí, igualment arrogant. Per cert, ¿qui és el negre?.
Polanski y las preguntas.


Después de presenciar la espantada de Roman Polanski en el Festival de Cannes, quejándose de las preguntas tan pobres que le hacían los periodistas, echándole la responsabilidad al uso –y abuso- del ordenador, he reflexionado sobre el tema y he llegado a la conclusión que, efectivamente, las preguntas son pobres y de muy poco nivel, pero también lo son en muchos casos las respuestas. En definitiva, que estamos instalados en una sociedad dónde los ciudadanos nos hemos olvidado de pensar en libertad, para la que hace falta una combinación de preparación, formación, inquietudes i cierta dosis de valentía. El icono que nos podría representar es el anagrama de una antigua compañía discográfica, “La voz de su amo”, en que se representaba un perro anudado a un viejo gramófono. Probablemente toda una metáfora de nuestro tiempo.
Un pas-doble per a Camps
Al “nostre” President Camps li faran un pas-doble en honor seu. Els compositors seran el mestre Adam Ferrero, en la part musical, i el Conseller de Cultura, Font de Mora, s’encarregarà de posar la lletra. A partir d’ara, tres pas-dobles Francisco, Paco, o Paquito sonaran en els actes oficials de la Generalitat. Tenint en compte, la Institució que tenim no desentonaran. Així, a l’entrada a les Corts, el President serà rebut per la música de “Francisco Alegre y Olé”.
“La gente dice:
vivan los hombres cuando
le ven torear yo estoy
rezando por él con la boquita cerrá. ...”.
D’aquesta manera s’hi troba l’oposició “con la boquita cerrá” mirant com toreja el bou de la corrupció, l’especulació immobiliària i la manipulació informativa dels mitjans de comunicació –públics sobretot. Tot i això, allò de “Francisco Alegre” és relatiu, perquè “lo nostre President” transporta una cara de lluç descongelat, que no l’apanya ni el millor microones.
Els actes més festius com les convencions de partit o les compareixences al costat del Conseller Portaveu, González “Plan” Pons –belleza en 7 días- seran amenitzats pel pas-doble de filà mora, obra de Gustavo Pascual:

Paquito Chocolateroés un home molt formalquè quan arriba la Festava sempre molt col·locat

I quan l’ocasió o l’esdeveniment demane solemnitat i festa alhora, exaltació de la figura presidencial i propaganda per la gran feina de govern, que sonen les fanfàrries del nou pas-doble compost per a ofrenar noves glòries a Espanya –que tant li agrada a Paquito Camps-. Com que encara no conec ni lletra ni música, ací va un suggeriment, que faig desinteressadament, per al senyor Conseller en la seua tasca poètica. Un esbós de lletra possible:

Paco Camps, quin home, quin President
És lo Nostre governant més eminent
Paco Camps, successor de Zaplana
Li mostra ara qui mana

Però com és un home piadós i devot
Resarà i no li “aventarà” un calbot
Farà que la nostra Comunitat
Siga líder en progrés i modernitat

Només un temor m’assalta, considerant la professió de forense del senyor Conseller Font de Mora, que per qualsevol motiu –Déu no ho vulga- certifique la seua mort –política per descomptat- a causa d’una “semicorxera” descontrolada aliada amb un “cudol
” assassí.
Oportunitats perdudes

Resulta curiós, i també decebedor, les ocasions perdudes que hem deixat passar els valencians. En els anys 70 i 80, quan el PSOE tenia la majoria suficient per a superar les batalles intestines i estèrils per la llengua, la senyera i la denominació del territori, no va tindre la valentia necessària –ni la vocació política-, per a deixar el conflicte solucionat. Les raons?... penúria intel·lectual i por a la dreta. Ara, en la primera dècada del segle XXI, el conflicte ja no és la llengua, la senyera o la denominació. Més bé es tracta de preservar un territori al que puguem denominar d’alguna manera, l’encapçalem amb la senyera –o no-, i ens expressem en una llengua, si més no, en xinès que tant interessa al senyor Rajoy. Els ciutadans tenim al nostre abast el vot massiu el proper 27M per tal d’evitar-lo. Què hi farem en aquesta disjuntiva? Tornarem a deixar passar l’oportunitat?. Tal vegada siga l’ùltima.
Micro-comèdia de situació amb dos personatges principals, dos personalitats barrejades entre Chico i Groucho Marx i dos constructors què, “curiosament” són presidents de futbol.-(Dos paios amb lleugeres tendències a la il,legalitat)-


P.P. de Baptista Lluner i va obrint fins un pla mig:

-Hola, bona nit, sóc Baptista Lluner i sóc constructor

-Hola, bona nit, sóc Florentí Peret i sóc constructor

(En el to melodramàtic d’Alcohòlics Anònims)

Se’n va a negre...


CAPÇALERA

BAPTISTA LLUNER & FLORENTÍ PERET

O JULIUS LLUNER & EMMANUEL PERET
Constructors

La primera micro sit-com entre la realitat i l’absurd.
Entre la vida reial i els Marx (Carles inclòs)

Programa patrocinat per Rajoles Entertainment.




1era. SEQÜÈNCIA / INTERIOR DIA
OFICINA CONSTRUCTORA

(Sona el telèfon)

SECRETÀRIA:
(De nom Marga Dolça i no tindria l’aspecte de la secretària clàssica, buscaríem un perfil diferent, semblant a la Margaret Dumont, l’actriu madura de les pel.lis dels Marx)
Lluner i Peret constructors, diga’m... No, el senyor Lluner no està. És al Jutjat, arribarà d’ací a un moment....


BAPTISTA LLUNER
(Entrant a l’oficina i dirigint-se a la secretària que li vol dir que l’han cridat) (Caracteritzat com el president del València Juan Soler, però exagerant el bigot a l’estil Groucho Marx i caminaria igual que ell)

... Ara no, Marga Dolça, he de telefonar al President. Vinc de la Comissaria i he vist una fotografia que no em fa justícia. Semble el meu pare. Bé, de fet és el meu pare... (es queda pensarós)...
Millor pensat mire a quant puja la recompensa...


(Entra Florentí Peret -adoptaria la personalitat de Chico Marx-, amb pressa i cara de dir alguna cosa important que no pot esperar )

FLORENTÍ : ...Baptistet tinc una notícia que canviarà, encara més, les nostres vides...farem l’edifici més alt del món.
Tu saps quin és l’edifici amb més plantes ?

BAPTISTA: (Dubitatiu)... No sé El Taipei 101?...Les Torres Petrones, l’edifici Sears de Chicago....?

FLORENTÍ: No Baptistet, no ho endevinaràs, perquè l’edifici amb més plantes el construirem nosaltres, tu i jo. Baptista Lluner i Florentí Peret Constructors... Caus o no caus?

BAPTISTA: NO, Ara no caic, i millor que no caiga, perquè això deu estar molt alt. Vinga, em tens neguitós, amolla-ho ja d’una vegada...




FLORENTÍ: (fent-se el gracioset i l’interessant)
És que sóc un geni de les finances, un ser superior que m’han dit més d’una vegada i tinc idees brillants. Farem una floristeria, a vore qui és el “guapo” que té més plantes!!!

BAPTISTA: (amb cara de estupefacció i incredulitat) :
Quasi mai oblide un negoci ni una cara, però en este cas faré una excepció... ...doble!!!.

FLORENTÍ: Doncs, ho tindràs difícil, perquè et recorde que som socis i ens dediquem als negocis i a les pilotes, per tant vindré ací cada dia.

BAPTISTA: Quan cobres per vindre cada dia?

FLORENTÍ: Posem 1000 euros?

BAPTISTA: I per no vindre?

FLORENTÍ: (Pensarós)... Uhmmm!!! No ho sé..., no ho podries pagar. 2000 euros.

BAPTISTA: Molt bé, hui has vingut. 1000 euros. Ahir també vingueres, 1000 més. Demà no vingues i estem en pau.

FLORENTÍ: (Mirant al sostre sense saber ben bé que dir)...
Saps una cosa Lluner? M’agrada ser el teu soci, ets tan poca-solta com jo.

Música forta de comiat

CARTELL: Continuarà....
La ciudad de la imbecilidad

La fiebre compulsiva de hacer ciudades irreales, imaginadas, inútiles, innecesarias, prescindibles, ridículas como la Ciudad de la Luz, la Ciudad del Cine, la Ciudad de la Euforia, la Ciudad de las Ciencias, ahora la Ciudad de las Lenguas, está llegando al “level” más alto imaginado por el universo conocido y desconocido. Yo, en mi proverbial ingenuidad, pensaba que eso de la Ciudad de las Lenguas sería un lugar donde se enseñarían técnicas papilosexuales de lo más sofisticadas, pero he aquí que los nostre president de la Cheneralitat nos ha anunciado que dicha ciudad será un lugar donde se extenderá la lengua castellana alrededor del mundo. Así, un chino de Shangai, un inglés de Oxford, un congoleño del Congo y hasta un argentino de Buenos Aires tendrá que venir a Castellón si quieren ser alguna cosa en materia lingüística castellana o española, tanto monta. La argumentación axiomática del presidente Francisco Camps -¿Por qué no Campos?- es la asociación pueril de ideas, y pido perdón a todos los niños de la galaxia, Castellón-castellano.
Yo, afectado por esa fiebre de hacer ciudades estrambóticas e imposibles, propongo a los señores del PP en general y a Camps en particular, construir una ciudad denominada “Ciudad de la Imbecilidad”. Solo tiene un inconveniente: no hay territorio suficiente pata que quepan todos los imbéciles de este país, que algunos hace un tiempo queríamos que fuera “País Valencià”. Lástima.
A la recerca de l’ètica...perduda?


Any rere any, dia rere dia, és fàcil constatar el retrocés de les actituds més encoratjadores i honestes. És ben sabut que, ara per ara, és més productiu el muntatge mediàtic, la mentida, la falsedat o simplement l’estupidesa, abans que el rigor ètic i intel·lectual, el compromís –no ja amb la societat-, si més no en un mateix; el treball seriós i honrat, és a dir allunyat el més possible de l’oportunisme i la indigència cultural tan estimats hui en dia.
En eixe sentit l’activitat professional més desacreditada –amb raó segons la meua opinió- és la periodística. Tot i això sempre és possible trobar-ne alguna excepció. Almenys, vull creure que és així. En l’àmbit empresarial no espere gran cosa, el seu objectiu és guanyar diners. Però... i en les persones que exerceixen l’ofici de periodista?. Com és possible acceptar-ne les opinions interessades disfressades d’informacions que s’aboquen en alguns mitjans que es dediquen a la guerra tòxica?. Només en citaré tres que han ultrapassat tots els límits ètics i professionals: Canal 9, El Mundo i la Cadena Cope. Tots tres, si els deixem, faran impossible la convivència civilitzada, democràtica i intel·ligent. Qui avisa no és traïdor, després no valdran les lamentacions.
A furtarrrrr!

Canal 9 ja està preparant el pròxim programa que posarà en marxa la pròxima temporada: “A furtarrr!. El programa introdueix una novetat important: serà presentat per un col·lectiu comandat per Carlos Fabra i els seus escuders o “lacais” Vicente Martínez, Luis Díaz Alperi i Jose Vicente Mateo. De mestre de cerimònies i convidat estel·lar Eduardo Zaplana. El programa de format més o menys semblant a “Operación Triunfo” analitzarà, jutjarà i puntuarà les habilitats dels participants en operacions tan edificants com ara requalificació de terrenys, suborn, estafa, corrupció immobiliària, frau a Hisenda, factures falses, contractar obres públiques quatre vegades per sobre del seu valor real. De moment no es contempla l’eliminació de qui discrepe, però no es descarta per a un futur. El programa tindrà uns col·laboradors necessaris com jutges i fiscals que faran la vista grossa, es declararan incompetents, destruiran proves inculpatòries o declararan nul el procés per haver prescrit.
El públic assistent serà triat especialment entre aquelles persones acrítiques, sense criteri, enlluernades pel luxe i el triomf social, tot i que ni el tocaran ni el voran. “A furtarrr!!!” té assegurat l’èxit espectacular d’autocrítica i públic. Això si, quan acabe el programa, el plató serà arrasat per una excavadora que esborrarà tot vestigi de vida intel·ligent.
Alfabet “popular”

En un passeig pel alfabet de la política nominal del PP podem viatjar d’un extrem a l’altre sense moure’ns ni un cm. Si comencem per l’A d’Acebes ens situarem en la dreta clerical, ressentida, inepta i rancorosa. Tot alhora. Si continuem per la C de Camps, a tots els qualificatius anteriors podrem afegir la de ploramiques i la fugida per a no fer front als seus compromisos com president de la Generalitat. Tant de bo s’estalviara les llàgrimes i deixara de donar-nos la tabarra amb el ressec argument de l’aigua (para todos?), i Rita, a més afegeix, “pólvora, también para los niños y con derecho a la automutilación”. Si ens desplaçarem a la M de Martínez Pujalte, el podrem despatxar amb l’epítet de “pintoresc” personatge de còmic. És a dir “Martínez el facha” amb el seu “bigotet” i tot. La lletra del presumpte “jefe” de tots és la R de Rajoy, un tipus que ha anat de marxa i l’ ha semblat “bonito, el día más feliz de su vida”. Doncs, quina vida més trista deu haver tingut. I per últim si arribem a la Z, ens hi trobarem amb un campió mític: Zaplana, un ídol fabricat amb formigó, però que ha demostrat tenir –ai!- els peus de fang. I ja quasi és un ídol caigut, es qüestió de temps. Potser siga una gosadia, però en un futur, no molt llunyà, el veurem ingressar en Fontcalent o Picassent. Si el sistema judicial, d’una vegada per totes, es mostra independent, és clar. Hi han més lletres de l’alfabet “popular”, sí, però es poden resumir en aquestes, si més no.
To be continued...
El magnat i el “bajoca”

Pensava fa un dies, si fa no fa, que la meua perplexitat havia tocat fons o sostre, ves a saber. Però heus ací que acabe d’escoltar les paraules de Bernie Ecclestone, presumpte magnat de la Fórmula 1, condicionant la celebració d’un Gran Premi en un circuit urbà que s’habilitarà a la ciutat de València, a que el PP guanye les properes eleccions autonòmiques al País Valencià. La perplexitat no la causa les declaracions d’aquest senyor, que es dedica als seus negocis, més be me les provoca la genuflexió de Francisco Camps, president de la Generalitat que es comporta com un bajoca nou ric amb els diners de tots els contribuents valencians (26 milions d’euros per any, això sense comptar les despeses d’adequació del circuit), a més de generar-nos una vergonya aliena difícil de superar, dient - sense posar-se roig com una tomata -, coses tan coentes com aquesta:
“Gracias por decir estas cosas tan preciosas que es vincular el Gran Premio de Fórmula 1 a que yo gane esta selecciones”.
Bé, si guanya les eleccions, no caldrà més que acceptar la decisió democràtica dels electors valencians i admetre que es certa aquella màxima de Winston Churchill que “cada poble té els governants que es mereix”. No obstant això i amb tota la modèstia i el respecte que sóc capaç de transmetre, jo faré apostasia de valencià i tractaré de fomentar la insubordinació fiscal. Aquest escrit s’autodestruirà en cinc segons, més o menys el que tardarà en destruir-se el poc sentit comú que encara es quede.
El fenomen “The Zimmers”

A Gran Bretanya l’últim fenomen és una banda de nonagenaris (entre tots fan més de 3000 anys), es diuen The Zimmers i triomfen fent versions de The Who, i en concret del seu primer èxit “My generation”. Si tenim en compte que la lletra de la cançó diu entre d’altres coses “Espere morir abans de fer-me vell”, quina conclusió en podem treure?. En primer lloc que les paradoxes són perfectament possibles: un grup de “iaiets” cantant un tema que simbolitzava la rebel·lia juvenil als anys 60, i que probablement eixos ancianets en aquell moment representaren tot el contrari: la societat conservadora i temorosa dels canvis socials i polítics que s’albiraven. Ara, 40 anys després, utilitzen el tema per a reivindicar que “encara” estan vius. La segona paradoxa seria que una gran part de la joventut actual ha invertit la base social: ara són ells els conservadors –social i políticament- quasi a tot Europa, però sobretot ací, al País Valencià.
La reflexió final seria: En què ens hem equivocat?. O millor dit ens hem equivocat o són ells els equivocats?... si és que hi ha algú d’equivocat. Valga la paradoxa!
RITA I LA LLENGUA

L’alcaldessa!? de València Rita Barberà acaba d’amollar una cosa com aquesta:
“Al-Russafí allá por el año ciento y pico, antes de la llegada del Rey Don Jaime hablaba de Russafa, de la ciudad y de amor , no había llegado el Rey Jaime I y así hablábamos los valencianos ».
Quasi 900 anys després, li propose a Al-Rita Barbussí, a qui el valencià li produeix urticària, els següent suggeriments:

1r. Que a partir d’ara publique els seus edictes municipals en la llengua que parlava –i escrivia- el poeta àrab Al-Russafí.
2n. Que ella mateixa parle sempre en la llengua d’Al-Russafí.
3r. Que l’America’s Cup adopte com a llengua oficial la d’Al-Russafí
4t. Que Al-Russafí siga el nou patró de la ciutat en substitució de Sant Vicent Ferrer .
5è. I per últim, que recuperem altres referents de la llengua valenciana d’abans de Jaume I: Alí Ben Parlat, Muhhamad Tronat o Alí Ben Bufat entre d’altres.
RELAT INCONCLÚS D’UN PERPLEX

Ll. havia planejat una fugida alliberadora, un recorregut físic i mental, que havia de tenir un efecte balsàmic i analgèsic. De bon matí, i de bon humor, havia desdejunat amb parsimònia i tranquil·litat, gaudint del cafè amb llet i les torrades amb melmelada; escoltava l’últim disc de Bob Dylan, “Modern times”, una autèntica sorpresa, doncs donava per superada l’etapa creativa del cantant de Minnessota. També considerava la possibilitat d’agafar notes d’aquell estat positiu, que no experimentava molt a sovint. En canvi, tot canviaria quasi de manera tragicòmica, en tant sols un instant, un instant que capgirà l’estat anímic d’un “paio” perplex i conspicu com Ll. La pantalla de TV vomitava imatges, no per malauradament habituals, menys terribles: un parell de cotxes convertits en ferralla amb la panxa esclafada sobre els fluids, benzina, oli i aigua, mullant l’asfalt. Escampats pels voltants més o menys pròxims, cossos humans rebentats en un garbuix sagnant i insuportable. Era una de les notícies del dia: “24 morts en un atemptat a Bagdad”, però ocupava un lloc secundari. Allò vertaderament important era el ressò d’una manifestació celebrada a Madrid on molta gent –massa per a una bona higiene social – cridava amb actituds d’ira i ràbia contra la raó i la lògica. Si es pensa una mica podríem construir una aterridora i complexa faula moral –Ll. prefereix anomenar-la ètica- sobre la condició humana???.
Kapuscinski


En la mort d’aquest periodista polonès, només evocant el títol d’un dels seus llibres “Els cínics no valen per a aquest ofici: sobre el bon periodisme”, ens plantegem el vell dilema –o no- sobre la responsabilitat dels intel·lectuals que, avui en dia, es dediquen a la informació. Entre nosaltres, els valencians, el model d’intel·lectual al servei de la informació i la societat en què va viure, és sens dubte Joan Fuster. Això no val a dir, que totes les seues reflexions, anàlisis i prediccions tinguen vigència absoluta, però afrontava les principals qüestions vinculades amb la realitat aportant perspicàcia i coneixement a parts iguals. Avui, una època de grans canvis polítics i socials, i de revolucions tecnològiques en l’àmbit de la informació, TV i sobretot Internet, podríem trobar uns intel·lectuals de característiques semblants?. Si els cínics no valen, i l’ètica no cotitza a l’alça... què o qui ens queda?.
Per la diversitat cultural

Bob Dylan cantava en una de les seues millors cançons, almenys per a mi, “I shall be released”, que “ells” diuen que tot es pot substituir, que tots necessitem protecció i que tothom pot caure, però també que “qualsevol dia serem alliberats”. En una associació, tal vegada agosarada” eixe “ells” dylanià és semblant a aquell “ells” que Joan Fuster utilitzava per a referir-se a un ens poderós i fantasmagòric que controla i condiciona des d’anys ençà l’evolució de la societat, la comunitat de persones que l’integren, cap a postulats de major coneixement i en conseqüència majors quotes de llibertat i progrés.
Amb la música i les lletres de Dylan i la literatura i les reflexions de Fuster es podria pensar que no tenen un nexe d’unió inequívoc, però a poc que aprofundirem veuríem que són dos referents ineludibles per a molta gent, aquells que estem entre els 30 i els 50 anys, amb marges d’error per dalt i per baix. I també, seguint amb aquest exercici curiós, d’unir conceptualment artistes i creadors aparentment allunyats, es podrien establir conjuncions estimulants: Lou Reed/Velvet Underground i Joan Salvat Papasseit; Salvador Espriu Espriu; Els Beatles i Pere Gimferrer; Jim Morrison/ Doors i Joan Brossa i Jaime Gil de Biedma; Leonard Cohen i Miquel Martí i Pol; els Rolling Stones i Vicent Andrés Estellés; Pink Floyd i Marc Granell; The Who i Gabriel Ferrater. Tanmateix al nostre entorn cultural podríem associar tres generacions: Carles Riba, Pau Riba i Pastora...
Associacions, tal vegada a contrapèl?. És possible, però ni antagòniques ni excloents, i sí complementàries, enriquidores i creatives.
(Nota aclaridora: açò estava escrit abans d’assabentar-me dels recitals de poesia catalana a Nova York a càrrec de Lou Reed, Patti Smith i Laurie Anderson. Sembla que la meua reflexió no era tan destrellatada).
1707 i el mal

De tots és conegut el costum de celebrar dates que recorden un fet històric, festiu o personal. Victòries, derrotes, descobriments, enaltiment de personatges, aniversaris, onomàstiques o qualsevol altra fita. A mi, en general, no m’interessen gran cosa les commemoracions històriques, menys encara si son grandiloqüents, o tracten d’exaltar els sentiments nacionalistes tribals –tots- o la pertinença a un grup determinat. I em resulten particularment desagradables els religiosos, per l’efecte de retrocés que han tingut –i tenen- sobre el progrés humà i social. Enguany es commemorarà el 300 aniversari d’una derrota significativa per al País Valencià. No obstant això, els efectes d’aquell mal tantes vegades invocat, ara per ara, no té cap importància. Allò que vertaderament m’interessa és una altra data: el 27 de maig de 2007, quan es celebraran les eleccions autonòmiques i municipals, perquè ens hi juguem el present i el futur, i com deia Woody Allen “A mi m’interessa el futur perquè és on passaré la resta de la meua vida”. Doncs bé, hi ha un grup de gent que aglutina totes aquelles actituds, polítiques, sentiments nacionalistes, religiosos i de poder, que han malbaratat l’avanç social, depredat el territori, mentit sobre la història, “estupiditzat” la cultura, si em permeten l’expressió i han fet quasi irrespirable l’aire de convivència social imprescindible per a una democràcia civilitzada i moderna. Per tant, per qüestió de supervivència, caldria enviar aqueix grup que no és necessari esmentar fora del poder. I no és que les dos alternatives possibles siguen especialment atractives, per moltes raons que deixarem per altre moment, però entre la mort i una hipotètica decepció, l’elecció és clara. O no?