En aquestos moments hi ha dos “fenòmens”, un social i l’altre polític, els qual m’han fet recordar una pel·lícula que il·lustra d’alguna manera la situació: “Danzad, danzad, malditos”, dirigida l’any 1969 per Sidney Pollack, i interpretada per Jane Fonda, en un dels millors moments de la seua carrera, i Michel Sarrazin, un jove actor de mirada malenconiosa que prometia molt, però que mai no arribà a estrella. La història se centra en la depressió americana dels anys 30, on s’organitza una marató de ball ininterrompuda fins que una de les parelles guanye. Alice (Jane Fonda) és una actriu fracassada i amargada de la vida i Robert (Michel Sarrazin) és un jove somiador. Tots dos formen una de les parelles de ball. El seu objectiu és guanyar el concurs i pal·liar així les penes d’una vides social i personalment ben tristes i fotudes.
Ací i ara, hi ha una espècie de furor pel ball per part de molta gent. I quan arriba el cap de setmana, ¡hala! es vesteixen per a l’ocasió i se’n van d’allò més encantats a les sales de ball i les acadèmies, per tal d’ensucrar, en bona part, les seus vides amargades, tot i que ho disfressen de diversió i esport.
Ara ve, segons la meua opinió, el problema. Els balls que han triat fonamentalment són la “salsa” i la “bachata”, dos balls ben dolços. I aprenen els mecanismes dels passos més o menys ortodoxament. Però ¡ai! els seus moviment són ortopèdics i poc harmoniosos, i si de cas entre els ballarins s’hi troba algun brasiler/@, cubà/ana, dominicà/ana o sud-americà en general,
els quals porten l’harmonia i el ritme a la sang, la comparació pot resultar patètica, si no cruel en algunes ocasions. Bé, ells, però sobretot elles, s’ho faran mirar.
I si això passa en el món dels balls de saló, tan innocus i inofensius, doncs no té més repercussió que la rialla que pot provocar en els possibles espectadors.
En el món dels polítics actuals passa una cosa semblant, “ballen” de manera poc harmoniosa, ortopèdica i mecànica, és a dir “a pinyó fix”, les danses dels temes que preocupen als ciutadans. I converteixen la sala de ball –l’espai públic- en un akelarre on bruixes, bruixots i vampirs de tota mena ens xuclen la sang, fins deixar-nos en estat quasi letàrgic.
I per a acabar, torne a la pel·lícula del principi, perquè el seu títol original és ben revelador, “They shoot horses, don’t they?... “Quan pateixen ¿als cavalls els disparen, no?.
Així que ¡alerta! Ells pensen que els que no ballem patim, i per tant intentaran pegar-nos el tir de gràcia, però ... serem maleïts, però mai no ballarem al seu ritme. Ni al dels “bailongos” inofensius, ni al dels polítics malèfics.
“Que lo sepaaaaannnnn!!!!”
Ací i ara, hi ha una espècie de furor pel ball per part de molta gent. I quan arriba el cap de setmana, ¡hala! es vesteixen per a l’ocasió i se’n van d’allò més encantats a les sales de ball i les acadèmies, per tal d’ensucrar, en bona part, les seus vides amargades, tot i que ho disfressen de diversió i esport.
Ara ve, segons la meua opinió, el problema. Els balls que han triat fonamentalment són la “salsa” i la “bachata”, dos balls ben dolços. I aprenen els mecanismes dels passos més o menys ortodoxament. Però ¡ai! els seus moviment són ortopèdics i poc harmoniosos, i si de cas entre els ballarins s’hi troba algun brasiler/@, cubà/ana, dominicà/ana o sud-americà en general,
els quals porten l’harmonia i el ritme a la sang, la comparació pot resultar patètica, si no cruel en algunes ocasions. Bé, ells, però sobretot elles, s’ho faran mirar.
I si això passa en el món dels balls de saló, tan innocus i inofensius, doncs no té més repercussió que la rialla que pot provocar en els possibles espectadors.
En el món dels polítics actuals passa una cosa semblant, “ballen” de manera poc harmoniosa, ortopèdica i mecànica, és a dir “a pinyó fix”, les danses dels temes que preocupen als ciutadans. I converteixen la sala de ball –l’espai públic- en un akelarre on bruixes, bruixots i vampirs de tota mena ens xuclen la sang, fins deixar-nos en estat quasi letàrgic.
I per a acabar, torne a la pel·lícula del principi, perquè el seu títol original és ben revelador, “They shoot horses, don’t they?... “Quan pateixen ¿als cavalls els disparen, no?.
Així que ¡alerta! Ells pensen que els que no ballem patim, i per tant intentaran pegar-nos el tir de gràcia, però ... serem maleïts, però mai no ballarem al seu ritme. Ni al dels “bailongos” inofensius, ni al dels polítics malèfics.
“Que lo sepaaaaannnnn!!!!”
