En l’espai de poc més d’un mes han sorgit dos polèmiques al voltant de dues coses que sempre m’han interessat: la cuina i la música. Totes dues polèmiques giren sobre l’aplicació més o menys natural de la ciència, l’experimentació i la tecnologia. En el cas de l’alta cuina, Santi Santamaria, ha acusat els seus col·legues com Ferran Adrià, Juan Mari Arzak, Martin Berasategui o Sergi Arola de fer uns plats poc saludables, i fins i tot perjudicials per a la salut, degut a la utilització de productes com el nitrògen líquid o emulsificants de laboratori, entre d’altres substàncies, en principi, poc “naturals”. Pel que fa a la música, Elvis Costello, ha denunciat que han estat 25 anys enganyant-nos amb la qualitat del CD, quan ell pensa que el vinil és un suport d’enregistrament de més qualitat. És ben curiós, o no, que tant Santi Santamaria com Elvis Costello siguen aproximadament de la meua edat, i que els haja entrat de sobte un cert atac de nostàlgia per aquelles coses i productes de quan érem més joves. També pot resultar significatiu que Santi Santamaria haja publicat un llibre “La cocina al desnudo” i Elvis Costello un disc “Momofuku”, perquè ens pot fer sospitar que els interessa el rebombori mediàtic per tal de potenciar les vendes. Potser. Però, potser també, que tinguen part de raó, la veritat mai no és absoluta, així que benvingudes siguen les matisacions perquè enriqueixen el debat i el producte. Jo, en l’assumpte gastrònomic, no tinc suficients elements de judici, perquè no he tingut el plaer, o no, de menjar ni en El Bulli ni el Racó de Can Faves, però estic disposat a acceptar la invitació per tal de completar la meua opinió. No obstant això, i que conste que estic més a prop del Santi Santamaria, no és més nociu per a la salut alguns menús que perpetren determinats restaurants a preus de 60 o 70 €? Heu menjat, segur que sí, paelles de llamàntol o llagosta que semblen una gasòfia recalfada? O una senzilla sèpia a la planxa en qualsevol bar, que ha passejat el trajecte del congelador a la barra durant dies i dies?. En fi, la cuina és, per a mi, una combinació de cert bon gust, coneixement i estima per les persones que s’ho van a menjar. En l’apartat musical, les gravacions en vinil tenen eixe toc romàntic i so que creiem més “natural” que no pas els CD’s, més metàl·lics i “artificials”. Jo, modestament, el debat l’establiria entre qualitat o mediocritat, i no en termes de modernitat versus tradició. Un exemple... és preferible Amy Winehouse en CD o Aretha Franklin en vinil?. Doncs, això. Però també com deia el còmic George Burns, quan ja havia passat dels 80,...”Jo, personalment, em mantinc allunyat dels aliments naturals. A la meua edat necessite tots els conservants que puga aconseguir”.
