Per petició popular i per una lleugera i segurament encertada crítica a l'última “estranya” crònica equina, he decidit ampliar les visions viatgeres per la Toscana durant el mes d'agost. Obviaré les grans ciutats on s'acumulen la història i les obres més importants del Renaixement per a perdre'm pels petits poblets que també tenen la seua història però que aporten un valor afegit com és el paisatgístic. Començaré, però, pel poble o el que siga allò on tinguérem la mala sort de passar les nits de la nostra es tança toscana. El nom és Pontassieve i encara que està ben a prop de Florència, uns 17 Km crec recordar, deu ser un lloc recòndit que amaga un secret semblant al triangle de les Bermudes. Ací no es dissipen vaixells perduts entre la boira espesa. El terrible secret de Pontassieve són les nombroses, enigmàtiques i sorprenents possibles entrades a través d'unes meravelloses rotondes que no et fan desaparèixer per a sempre, però a voltes pegàvem tantes voltes -valga la redundància- que t'entraven ganes de evaporar-te de debò. He d'agrair efusivament la destresa de la nostra “xoferesa” que et feia sentir com en la fira i sense pagar entrada ni res per eixes magnífiques rotondes. Altre aspecte a destacar de La Toscana i d'Itàlia en general són les caòtiques, desordenades i incoherents carreteres berlusconianes. El fenomen Berlusconi és difícil d'explicar des d'un punt de vista racional. ¿Com és possible que un patán amb implants capil·lars i més operat que la Belén Esteban, que menysprea la democràcia, és un delinqüent furtamantes i que utilitza el sistema judical per al seu servei... com és possible, dic, que guanye elecció rere elecció?. Conclusió, això no diu molt a favor dels italians. Ara, que els valencians tampoc podem tirar coets amb uns dirigents coents atrapats pel “Bigotes”, tratges gratis total i corrupció generalitzada. ¿Serà genètic? De moment, l'única diferència és que Paquito Camps té alopècia galopant. Bé, quan tinga uns anyets més li pot demanar consell a Silvio.
Continuem el nostre itinerari toscà de la mà de la nostra extraordinària “xoferesa” pels camps i turons dominats per l'ocre del forment i els verds d'oliveres, xiprers i vinyes, submergits en una bellesa natural i renaixentista. Un bon nom o definició d'aquest retrat seria “alegria serena”, una actitud d'abandonar-se a la bellesa com feia Dirk Bogarde en la pel·lícula “Mort a Venècia” de Luchino Visconti quan contemplava l'atractiu rostre del jove Tadzio.
Montepulciano, SanGimingano, Pienza, Volterra, Arezzo, Vinci, poble natal de Leonardo, Lucca ... emergeixen entre xiprers, vinyes i oliveres en una visió que et reconforta. I penses que esta terra està feta a la mesura de l'home, i quan dic home, vull dir també dona. Vull dir persona humana. En definitiva practicar l'ofici de viure de la millor manera possible: bé.
Continuarà.
