Arriba un moment en la vida que ets massa jove per a algunes coses i massa vell per ¡a tantes altres!, que comences a plantejar-te si tens més passat que futur. Reflexiones sobre la vida i penses que és més o menys com el cinema. Segons Jean-Luc Godard, les pel·lícules haurien de tindre un principi, una part intermèdia i un final, però no necessàriament en eixe ordre. Tant de bo, poguérem organitzar la nostra vida com una pel·li. Imaginem que això fos possible i coneguérem l’epíleg i, si en eixe cas, canviaríem alguna part del guió. Potser que ens trobem satisfets de les decisions que hem pres, malgrat els inevitables errors, o que, pel contrari, ens agradaria modificar de dalt a baix tot el nostre periple vital (com diria Juan José Millàs... que redimonis voldrà dir “periple vital”?).
Una vida de cinema et permetria també, elegir l’actor que voldries que interpretara el teu paper. I, a més, triar el sexe. Jo, com és lògic, elegiria ser dona en la ficció. I faria un càsting compost per Marylin Monroe, Jacqueline Bisset o Scarlett Johansson.
En eixe precís moment, vaig despertar.
