Avui s’estrena “Shine a light”, una col·laboració entre Martin Scorsese i els Rolling Stones. Es tracta d’un documental que recull un concert de la banda de Mick Jagger i Keith Richards en un petit escenari, el Teatre Beacon de Nova York, allunyat dels grans i multitudinaris concerts en estadis de futbol o beisbol. “Sine a light”, el títol del documental, és una llum que brilla fa més de 40 anys, tant en el cas dels Stones com el de Scorsese. Tots tenen més de 60 anys, i tot sembla, almenys a mi m’ho sembla, que és un diàleg entre el temps i l’edat. És possible llençar a eixa edat provecta un missatge nou i innovador alhora?. Pot, encara, el cinema de Scorsese i la música dels Stones arribar a la societat actual d’una manera transversal?... és a dit pot interessar als qui, com jo, gaudirem simultàniament amb “Taxi driver” , “Toro salvaje”,o “Uno de los nuestros" i “Simpathy for the devil”, “Brown sugar” o “Gimme shelter” i als qui han conegut el director per “Infiltrados”, la seua darrera pel·lícula o els rockers per les seues gires o les “tamborinades” de Richards, pegant-se un bac des d’una palmera i haver-se snifat les cendres de son pare, o els moviments sincopats i dislocats –a la seua edat!- de Jagger al mig de l’entaulat cantant amb “Satisfaction”?... Són els Stones i Scorsese un contrapunt quasi tragicòmic de principis de mil·lenni? ... L’experiència i la vida viscuda ens pot respondre si i no al mateix temps, i no estar bojos. Per tant, jo veuré “Shine a light” amb ulls nostàlgics i crítics, sense creure’m incongruent i incoherent. Tampoc el contrari. I és que per a nostàlgia nostàlgia la d’abans i per a crítica crítica, l’autocrítica. I si com deia Robbie Robertson, en “The last Waltz” (1978), el documental de comiat de The Band, la banda de Bob Dylan, també dirigit per Scorsese: “Vint anys així són inconcebibles”... que podem dir dels quaranta que ja acumulem?.
