“La vida és allò que et va succeint mentre tu t’entestes en fer altres plans”. La frase no és meua, però l’adopte com a pròpia. Pier Paolo Pasolini va dir que la “la vida és el passat, el present i el futur”. En el seu cas, malauradament, el futur es va quedar descansant per a sempre en el balneari d’Ostia, assassinat per un jove. Uns diuen, que li havia proposat relacions sexuals i d’altres que va ser víctima de sectors poderosos del govern que el consideraven un intel·lectual molest per l‘àcida crítica que destil·lava en les sues pel·lícules. El filòsof danès Sören Kierkegaard ens va aclarir que “es pot comprendre la vida cap enrere, però cal viure-la sempre cap endavant”. Això està bé Kierkegaard, però sempre que et deixen. Com deien dels rockers dels anys 60: “viu de pressa i deixa un bonic cadàver”, perquè en paraules de Marguerire Duras, l’autora de novel·les com “Un dic contra el Pacífic” o “Indian song” ...”Molt prompte en la vida és massa tard”. Per això cal fer cas a Henry Miller que sentencià: “S’ha de donar un sentit a la vida, pel fet mateix que manca de sentit”. El mestre Leonardo da Vinci, li va donar un gran sentit a la seua vida, i de retruc ens el donà a molts de nosaltres. Com a gran impulsor del renaixement, eixa època daurada que posà fí a l’obscurantisme medieval, va viure intensament perquè “Qui no valora la vida, no se la mereix”. Però com tampoc no crec en las frases grandiloqüents, ni en les obres o visions, em quede amb la mirada escèptica i irònica d'Enrique Jardiel Poncela: ”En la vida humana només uns pocs somnis es compleixen, la gran majoria se ronquen”. Conclusió: "No podria dir que no estic en desacord amb tots ells".
