Les nits d’estiu provoquen, de vegades, insomnis indesitjats. I et detens a pensar sobre temes que, ara per ara, no n’eren els prioritaris. Vull dir, pensar en una instància que vaja més enllà de la nostra existència –efímera- per la vida. La filosofia cartesiana ens ha fet a molts creure només en allò que podem veure i es pot demostrar científicament. La pregunta és? ... això és suficient. El director suec Ingmar Bergman, un sant laic, s’ho va plantejar durant 50 anys, tant a les seues pel·lícules com a la seua vida. El passeig amb la mort de “El séptimo sello”, va ser un colp profund en les nostres ments, quasi adolescents, d’aleshores. Jo em sentia d’allò més convençut del meu agnosticisme, però ara em torne a replantejar la qüestió. I no és de bon tros que vaja a creure en Déu, i molt menys en els seus representants ací a aquest vall de llàgrimes que tant els agrada. No, en absolut, però una reflexió envers l’espiritualitat laica, si em permeteu l’expressió, és un enigma fascinat. És l’etern enfrontament entre les parts de la nostra personalitat dual. Què, en realitat, no són més que la vida que tenim: les relacions humanes, la incapacitat de comunicar-se, la mort, l’estima per l’art, per les persones que t’envolten...
En definitiva, la vida és “Una càlida estació amb noms propis”. Una frase que m’ha regalat una persona, que malgrat no conèixer de manera intensa, crec que l’estime de manera càlida. I no importa l’estació. Així que... gràcies.
