Si entenem l’infern com un càstig, el càstig per excel·lència, el desitgem com es natural per als altres, i el temem per a nosaltres mateixos. Jo veig, l’infern com el lloc on es poden reparar les actituds i situacions injustes que cometen algunes persones o personatges. En vida, hi ha qui es comporta com un mesquí, un miserable, un mentider, un violent, un pedant, un assassí, un imbècil, un hipòcrita... En algun cas, excepcional, es donen la majoria d’aquestes “virtuts”. I paradoxalment, quasi mai reben el menyspreu social, familiar i personal que es mereixen.
L’actualitat, més o menys recent, ens ha donat la notícia del trànsit a l’altra vida d’alguns d’eixos personatges. I lluny, de rebre el retret punitiu que els correspondria, encara i tot són objecte de necrològiques laudatòries i recordatoris d’accions positives, que ni de bon tros han protagonitzat.
Només esmentaré dos exemples. L’un és Francisco Umbral, un escriptor excessivament valorat per una capelleta madrilenya que ha volgut fer d’ell, en una il·lusió intel·lectual post mortem, com si fos l’Émile Zola del segle XX. Quan, en la meua opinió, no va passar de ser un novel·lista que no ha deixat empenta. Tot i que te una obra àmplia, pocs podrien recordar algun títol. I com a cronista i columnista, pel què és tan elogiat, el seu gran “mèrit” rau en la popularització d’un llenguatge localista madrileny, el “cheli” après quan baixava a comprar el pa. I pel que fa a la seua evolució política, ell s’autoatorgava la condició d’esquerres, però que acabà fent el joc a la dreta més rància de la ma d’un altre candidat a l’infern com Pedro J. Ramírez, un tipus que ha soscavat l’ofici de periodista en direcció al nucli més profund de la deshonestedat.
L’altre és l’últim alcalde franquista de la ciutat de València, Miguel Ramón Izquierdo, un antidemòcrata convençut, que no deixà el càrrec fins que va ser desallotjat en les primeres eleccions municipals de l’any 1979. En aquells anys de la transició, els moviments cívics de València van reivindicar dos espais, el llit del Túria i el Saler, per a l’ús i el servei dels ciutadans. Aquest alcalde, que va consentir i/o propiciar els edificis i un passeig entaulellat d’El Saler i va “idear” una autopista urbana pel llit del Túria, ha volgut passar i el han volgut fet passar, l’actual alcaldessa Rita Barberà també, com el “salvador” d’eixos espais tan importants per a un ciutat, deficitària d’espais verds i públics. Quin cinisme més insofrible!.
Així que la nostra –o la meua- ànsia de represàlia més que justificada, és que aquestos “paios” cremen per sempre en el foc etern de l’infern, que els “laics”, desitgem que siga real. Ah!, i que per molts anys vagen per davant!.
Seria, si fa no fa, la nostra venjança “pòstuma”.
L’actualitat, més o menys recent, ens ha donat la notícia del trànsit a l’altra vida d’alguns d’eixos personatges. I lluny, de rebre el retret punitiu que els correspondria, encara i tot són objecte de necrològiques laudatòries i recordatoris d’accions positives, que ni de bon tros han protagonitzat.
Només esmentaré dos exemples. L’un és Francisco Umbral, un escriptor excessivament valorat per una capelleta madrilenya que ha volgut fer d’ell, en una il·lusió intel·lectual post mortem, com si fos l’Émile Zola del segle XX. Quan, en la meua opinió, no va passar de ser un novel·lista que no ha deixat empenta. Tot i que te una obra àmplia, pocs podrien recordar algun títol. I com a cronista i columnista, pel què és tan elogiat, el seu gran “mèrit” rau en la popularització d’un llenguatge localista madrileny, el “cheli” après quan baixava a comprar el pa. I pel que fa a la seua evolució política, ell s’autoatorgava la condició d’esquerres, però que acabà fent el joc a la dreta més rància de la ma d’un altre candidat a l’infern com Pedro J. Ramírez, un tipus que ha soscavat l’ofici de periodista en direcció al nucli més profund de la deshonestedat.
L’altre és l’últim alcalde franquista de la ciutat de València, Miguel Ramón Izquierdo, un antidemòcrata convençut, que no deixà el càrrec fins que va ser desallotjat en les primeres eleccions municipals de l’any 1979. En aquells anys de la transició, els moviments cívics de València van reivindicar dos espais, el llit del Túria i el Saler, per a l’ús i el servei dels ciutadans. Aquest alcalde, que va consentir i/o propiciar els edificis i un passeig entaulellat d’El Saler i va “idear” una autopista urbana pel llit del Túria, ha volgut passar i el han volgut fet passar, l’actual alcaldessa Rita Barberà també, com el “salvador” d’eixos espais tan importants per a un ciutat, deficitària d’espais verds i públics. Quin cinisme més insofrible!.
Així que la nostra –o la meua- ànsia de represàlia més que justificada, és que aquestos “paios” cremen per sempre en el foc etern de l’infern, que els “laics”, desitgem que siga real. Ah!, i que per molts anys vagen per davant!.
Seria, si fa no fa, la nostra venjança “pòstuma”.
