Avui he de fer-me ressò d’una mort que m’ha causat perplexitat per la manera en com s’ha produït. Ahir mateix es coneixia que Mike Edwards, el violoncel•lista de l’Electric Light Orchestra, més coneguda com la ELO, va causar òbit de manera un tant còmica, i demane perdó perquè una mort quasi sempre és més tràgica que còmica, però... 600 quilos d’herba seca li van caure al damunt de la furgoneta que conduïa. La ELO, la mítica banda dels 70 que liderava Jeff Lynne practicava un rock simfònic i electrònic molt original deixant grans cançons com “Livin’ Thing”, “Strange music” i moltes més.
El cas que la vida és una paradoxa. Com deia John Lennon “La vida és allò que va passant mentre tu t’entestes en fer altres plans”. Els plans de Mike Edwards s’han truncat per un “muntó” de palla, lluny de la profunditat del filòsof danès Sören Kierkegaard que va amollar açò: “es pot comprendre la vida cap enrere, però cal viure-la sempre cap endavant”. Això està molt bé mestre Kierke –perdoneu la petulància de la familiaritat, però és que entre Sören i jo hi havia molta confiança-, però això és una obvietat, profunda si vols, però obvietat al cap i la fi. Com la cosa va de músics de rock em ve al cap aquella frase lapidària: “viu de pressa i deixa un bonic cadàver”. Jim Morrison, Janis Joplin o Jimi Hendrix tal volta deixaren un bonic cadàver perquè ens deixaren als 27 anys, però en el cas del malaurat Edwards...¡ai! ja en tenia 62...
Seguint amb les reflexions profundes sobre la vida, un altre mestre Leonardo Da Vinci el gran impulsor del Renaixement, eixa època daurada que posà fi a l’obscurantisme medieval i que va viure intensament va dir: “Qui no valora la vida, so se la mereix”. Però com jo no crec en les frases ni les obres grandiloqüents, em quede amb la mirada escèptica i irònica d’Enrique Jardiel Poncela: “”En la vida humana només uns pocs somnis es compleixen, la gran majoria se ronquen”.
In memorian de Mike Edwards de la ELO tot maleint la palla. Descanse en pau.
