dimecres, 26 de novembre del 2008

Lennon i el Vaticà


John Lennon va dir l’any 1966 que els Beatles eren més famosos que Jesucrist i es preguntava qui desapareixeria abans el cristianisme o el Rock’n’Roll?. Doncs bé, el Vaticà i els sectors ultracatòlics, sobretot els nord-americans, el condemnaren pel que consideraven una heretgia.
Ara, 40 anys després , l’Observatore Romano, òrgan semioficial del Vaticà, l’acaba de “perdonar”. De bell nou, una religió em causa autèntica perplexitat. Totes les religions, sobre tots les tres monoteistes, em causen perplexitat per dir-lo de manera benevolent. Pel que fa a l’església catòlica és una especialista en anar endarrerida respecte de la història i, el què es pitjor, en endarrerir o tractar d’endarrerir la societat en els avanços socials o científics o de llibertat, sense més. Quants segles passaren perquè “perdonaren” Galileo, Bruno Giordano (fou cremat viu per la Inquisició) o Miguel Servet (també fou condemnat a la foguera), per afirmar “heretgies” com ara que la Terra no era el centre de l’Univers, l’existència de múltiples sistemes solars o que la sang circula per les venes?. Això per no parlar de les connivències amb la infàmia de règims com el nazisme o el franquisme.
El que no acabe d’entendre és quina necessitat tenien de posar-se en ridícul “perdonant” John Lennon... si fa més fa més de 25 anys que imagina un món millor sota terra. I també, perquè es consideren “capacitats” per perdonar-nos els nostres suposats “pecats”. Pel que a mi respecta no vull que em perdonen, i és més, això que ells consideren “pecats” per a mi son plaers.
En fi, i en paraules de Schopenhauer... molt més sabut que jo:
“Les religions són com les lluernes, necessiten la foscor per a brillar”

dilluns, 3 de novembre del 2008

I have a dream : Yes, we can



Amb 40 anys d’ interval, dos frases pronunciades amb caràcter d’idea força revelen que sintetitzar de manera senzilla i amb encert pot significar un petit avanç o progrés. I dic petit, perquè a poc a poc, com la pluja persistent, és com calen els pensaments de manera que vagen instal·lant-se en el subconscient col·lectiu, com el plugim penetra suau en la terra per tal de donar fruits. I aquestes dos frases les han pronunciades dos nord-americans i negres tots dos. Bé, un més negre que l’altre, si em permeteu fer broma sobre les gammes de color. Un va ser Martin Luther King, qui va fer universal el seu famós “I have a dream”, tinc un somni, una construcció comunicativa que feia ús d’una retòrica alhora pragmàtica i utòpica. Aquell discurs i aquella frase influiren en la lluita per la llibertat i pels drets de l’ésser humà, i que va contribuir significativament a canviar i millorar la realitat social d’aquells turbulents anys 60. L’altre és el candidat demòcrata Barack Obama, qui rescata el model de Luther King, però, adaptant-lo a la realitat actual. Obama utilitza un missatge quasi elemental, reforçat amb la idea-força de la frase “Yes, we can”, Sí, podem i, a més li posa música a eixa lletra, amb la col·laboració del grup de soul/hip hop Black Eyes Peas, en un video clip què és un dels més vistos en You Tube, eixa nova realitat virtual, on has d’aparèixer si vols ser considerat:

“Va ser la crida dels treballadors que s’organitzaven. De les dones que aconseguiren el vot. D’un president que va triar la lluna com la nova frontera, i d’un rei que ens dugué al cim i ens assenyalà el camí cap a la Terra Promesa. Sí, podem. Cap la justícia i la igualtat”.

Tot i això, cal dir que Barack Obama no és cap revolucionari. Bona part del seu programa es queda a la dreta de les posicions social demòcrates que s’apliquen a Europa... però, si tenim en compte, que es tracta de superar la ximpleria guerrera i “garrula” de George Bush, benvingut sia el “Yes, we can”
En definitiva i amb permís d'Antonio Machado: “De 40 en 40 anys i de frase en frase se fa camí”. Tinc un somni... Sí, podem.

dilluns, 20 d’octubre del 2008

Humida tardor de bolets


La tardor enguany s’ha presentat ben humida, i i hem de pensar que serà una bona època de bolets, rovellons, pebrassos... i les diverses maneres d’anomenar aquestos productes micològics tan estimats. Segons sembla hi ha 1.458 bolets catalogats científicament, però la majoria de persones –entre les que em compte- només coneix 3 o 4 a tot estirar.
La micologia és un món curiós alhora que divertit. T’entretens buscant-los passejant per les ombrius del bosc, procurant fer-ho en bona companyia. Els que som negats com jo –en això també, tot i que no tant com en ballar i cantar -, quasi arribem a l’èxtasi si som capaços de trobar-ne 7 o 8. Tot un èxit. Si hem tingut la sort d’anar acompanyat d’un expert, un “boletaire caçador”, després tindrem el plaer de menjar-los també en bona companyia. I com els podem cuinar? Doncs de tantes maneres com imaginació tinguem. Des de la senzillesa, a la brasa o la planxa ruixats amb una salseta d’oli d’oliva, all i julivert, fins la complexitat o sofisticació. Amb carxofetes i alls tendres, amb un sofregit de ceba i vi blanc, acompanyant un arròs melós, amb una llonganissa trossejada i fins i tot amb un clàssic maridatge de mar i muntanya... amb gambes, llagostins o “xipirons”...

Tardor, canvi de color al paisatge boscós, bolets, malenconia de l’estació, cuina, companyia, bona cuina, bon vi, música, conversa... i hi afegiu més si voleu. Bona tardor caçadors de bolets... salut i pecats!.

dijous, 2 d’octubre del 2008

Rescat financer



El pla proposat per Bush per a superar la crisi financera ha estat batejada com “rescat financer”. La qual cosa significa que s’ha produït un segrest i que, ara, cal pagar un rescat. El susdit rescat va costar la bonica xifra de 700.000 milions de dòlars. Com poden imaginar el terme “rescat financer” no és més que un eufemisme per tal d’amagar el següent: “mentre la lliure economia de mercat afavoria els nostres interessos, fent que la nostra riquesa augmentara en el mateix percentatge que augmentava la pobresa dels pobres, el sistema era el millor –i l’únic- del món”. Ara que la irresponsabilitat i la cobdícia dels defensors de l’ultraliberalisme ha provocat la catàstrofe, cal que tots paguem la seua “bacanal financera”. Això sí, en el nostre benefici. Es pot tindre més “morro”?. El president de la patronal espanyola declarà fa uns dies “Caldria fer un parèntesi en l’economia de mercat”. Això vol dir que la patronal s’ha fet comunista i que aposta per la intervenció de l’estat per a un millor repartiment de la riquesa?... No, ni de bon tros... El què està demanant és que socialitzem les pèrdues, que quan tornen les vaques grosses ja tornarem a privatitzar els beneficis. Xè, mira que som espavilats!.
En fi, o jo no entenc res, cosa més que probable, o és que Bush, McCain i Obama són els Marx, Engels i Lenin del segle XXI. Visca el nou socialisme capitalista! I ja de pas que visca també “el pa, el vi i la mare que els ha parit!”.

dimecres, 24 de setembre del 2008

INSTITUCIONS INÚTILS I PRESCINDIBLES / 1


S’han assabentat i si no ho recorde jo que ens trobem immergits en una crisi de dimensions mundials, que dic mundials... estratosfèriques !!!???.
Negres presagis, auguris catastròfics, prediccions pròpies de Nostradamus, i totes ben fotudes ens assetgen. Estem sota l’amenaça del desastre del mil•lenni. Per tant, esteu a l’aguait, vigileu les butxaques i fiqueu la part del darrere en lloc segur perquè els temps estan canviant, com cantava Bob Dylan. Així que davant d’aquest panorama tant desolador, jo –des de la meua modèstia- propose unes mesures que alleugerien, si més no, l’estat de depressió i ruïna. Bé, només en caldria una: suprimir tots aquells organismes, institucions, societats, corporacions o entitats inútils i/o prescindibles. Sense ànim de ser exhaustiu (quina frase més absurda, per cert), aquesta seria la llista d’institucions internacionals, espanyoles o valencianes, les quals convenientment eliminades alliberarien una energia econòmica semblant a l’empenta que experimenta un fluid de manera vertical, igual al pes del fluid/organisme desallotjat. Amb eixe pes alliberat, jo els assegure que s’acaba la presumpta crisi i la fam al món, a risc de que m’acusen de demagog:


FMI (Fons Monetari Internacional)
BCE (Banc Central Europeu)
OTAN, i si m’apuren l’ONU també
Morgan Stanley, Lehman Brothers i similars
Uait Jaus (amb Bush dins, s’il vous plait)
Senat espanyol, i tots els semblants
CGPJ (Consell General del Poder Judicial), per raons òbvies
Corts Valencianes, per raons més òbvies encara
Consell Administració RTVV (en representació de tots els consells d’administració públics i privats)
50% Conselleries valencianes (o més), extensible a conselleries / “consejerias” d’altres autonomies
Ciegsa (suposadament fa escoles pel doble –o més- del seu cost raonable)
Diputacions provincials (en la de Castelló mana Carlos Fabra... cal afegir alguna cosa més?)
...i un fum més, com esteu pensant.

Ufff!!! Quin pes m’he llevat de sobre.

TO BE CONTINUED...

dilluns, 15 de setembre del 2008

Història de bronze i aigua


Això diu que era un home que plorava llàgrimes de bronze perquè els elements líquids s’havien exhaurit per l’efecte depredador d’aquells que utilitzaven el planeta i les persones en en seu benefici. L’home s’hi trobava embargat per la pena i el dolor. Davant un riu assecat va implorar una gota d’aigua per a que el seu plor fos visible, humà... però tota l’aigua havia desaparegut en transvasaments, feta en orris, malbaratada.
L’home pensava que anava a embogir, quan de sobte una petita flor –molt resistent- havia sobreviscut a la immensa sequera d’aigua, cervells i cors cruels.

-Com era l’aigua? –preguntà la flor

-Tu tampoc no recordes el seu traç de vida?, preguntà l’home per la seu part.

-Jo estimava l’aigua perquè reflectia la meua bellesa – murmurà la flor.

En eixe moment l’home es va inclinar perquè la flor tornara a veure la seua imatge en els seus ulls, i es va produir un moment de pena infinita, però també el plaer de viure un moment únic i irrepetible.

dimecres, 10 de setembre del 2008

“Amics, coneguts i saludats”




Segons Josep Pla, una manera de dividir les persones del nostre entorn és en “amics, coneguts i saludats”. És una descripció de la realitat com qualsevol altra, però tractant-se del mestre Pla he d’admetre que aquesta és, si més no, enginyosa i definidora d’un cert retrat social, d’una realitat rica en ocasions, empobrida en moltes més. Com deia altre mestre, Oscar Wilde, “la humanitat no ha estat capaç de trobar el seu camí, perquè mai no ha sabut cap on va”. En eixe camí per la vida, gaudim d’uns quants amics –pocs-, ens considerem “populars” si tenim molts coneguts, i semblem la “reina i jo” de tant saludar a tort i a dret.
Les divisions simples, o senzilles, so voleu és de vegades fruit de la confusió o d’un malentès. Però això en aquest cas que ens ocupa no importa. Tot i que soc escèptic, la companyia de totes tres categories en la nostra vida és justament allò que necessitem.
“La vida és un meravellós quart d’hora, fet de moments exquisits”
Oscar Wilde

dimarts, 9 de setembre del 2008

“Soy imbécil porque el mundo me ha hecho así”







“Em resulta molt més apassionant la imbecil·litat, que no pas la intel·ligència. La primera no té límits”.

Claude Chabrol

(Dedicat, sobretot, a alguns polítics en general, i en especial al Conseller d’Educació Alejandro Font de Mora, de professió metge-forense)

P.D.: Possiblement el susdit individu, s’haja practicat l’autòpsia a si mateix. En eixe cas, podríem considerar-lo com eximent. Epitafi per a la seua tomba –metàfòrica-:

“Massa profund per a mi”

dilluns, 1 de setembre del 2008

Uns pantalons apegats a un duc


De quan en quan apareixen notícies que et deixen trasbalsat. Acabe de llegir que el duc d’Edimburg, marit de la reina Isabel II d’Anglaterra, té tanta estima pels seus pantalons com per la seua monàrquica i coronada esposa. Aquest individu deu ser tan conservador, que ha demanat al seu sastre que faça algunes modificacions a un parell de pantalons que utilitza de manera ininterrompuda des de fa 51 anys. Pel que sembla vol actualitzar-los a la moda actual. I com serà eixa reforma de la peça que cobreix les extremitats inferiors? Se’ls transformarà en model pirata, lleugerament per baix dels genolls? O tal vegada baixe la línia de la cintura i ensenyarà la ratlla del cul? Se’ls entallarà i marcarà paquet com si fos un “torero”?. El més probable és que les modificacions no abasten qualsevol atreviment per modest que siga. De la mateixa manera que les modificacions de la institució que representa com a marit-consort, l’obsoleta, anacrònica i prescindible monarquia, no tinga la més més mínima intenció de canviar. Tant se val, sia britànica, espanyola o galàctica. Per tant, jo des de la meua modèstia, suggeriria al duc que llençara els pantalons i la institució al pou de la història. Tot i que tal vegada, el noble escocès, estiga patint els efectes de la crisi econòmica, i no puga permetre’s la inversió en uns pantalons, ni que siguen de Zara, que són barats. En eixe cas, li recomane que abdique ell i la seua esposa reial, per no poder representar la institució amb el decoro que es mereix.

“Els pantalons seran republicans o no seran”

dijous, 21 d’agost del 2008

फोरेवर 27











La ciutat de Londres commemorarà amb una exposició de fotografies titulada “Forever 27”, el llegendari grup d’estrelles del rock que tindran 27 anys per sempre. Entre el final de la dècada dels 60 i el principi de la dels 70, Jimi Hendrix, Jim Morrison, líder de The Doors, Janis Joplin i Brian Jones, guitarrista dels Rolling Stones, abandonaren el món de la música, i de pas el món dels vius, a l’edat de 27 anys. A la coincidència en l’edat de la mort, cal afegir altra també curiosa, la presència en tots ells de la lletra J, ja siga en el nom o el cognom.
Hi ha cap relació entre el número 27 i la lletra J?. Els més probable és que no, llevat de que algun “freakie” d’aquells que intenten veure causes de tipus paranormal o intervencions d’extraterrestres en qualsevol fet, incident o accident, elabore alguna teoria esperpèntica. Com per exemple, que com la lletra J és la que fa el número 10 en l’abecedari, concloga que els 27 anys és el punt més alt de creativitat, i per tant qualificat amb un 10. Per tant... que millor que deixar la seua obra en el cim de l’excel·lència, i ser recordat com un geni, tant per les seues creacions com per l’elecció del seu trànsit a la glòria?.
El rock acumula morts de manera prematura, i per un fum de causes. Sobredosi de drogues, com en el cas dels quatre esmentats; suïcidi: Kurt Cobain, líder de Nirvana; assassinat a tirs per un tarat: John Lennon; malaltia com la sida: Freddie Mercury, cantant de Queen, per un atac al cor (versió oficial, tot i que sembla que fou per una combinació fatal de barbitúrics i hamburgueses, a jutjar per l’estat de les costures del vestit – disfressa que usava a les actuacions a Las Vegas): Elvis Presley. Això per esmentar només els més il·lustres. La llista és més llarga encara, però, com diria Rudyard Kipling, això és altra història. En definitiva 27, J, Rock i Mort formen un quartet heterogeni que donaria per a escriure un relat titulat: “27J, entre el rock i la mort”. Els bons músics, fan com els cignes: canten abans de morir.

dimecres, 6 d’agost del 2008

Agost avorrit

En una persona de la meua posició, ara a l’estiu en molts moments, horitzontal, el més normal és tindre una reputació que cal conservar. No em pregunteu perquè, jo tampoc no tinc una explicació raonable. Però anem més enllà ... per a que val una reputació?. Per cert... reputació, quina paraula i concepte més antics. Això de la reputació, la mala, ho cantava el cantant francès George Brassens pels anys 60, i que ací ho compreníem gràcies a la versió en castellà de Paco Ibáñez. Per tant, per que voldria conservar una cosa tan passada de moda?. I que és la moda?, una cosa tan lletja de vegades, que cal canviar-la cada sis mesos. Per tant si la reputació no està de moda, i la moda és, a sovint, esperpèntica... això significa que la reputació és esperpèntica. L’agost és, efectivament, avorrit. Després d’açò continuarà sense ser divertit. He fet un camí, curt, des del no res literari fins arribar a la indigència filosòfica. Tot i això, no crec que la meua reputació haja sofert un dany irreparable.


dimarts, 22 de juliol del 2008

Del cel a l’infern


El silenci es va fer present en la Casa del Trellat, a meitat camí entre el cel i l’infern, que ningú sabia on s’hi trobava ni per a que servia. Un individu d’aspecte indefinible, tirant a estrafolari, caminava en direcció a la porta d’entrada. Una veu cavernosa tronava des del campanar, perquè la casa tenia campanar, no em pregunteu perquè. Alguns enigmes cal que continuen així, essent enigmes.

-Redéu que has sigut dolent Anaclet. I com que has sigut tan... diguem-ne pervers, de cap te’n vas a l’infern.

Anaclet protestà:

-No pots enviar-me a l’infern.

I la veu, començant a cabrejar-se... perquè no vaig a enviar-te a l’infern, tros de soca?

-Veges tu, quina pregunta... on creus que he viscut tota la vida, jo...”veu que trona”?

I la veu es va quedar perplexa –com redimonis es pot quedar perplexa una veu?-. Quan va superar eixe estadi d’estupefacció li amollà el “tio collons”:

-Doncs, t’enviaré al cel i menjaràs coquetes de mel.

Davant d’eixa amenaça diabètica, Anaclet digué:

-No pots enviar-me al cel.

I la veu, més emprenyat que Tarantino obligat a fer una comèdia d’amor, va soltar un crit esgarrifós:

¡¡¡Araaaaa perquè no puc enviar-te tampoc al cel!!!?

-Perquè mai no he sigut capaç d’imaginar-lo i perquè no crec en el més enllà, però malgrat això... em duré un parell de calçotets nets.

I es va fer el silenci definitiu a la casa del Trellat...

Conclusió: “Viure ací a la Terra, ni cel ni infern, potser siga car, avorrit de quan en quan, plaer de ma vida en algunes ocasions, com deia Joanot Martorell –poques per al nostre gust-, però inclou un viatge anual gratis al voltant del sol.

dilluns, 30 de juny del 2008

"Quan els ases entren per la porta, el sentit (comú) surt per la finestra"



Des de fa molt de temps, les desbandades d’animals aixequen una polseguera que fa complicat veure més enllà dels nassos. Aquesta nit passada “las hordas futbolistas” s’han llençat als carrers i places pegant crits, destrossant el mobiliari urbà, al mateix temps que es destrossaven el fetge i la neurona ingerint cervesa i “calimotxo”. Igualment destrossaven els tímpans i el bon gust al crit de “A por ellos, oé, oé”, “Soy español, español, ñol, ñol” o “Podemos”. El vocabulari d’aquestos “austrolopitecus” és, afortunadament, limitat:

Gol, gol, gol

Per a ells les regles del futbol, i qualsevol altra cosa, són bàsicament senzilles, en el seu cas simples. Si es mou li fots un puntelló , i si no es mou, rebenta’l fins que ho faça.

En fi, la humanitat sembla que s’hi troba en una cruïlla. Un camí condueix cap a la desesperança, i l’altre cap a l’autodestrucció. Estic convençut que optarà per qualsevol dels dos.

dilluns, 23 de juny del 2008

Per un manifesta favor del caviar de Beluga



Per un manifest a favor del caviar de Beluga

Jo he sigut en moltes ocasions això que se coneix com a “sotasignant”, és a dir posar el nom per a defensar alguna causa considerada “justa”. És possible que allò que jo considerava “just”, i per tant susceptible d’adherir-me com a sotasignant”, no ho fos per a altres. És per això que ja he abandonat la condició de sotasignant. I perdoneu la reiteració en la “parauleta”. Promet no utilitzar-la més, almenys en aquest escrit.
És per això també, que m’ha causat autèntica perplexitat aquesta notícia:

"Un grupo de intelectuales pide al Parlamento que garantice el derecho a usar el español"

Aquest grup d’intel·lectuals considera que l’espanyol és una llengua perseguida en alguns indrets de l’estat espanyol, que els ciutadans corren el perill de perdre la seua llengua materna i que no poden manifestar-se lliurement amb ella, arribant, fins i tot, de qualificar la situació d’apartheid. En primer lloc, em causa perplexitat que siga contemplada eixa possibilitat de manera plausible, que no siga producte d’alguna paranoia lingüística. La segona causa de perplexitat és que alguns dels intel·lectuals que donen suport a eixe manifest, per a mi son dignes d’admiració per la seua obra, Mario Vargas Llosa, José Luis Pardo i Carlos Castilla de Pino. I si són pensadors i ments lliures, no entenc com poden mantindre eixa “tonteria”, per dir-lo en la seua llengua perseguida.
La resta , fins a 19 noms més, diguem-ne que no tinc el gust res de conèixer res d’ells, ni de la seua obra, si és que la tenen, Alberto González Troyano, Antonio Lastra, Carmen Iglesias, Francisco Sosa Wagner, Carlos Martínez Gorriaran – en el cas d’aquest senyor ser intel·lectual, com no siga ser membre del partit de la “chica Benetton”, Rosa Díez, no hi trobe cap explicació-. També estan altres noms que fa temps que perderen el seu "toc" per a convertir la seua actuació en un “tic”, com és el cas d’Albert Boadella, qui probablement vol emular a Dalí, pel seu costat més bufonesc. Arcadi Espada, un personatge -ara- al servei de Pedro J. Ramírez. No cal dir res més. I com no, també està l’inevitable Fernando Savater, admirable com a pensador, però detestable com a nacionalista. Doncs bé, aquest grapat d’intel·lectuals exigeix al Parlament espanyol, una llei que en el seu primer punt diu el següent:

1) La lengua castellana es común y oficial a todo el
territorio nacional, siendo la única cuya
comprensión puede serle supuesta a cualquier
efecto a todos los ciudadanos españoles.

He estat temptat de fer un comentari a eixe prodigi de discriminació, disfressat, això sí, de dret universal, però com deia aquella famosa cançò dels Four Tops... “És millor deixar-lo com està”.
També demanen coses com aquest

3) En las autonomías bilingües, cualquier ciudadano
español tiene derecho a ser atendido
institucionalmente en las dos lenguas oficiales

Això vol dir que jo, ciutadà valencià seré atès en la meua llengua d’autonomia bilingüe, pose per cas en l’ajuntament de València de Rita Barberà? Vol dir també que podré escoltar-la en la meua TV d’autonomia bilingüe en horari de prime time?.
Per favor, pregaria al ser Savater o algun altre intel·lectual espanyol perseguit que em conteste. Els estaria molt agraït. No signaria el manifest, perquè com he dit abans, m’he retirat. Però si que propose un altre manfest, igualment destrellatat:

“Tenim el dret a menjar tots els dies caviar de Beluga i beure xampany francès, ja està bé de la imposició del menú de “paella i sangria”. Amos anda, que diria un castís espanyol.




dijous, 19 de juny del 2008

¿65 hores? Ni de conya.

¡Mobilitzat! contra la directiva europea de 65 hores setmanals.
Enllaceu amb
http:/www.netoraton.es/65horas/

La classe obrera no va al paradís


Una directiva europea (una proposta de llei o cosa així, no una “dona” directiva europea) pretén ampliar la jornada laboral a 65 hores setmanals. Com això suposaria un retrocés al segle XIX, jo propose que les eminències de gran saviesa que han parit semblant bajanada, dicten altra directiva que faça prescindir de les invencions d’aqueix segle. Per tant... a treballar 65 hores a la setmana, però també sense els següents invents:
· 1) Màquina d’escriure
· 2) Màquina de cosir
· 3) Màquina de fotos
· 4) Submarí
· 5) Bicicleta
· 6) Llàntia elèctrica
· 7) Cotxe... o automòbil
· 8) Telèfon
· 9) Cinema
Com que de tots els invents esmentats, ells, en realitat, només en fan ús de dos (el cotxe... oficial i el telèfon), bloquem els seus mòbils i pintem els cotxes amb “slogans” que els cabregen.
Ara que pensant, pensant... perquè no prescindim de tots ells, i ens rebel·lem contra les ofensives destinades a rebaixar els drets socials i les conquestes que la societat civil ha aconseguit amb molt d’esforç.
Per una campanya contra els polítics “poca-sòltes”...”65 hores?, Ni de conya”.
La classe obrera, potser no anirà al paradís, però ells tampoc.
Enllaceu amb http://www.netoraton.es/65 horas

dimarts, 17 de juny del 2008

Rates en un cau foradat








Açò que plantege a continuació està extret d’un passatemps matemàtic, i segons sembla està dirigit a estudiants de tercer d’ESO.
Quan plou, el nostre gat és al menjador o al soterrani. Quan el gat és al menjador, les rates són al seu cau i el formatge a la nevera. Quan el formatge és a la taula i el gat és al soterrani, les rates són al menjador. Ara plou i el formatge és a la taula. Essent així podem deduir que...
(A) El gat és al menjador
(B) Les rates són al seu cau
(C) O el gat és al menjador o les rates al seu cau
(D) El gat és al soterrani i les rates són al menjador
(E) L'enunciat és impossible

No obstant això, canviant el gat per un polític amb “comandament en plaça” i les rates per ciutadans amb criteri (amb perdó... pel gat i les rates), veiem quines són les possibles deduccions en el supòsit nostre...

a) El polític és al palau
b) Els ciutadans són a casa
c) O el polític és al palau o els ciutadans a sa casa
d) El polític és a sa casa i els ciutadans són al palau
e) L’enunciat és impossible.

Bé, com què no soc estudiant d’ESO, ni de tercer, ni de cap altre curs, no en tinc ni idea de la solució. Però en el cas nostre, trobe que l’enunciat és impossible perquè...

1r. Quan plou, el polític no és ni al menjador, ni al soterrani. Està al seu cau, ben amagat.

2n. Quan el polític és al palau, i els ciutadans a casa, el formatge tampoc està a la nevera. Algú se l’ha menjat.

3r. Si el formatge és a la taula... això és perquè al polític li cauen malament a l’estómac els lactis i menja proteïnes animals.

4rt. I si ara plou, i el formatge és al menjador, això és perquè la pluja i el formatge no casen bé, és millor el vi.

Conclusió: com diria Marx (Groucho) que vinga un estudiant d’ESO, tan se val si es de tercer o no, i ens diga si per...per fi!!!, les rates s’han menjat el formatge i el gat, d’una vegada per totes. Somiar costa tan poc...

dilluns, 16 de juny del 2008

Crisis? What crisis?



L’any 1975, el grup Supertramp publicava un disc titulat “Crisis? What Crisis?. Des d’aquell moment el concepte crisi associat a la desesperança i manca de credibilitat en els governants mundials, polítics i econòmics, s’ha utilitzat de manera reiterada, i quasi sempre amb raons de pes.
Ara, l’any 2008, mentre el món que menja cada dia, tot i que siga una miqueta més car, es “rebel·la” contra aquesta crisi en forma de vaga??? de transportistes (tancament patronal seria més exacte), pescadors i fins i tot constructors i promotors (enrajoladors d’espais verds i costes mediterrànies), fins ahir mateix aclaparadors de grans beneficis, hi ha altre món què, simplement, no té res per endur-se a la boca. De nou, malauradament, ens trobem davant una crisi alimentària, la primera del segle XXI a l’Àfrica, concretament a l’Etiòpia. Tots recordem aquelles imatges dels anys 80 que ens servien les TV en els seus informatius, a l’hora de dinar i de sopar, de xiquets desnodrits i plens de mosques voletejant la mort en les seues cares. Tots quedàvem commoguts per aquella tragèdia, però que ens durava el temps just en que desapareixia de la pantalla de TV. Aleshores, la causa d’aquella “famolenca” n’era la sequera i la falta de cereals. Ara, en canvi, la causa és l’augment brutal dels aliments bàsics. En alguns casos, com en Centre-Amèrica és el descobriment per part dels països rics de la utilització de la dacsa o blat de moro com a bio combustible. A l’Àfrica, endèmicament pobre, senzillament no pot pagar els preus actuals dels cereals. I, a més, una nova amenaça sobrevola la seua desgràcia. Jo l’acabe de descobrir per la premsa. A Etiòpia, el ceral nacional és el tef, del qual s’elabora la “injera”, un pa què és l’aliment bàsic dels etíops. Resulta que aquest cereal no conté gluten, et fa perdre pes i redueix el colesterol. Imagineu quan tardarà a comercialitzar-se a Europa i els EUA? I que significarà això?... que els europeus i nord-americans serem més esvelts i sans i els africans passaran fam, fam de la que mata. És possible, que plantejat així, semble un poc demagògic... però per a major informació consulteu el llibre de Raj Patel, un escriptor i activista a favor de una distribució justa de la riquesa, sobretot alimentària, titulat “Obesos y famélicos, el impacto de la globalización en el sistema alimentario”, i trobareu més d’una raó per a estar d’acord amb aquesta afirmació. I acabaré amb una frase que no admet discusió: “El menjar és una part important d’una dieta equilibrada”. És més, jo eliminaria “equilibrada”.

dimarts, 10 de juny del 2008

"El vinil és millor"




En l’espai de poc més d’un mes han sorgit dos polèmiques al voltant de dues coses que sempre m’han interessat: la cuina i la música. Totes dues polèmiques giren sobre l’aplicació més o menys natural de la ciència, l’experimentació i la tecnologia. En el cas de l’alta cuina, Santi Santamaria, ha acusat els seus col·legues com Ferran Adrià, Juan Mari Arzak, Martin Berasategui o Sergi Arola de fer uns plats poc saludables, i fins i tot perjudicials per a la salut, degut a la utilització de productes com el nitrògen líquid o emulsificants de laboratori, entre d’altres substàncies, en principi, poc “naturals”. Pel que fa a la música, Elvis Costello, ha denunciat que han estat 25 anys enganyant-nos amb la qualitat del CD, quan ell pensa que el vinil és un suport d’enregistrament de més qualitat. És ben curiós, o no, que tant Santi Santamaria com Elvis Costello siguen aproximadament de la meua edat, i que els haja entrat de sobte un cert atac de nostàlgia per aquelles coses i productes de quan érem més joves. També pot resultar significatiu que Santi Santamaria haja publicat un llibre “La cocina al desnudo” i Elvis Costello un disc “Momofuku”, perquè ens pot fer sospitar que els interessa el rebombori mediàtic per tal de potenciar les vendes. Potser. Però, potser també, que tinguen part de raó, la veritat mai no és absoluta, així que benvingudes siguen les matisacions perquè enriqueixen el debat i el producte. Jo, en l’assumpte gastrònomic, no tinc suficients elements de judici, perquè no he tingut el plaer, o no, de menjar ni en El Bulli ni el Racó de Can Faves, però estic disposat a acceptar la invitació per tal de completar la meua opinió. No obstant això, i que conste que estic més a prop del Santi Santamaria, no és més nociu per a la salut alguns menús que perpetren determinats restaurants a preus de 60 o 70 €? Heu menjat, segur que sí, paelles de llamàntol o llagosta que semblen una gasòfia recalfada? O una senzilla sèpia a la planxa en qualsevol bar, que ha passejat el trajecte del congelador a la barra durant dies i dies?. En fi, la cuina és, per a mi, una combinació de cert bon gust, coneixement i estima per les persones que s’ho van a menjar. En l’apartat musical, les gravacions en vinil tenen eixe toc romàntic i so que creiem més “natural” que no pas els CD’s, més metàl·lics i “artificials”. Jo, modestament, el debat l’establiria entre qualitat o mediocritat, i no en termes de modernitat versus tradició. Un exemple... és preferible Amy Winehouse en CD o Aretha Franklin en vinil?. Doncs, això. Però també com deia el còmic George Burns, quan ja havia passat dels 80,...”Jo, personalment, em mantinc allunyat dels aliments naturals. A la meua edat necessite tots els conservants que puga aconseguir”.

dijous, 5 de juny del 2008

La vida és una “pel•li”



Arriba un moment en la vida que ets massa jove per a algunes coses i massa vell per ¡a tantes altres!, que comences a plantejar-te si tens més passat que futur. Reflexiones sobre la vida i penses que és més o menys com el cinema. Segons Jean-Luc Godard, les pel·lícules haurien de tindre un principi, una part intermèdia i un final, però no necessàriament en eixe ordre. Tant de bo, poguérem organitzar la nostra vida com una pel·li. Imaginem que això fos possible i coneguérem l’epíleg i, si en eixe cas, canviaríem alguna part del guió. Potser que ens trobem satisfets de les decisions que hem pres, malgrat els inevitables errors, o que, pel contrari, ens agradaria modificar de dalt a baix tot el nostre periple vital (com diria Juan José Millàs... que redimonis voldrà dir “periple vital”?).
Una vida de cinema et permetria també, elegir l’actor que voldries que interpretara el teu paper. I, a més, triar el sexe. Jo, com és lògic, elegiria ser dona en la ficció. I faria un càsting compost per Marylin Monroe, Jacqueline Bisset o Scarlett Johansson.
En eixe precís moment, vaig despertar.

dimecres, 4 de juny del 2008

El retorn del blogger (no és amenaça)



“La literatura sempre és una expedició cap a la veritat”

Frank Kafka


Després d’un dies d’absència d’aquest modest blog, recupere el pols de l’escriptura abocant tot allò que siga capaç d’expressar. Tot i això ho faig amb la convicció ferma que no hi ha retorn possible, existeixen coses que el temps no pot esmenar. Dia passat, dia perdut. Però si perdut per a unes coses, és guanyat per a altres. De manera que iniciaré una nova expedició literària, que com diu Kafka (en la capçalera) sempre és en direcció a la veritat. La veritat relativitzada, afegiria jo. En aquest mes i un dies, han passat coses, sempre passa alguna cosa més o menys transcendent.
Continua la crisi de lideratge i d’il·lusió en el PP. Per a la dreta espanyola més extrema (hi ha dreta espanyola que no siga extrema?), Mariano Rajoy ha passat de ser la salvació de la pàtria a convertir-se en un dimoni traïdor, meitat Zapatero, meitat Gallardón, que ha abandonat la moral del partit.
En el súmmum del desconcert, he llegit o he escoltat (no recorde) unes declaracions d’Esperanza Aguirre, una “autoanomenada” liberal , dient : “Una crisis es cuando lo viejo ha muerto, y lo nuevo no ha nacido”. Sap la “lideresa madrilenya i espanyola” que eixa frase és d’Antonio Gramsci, fundador del Partit Comunista Italià?. El cas, és que estic molt agraït a aquestos xicons i xicones del PP, m’ho estic passant d’allò més bé, ara que no puc veure els programes d’humor del Wyoming, el Buenafuente i els informatius de Canal 9.
Per altra banda, avui, per fi, Barack Obama s’ha guanyat, malgrat els embolics i martingales d’Hillary Clinton, la nominació com a candidat demòcrata per a les eleccions presidencials nord-americanes. Estic content, s’ha fet possible la frase de campanya: “Yes, we can” (Sí, Podem). Ara, espere que puguem també amb el guerrer McCain.
En fí, demà més. Ni millor, ni pitjor. Diferent. I és que les suposicions d’un “ajuntalletres” són tan bones – o dolentes- com les de qualsevol altra persona.

dimecres, 30 d’abril del 2008

LSD



La mort d’Albert Hofmann als 102 anys!, el químic suís descobridor de l’al·lucinogen LSD, em reafirma en l’opinió que les drogues –fàrmacs- són bones o dolentes en funció del seu ús o abús. D’igual manera que ho son –bones o dolentes- l’ús i/o abús d’altres substàncies, productes, aliments o actituds. La notícia de la mort de l’esmentat investigador apareix avui em la premsa mundial. Si peguem un colp d’ull a una bona part de les notícies del dia, ens adonarem que moltes d’elles si no han estat provocades per la ingestió massiva de drogues o similars, ho sembla a bastament. Vegem-ne uns exemples:

“Volia allunyar-la de les drogues”. Això ho diu Josef Fritzl, l’anomenat monstre d’Amstetten, qui va tindre “amagada” en un soterrani durant 24 anys la seua filla, i a qui li va fer 7 fills.
I encara ens pensem que som millors que els animals?

“Zaplana canvia la política per Teléfónica”
Oiga? Está el enemigo? Que se ponga.
(A Miguel Gila “In memoriam”

“Sanitat ignora quines marques d’oli no estan contaminades”
Això vol dir de debò que si sap les que estan contaminades?

“El Santander obté el benefici més alta de la banca mundial

I en època de crisi!!!

“Els Fast Food de Nova York hauran de contar les calories”
¿Les calories de les hamburgueses o les de les acumulades en les panxes
dels clients insensats que vagen a eixos restaurants?

“Detingut Pajares per amenaçar els seus advocats amb una pistola falsa i un spray antiviolador
Hòstia! El Mariñas i la Patiño no apareixen per les TV’s en 3 mesos!

“Un calamars de 10 metres en la taula d’operacions”
I perquè no en la taula "de menjar" arrebossat a la romana o en salsa marinera?

“Blasco augura “dificultats” als immigrants que no signen el contracte”
Si el conseller Blasco no ha pres una sobredosi d’extasis o crack, que el detinguen.

“Berlusconi: Som la nova Falange Romana”
Dio mio, Roma in mani delle nuovi barbari !

Si Albert Hofmann, que a ben segur provà els efectes del LSD en carn pròpia ha durat 102 anys, que em podem fer nosaltres per arribar a la seua edat?
Jo pense que no passa res per ser abstemi, sempre que ho siga amb moderació.

dilluns, 28 d’abril del 2008

Un ànec en la Casa Blanca (o uait jaus)



“Si camines com un ànec, claques com un ànec i dius que eres un ànec, és que ets un ànec”

Aquesta frase atribuïda a un Bush, ara no sé si pare o fill, explica la tragicomèdia representada per aquesta dinastia de polítics que han “governat” els EUA entre Bill Clinton, l’un per davant i l’altre pel darrere, durant 12 anys. Els Bush, de no haver-se dedicat a la política i als negocis petrolers, podien haver fet carrera de còmics. George W. Bush, es va acomiadar amb humor del sopar amb els corresponsals de premsa que cobreixen la Casa Blanca. Va fer acudits sobre els candidats demòcrates, Hillary Clinton i Barack Obama, i fins i tot va ironitzar sobre l’aspirant republicà, el senador John McCain, del qual va dir que no estava en l’acte, perquè probablement volia distanciar-se d’ell, de la mateixa manera que ho feia una de les seus filles bessones a punt de casar-se. Però, a banda de la presumpta gràcia del president, consideració que deixe al criteri de cadascú, i que rematara la vetllada dirigint l’orquestra, batuta en mà, les cançons patriòtiques que interpretava l’Orquestra dels Marines en un acte improvisat que, segons ell, volia fer des de feia molt de temps, a mi em varen interessar les paraules de la seua dona Laura Bush que va confessar que es sentia “Una dona desesperada”, en referència a la popular sèrie de TV, que emet TVE. Desesperada?... I quins podrien ser els motius de desesperança?... perquè s’acaba el seu mandat del seu marit o pel contrari perquè sabent amb qui comparteix el llit, es pregunte com ha estat possible que haja dirigit el seu país i el món, amb els resultats per tots conegut?. En fi, benvolguda Laura i perdona’m la confiança, si tu et sents una “dona desesperada”, et fas una idea del grau de desesperació que tenim tots nosaltres d’haver suportat les seues “gràcies”, guerreres o no, des de la distància?. Això demostra que les rehabilitacions no sempre són positives. L’escriptor irlandès W.B. Yeats, de manera quasi premonitòria, va dir:

“El problema d’ell és que quan no està borratxo, està sobri”.

Efectivament, és un ànec.

divendres, 25 d’abril del 2008

25 d'abril 1707, el mal i el futur


De tots és conegut el costum de celebrar dates que recorden un fet històric, festiu o personal. Victòries, derrotes, descobriments, enaltiment de personatges, aniversaris, onomàstiques o qualsevol altra fita. A mi, en general, no m’interessen gran cosa les commemoracions històriques, menys encara si son grandiloqüents, o tracten d’exaltar els sentiments nacionalistes tribals –tots- o la pertinença a un grup determinat. I em resulten particularment desagradables els religiosos, per l’efecte de retrocés que han tingut –i tenen- sobre el progrés humà i social. Enguany es commemorarà el 301 aniversari d’una derrota significativa per al País Valencià. No obstant això, els efectes d’aquell mal tantes vegades invocat, ara per ara, no té cap importància. Allò que vertaderament m’interessa és el que deia Woody Allen , “A mi m’interessa el futur perquè és on passaré la resta de la meua vida”.
És per això que no m’importen les derrotes, ni tampoc el seu revers. Com va deixar clar Pirro, rei d’Epiro, qui va encunyar el terme “victòria pírrica”, que defineix al triomfador que aconsegueix un èxit, a costa de danys considerables. Per tant, ni perdedor ni guanyador, em declare supervivent –de moment- que no és poca cosa. I no arribe al súmmum o per a millor adobar el pastís, d’aquell que afirmava “He deixat el masoquisme. Estava gaudint massa”.

dijous, 24 d’abril del 2008

Preguntes que causen pànic



Fent un breu repàs per les notícies que publiquen avui els diaris, se m’han posat els pèls de punta, i m’he fet unes preguntes que poden causar pànic. Tot i això, tranquil·litat, perquè sempre -o quasi sempre- les coses se posen d’allò més fosques fins abans de posar-se completament negres.

1 - ¿És Homer Simpson l’encarregat de la central nuclear d’Ascò?

2 - ¿Els constructors i promotors immobiliaris s’han convertit –de sobte-
en partidaris del sector públic?

3 - ¿Esperen que paguem tots –ara- les presumptes pèrdues per la caiguda
de la rajola?

4 - L’ Eurocambra denuncia la Xina de recolzar les dictadures d’Àfrica.
¿I que esperen que faça una dictadura que done suport, de motu propi, a
la llibertat?

5 – Un revisor enxampa Tony Blair en un tren sense bitllet ni diners per
pagar la multa.
¿El viatge a les Açores també el va fer sense bitllet?

6 - La CEOE demana endarrerir fins al 2009 l'increment del salari mínim.

¿I els seus beneficis empresarials, també?

7 – Juan Gelman recomana veritat i justícia contra la desmemòria.
El poeta argenti, premi Cervantes 2008, ¿és un valent o un ingenu?

8 – Una parella mitjana tardaria 75 anys a pagar un pis de 70 metres.
¿Quina seria la solució... ¿que compraren el pis de 30 metres o que
allargaren la vida ben bé fins als 150 anys?

9 – Les obres de la Formula 1 de València ultrapassen ja el doble del
previst.
¿Qui corre a més velocitat els Ferrari de Raikonen i Massa o els
desficacis del govern valencià de Paco Camps?

10 – La frase “Sigo queriendo a Julian”, pronunciada per Isabel Pantoja
a qui dóna més por...¿a l’exalcalde o a Paquirrin?


Tinc tantes coses per contestar, que he decidir anar-me’n al llit

dimecres, 23 d’abril del 2008

Escriure i pensar


El títol de l'escrit d'avui, dia de Sant Jordi, en què se regala un llibre i una rosa com a senyal d’estima… per les persones, la literatura i la botànica, no sé si per aqueix ordre, té dos inconvenients que poden arribar a ser perversos. En primer lloc, escriure és alguna cosa més que ajuntar lletres amb més o menys criteri i, després, què allò de pensar pot arribar a ser esgotador, sobretot si ets, o voldries ser, un gandul de vocació com és el meu cas, però que per diferents causes un desig que, encara no he vist acomplit. I és què escriure és una tasca que reclama molta reflexió i cura . És un treball, en ocasions, extenuant i aclaparador, necessita prendre decisions de gran transcendència, com ara posar o llevar una coma. Uffff!. Un consell que donava un editor, no recorde ara el seu nom, era el següent: “Torne a llegir els seus escrits i sempre que pense que està particularment bé, elimine’l”. Em sembla un consell particularment encertat.

divendres, 18 d’abril del 2008

"Fique un pobre en la llista "Forbes"








El doctor Jose Luis Garcia Gates i Mister Bill Berlanga dirigeixen el “remake” de la pel·lícula “Plácido”. Una comèdia àcida, un esperpent on regna amb tot esplendor el lema “Fique un pobre en la llista “Forbes”. En el film original de 1961, una campanya de caritat promocionada per “Ollas Cocinex” consistia en “Siente un pobre a su mesa”, on els rics d’una ciutat, molt castellana i molt provinciana, convidaven un pobre a sopar la nit de Nadal. Ara, la història funciona per Internet a través de la pàgina web bumillionaire.com. L’argument és que si 1.000 milions d’internautes donen un dòlar cadascú a un indigent, aquest aconseguirà un fet inaudit: col·locar un autèntic indigent en la llista de les persones més riques del planeta coneguda com “Forbes”. El ciutadà té nom i cognoms Guy Ladd Ritchie, quin sarcasme de cognom “Ritchie”... si és “pobrie”. Ja, ja, ho reconec, l’acudit és propi d’un xiquet de 5 anys, i jo només en tinc 50, però ja progressaré. L’individu compta amb pàgina web, on s’afirma que és un “autèntic gandul”, té penjats vídeos i, fins i tot, es pot baixar la cançó de la campanya, com si fos un grup de rock, i ¡com no! es pot adquirir tot tipus de merchandising per aquesta causa tan justa. En definitiva, que sembla que a aquest pària li ha tocat la loteria. Però ¡ai!, de moment tan sols ha recaptat 373 dòlars. Quina decepció, quina tristesa, els internautes no tenen cor –o no tenen diners -. Per un misser dòlar, Guy no jugarà al golf, no anirà a la Casa Blanca, ni per Nadal, no cobrirà el seu cos amb un vestit d’Armani, ni celebrarà el seu aniversari amb xampany “Cordon Rouge”.
En fi, que una iniciativa tan peregrina i “freaky” com la que ens ocupa, em du a la reflexió aquella que diu: “Recorda’t sempre dels pobres, no costa res”.
En qualsevol cas, i seguint l’última tendència de l’individualisme i relativisme tan atroç que ens envaeix, si els internautes volen que siga jo el nou integrant de la llista “Forbes”, estaré encantat de rebre les seues donacions. En el meu cas, sol·licite, un euro en lloc d’un dòlar, per allò de facilitar la moneda i per enfortir Europa davant els EUA. Què collons!,

dijous, 17 d’abril del 2008

Caos




Arran de la mort, ahir mateix, d’Edward Lorenz, pare de la teoria del caos, el qual usava l’exemple de la papallona que amb el seu constant aleteig en la Xina –of course- podia provocar canvis en l’atmosfera que acabaven per desencadenar violents tornados en llocs tan llunyans com l’estat de Texas. Com ja sabeu, els meus coneixements científics son escassos i es limiten a constatar visualment els fenòmens quotidians i/o domèstics. P.e.: “La velocitat a la que bull la llet apuja des del fons del perol fins qualsevol punt de la vorera superior, és major que la velocitat a la que la mà i el cervell humà poden combinar-se per a retirar la maleïda cassola del foc abans que embrute el fogó”.
Oi, que us passa sovint, a vosaltres també?.
Bé, agafant pels pèls la teoria del caos, al tractar d’explicar per què és tan difícil fer pronòstics meteorològics, jo tractaré d’explicar per què és més difícil, encara, fer pronòstics lògics. La “meteo”, la deixaré per als experts del temps, que son els que cometen totes les equivocacions que es poden cometre, però en un camp molt estret. Vegem-ne un cas de pronòstic lògic. L’any que ve, serem 365 dies més vells. Bé, en aquest cas, 366. Tampoc cal ser tan “tiquismiquis” o magarrufes. Això és totalment cert?. Sí, en el cas de seguir vius, però ... i si hem passat a millor vida, què diríem?. Jo, en el cas de la mort, dic que serà l’últim que faça en aquesta vida. Per tant, afirmar de manera categòrica coses que semblen absolutament lògiques i senzilles, pot resultar més complicat que encertar si demà plourà o farà sol. Desprès de parir aquesta ximpleria, faré un pronòstic il·lògic i/o idiota. Quan muiga, donaré el meu cos a la ciència-ficció. Visca el Kaos!.

dimarts, 15 d’abril del 2008

Decisions



Segons el científic, neuropsicòleg o així, Benjamin Libet, de la Universitat de Califòrnia, la ment pren decisions abans de ser-ne conscient. Si açò és cert, que no ho dubte ni gens ni mica, entre d’altres coses per la meua absoluta ignorància en el terreny científic, m’acabe de lliurar d’un pes pesant que m’oprimia. Fins ara pensava que moltes de les decisions que he pres en la meua vida n’eren equivocades, i un sentiment de negativitat m’assetjava. Però, heus ací, que no soc jo el responsable, ho és la meua ment, la qual la molt “puta” s’avança en mig segon a la decisió que hauria pres, aquesta sí, ben encertada. La notícia la publica avui el diari El País, però el periodista que transcriu el descobriment extret de la revista Nature NeuroScience, afirma que el cervell s’activa deu segons abans que la persona trie conscientment. Com que sembla un error del periodista que allargue el període precognitiu de mig a deu segons, ho he consultat en la pàgina web de l’esmentada revista, he de concloure les següents coses:

1ra. La ment i jo, no ens entenem
2na. Si en mig segon la ment pren una decisió abans d’assabentar-me, en deu segons en prendria vint?
3ra. Quan en un restaurant demane de postre profiterols en lloc de pinya, que em convindria més, és que no estic ràpid “de ment”.
4rta. Si vaig al cinema i trie veure “Casi 300”, la meua ment vol fer una paròdia de mi mateix?
5ena. Si fos italià, i en l’últim mig segon diposite la papereta de Berlusconi en l’urna, és que en realitat m’agradaria ser el polític delinqüent –presumpte- més operat de la història?
6ena. Com el temps és relatiu –o no- significa que el mig segon eixe, en alguns casos pot resultar etern, tenint en compte que tardem setmanes, mesos o fins i tot anys, en ser conscients de les decisions que hem pres?.
7ena. I final. Com va dir Mafalda, avui he pres tres decisions i totes tres malament. La primera, haver escrit-perpetrat aquesta bajanada. Vostès perdonen, però ha sigut la meua ment, que va per lliure.

divendres, 11 d’abril del 2008

L'inventor

Un inventor és l’individu que idea, crea o concep alguna cosa que no existia abans. A l’inventor li assignem una imaginació i una saviesa, que la resta de mortals, ai¡ no tenim ni per aproximació. El primer inventor conegut, probablement, siga Arquimedes, qui l’any 220 a.c., va descobrir el principi que du el seu nom, la palanca amb que movia el món, o la quadratura del cercle. Però no volia parlar d’aquestos “inventors” que han fet progressar la humanitat, més be del seu negatiu (fotogràficament parlant). Em referisc a eixos “mindundis” o “xiquiliquatres”, que no obstant ser insignificants i irrellevants en qüestions positives, pensen de si mateixos que son una espècie de "milhomes" i "setciències". Ben cert és, també, que hi ha una cort d’aduladors, qualificables com a béns semovents, que els enlluernen el seu ego. Aquestos, al contrari que els vertaders inventors, perpetren “invencions teòriques” sobre la conspiració, organitzen “maniprocessons” en connivència amb les institucions que s’han incorporat als avanços inventius amb dos mil anys de retard, ordeixen operacions semiocultes, fabriquen troles i “reinventen” la farsa de l’adoctrinament disfressada d’opinió lliure. Quines bajanades de poca-soltes!. Aquestos “tarerots” de la informació responen als noms de P.J. i FJL. Necessitem un Arquimedes que desallotge aquestos dos cossos submergits en un fluid fastigós que ens està empudegant.

dimecres, 9 d’abril del 2008

I have a dream & Yes, we can


Amb 40 anys d’ interval, dos frases pronunciades amb caràcter d’idea força revelen que sintetitzar de manera senzilla i amb encert pot significar un petit avanç o progrés. I dic petit, perquè a poc a poc, com la pluja persistent, és com calen els pensaments de manera que vagen instal·lant-se en el subconscient col·lectiu, com el plugim penetra suau en la terra per tal de donar fruits. I aquestes dos frases les han pronunciades dos nord-americans i negres tots dos. Bé, un més negre que l’altre, si em permeteu fer broma sobre les gammes de color. Un va ser Martin Luther King, qui va fer universal el seu famós “I have a dream”, tinc un somni, una construcció comunicativa que feia ús d’una retòrica alhora pragmàtica i utòpica. Aquell discurs i aquella frase influiren en la lluita per la llibertat i pels drets de l’ésser humà, i que va contribuir significativament a canviar i millorar la realitat social d’aquells turbulents anys 60. L’altre és el candidat demòcrata Barack Obama, qui rescata el model de Luther King, però, adaptant-lo a la realitat actual. Obama utilitza un missatge quasi elemental, reforçat amb la idea-força de la frase “Yes, we can”, Sí, podem i, a més li posa música a eixa lletra, amb la col·laboració del grup de soul/hip hop Black Eyes Peas, en un video clip què és un dels més vistos en You Tube, eixa nova realitat virtual, on has d’aparèixer si vols ser considerat:

“Va ser la crida dels treballadors que s’organitzaven. De les dones que aconseguiren el vot. D’un president que va triar la lluna com la nova frontera, i d’un rei que ens dugué al cim i ens assenyalà el camí cap a la Terra Promesa. Sí, podem. Cap la justícia i la igualtat”.

Tot i això, cal dir que Barack Obama no és cap revolucionari. Bona part del seu programa es queda a la dreta de les posicions social demòcrates que s’apliquen a Europa... però, si tenim en compte, que es tracta de superar la ximpleria guerrera i “garrula” de George Bush, benvingut sia el “Yes, we can”
En definitiva i amb permís d'Antonio Machado: “De 40 en 40 anys i de frase en frase se fa camí”. Tinc un somni... Sí, podem.


divendres, 4 d’abril del 2008

"Shine a light", el temps i l'edat



Avui s’estrena “Shine a light”, una col·laboració entre Martin Scorsese i els Rolling Stones. Es tracta d’un documental que recull un concert de la banda de Mick Jagger i Keith Richards en un petit escenari, el Teatre Beacon de Nova York, allunyat dels grans i multitudinaris concerts en estadis de futbol o beisbol. “Sine a light”, el títol del documental, és una llum que brilla fa més de 40 anys, tant en el cas dels Stones com el de Scorsese. Tots tenen més de 60 anys, i tot sembla, almenys a mi m’ho sembla, que és un diàleg entre el temps i l’edat. És possible llençar a eixa edat provecta un missatge nou i innovador alhora?. Pot, encara, el cinema de Scorsese i la música dels Stones arribar a la societat actual d’una manera transversal?... és a dit pot interessar als qui, com jo, gaudirem simultàniament amb “Taxi driver” , “Toro salvaje”,o “Uno de los nuestros" i “Simpathy for the devil”, “Brown sugar” o “Gimme shelter” i als qui han conegut el director per “Infiltrados”, la seua darrera pel·lícula o els rockers per les seues gires o les “tamborinades” de Richards, pegant-se un bac des d’una palmera i haver-se snifat les cendres de son pare, o els moviments sincopats i dislocats –a la seua edat!- de Jagger al mig de l’entaulat cantant amb “Satisfaction”?... Són els Stones i Scorsese un contrapunt quasi tragicòmic de principis de mil·lenni? ... L’experiència i la vida viscuda ens pot respondre si i no al mateix temps, i no estar bojos. Per tant, jo veuré “Shine a light” amb ulls nostàlgics i crítics, sense creure’m incongruent i incoherent. Tampoc el contrari. I és que per a nostàlgia nostàlgia la d’abans i per a crítica crítica, l’autocrítica. I si com deia Robbie Robertson, en “The last Waltz” (1978), el documental de comiat de The Band, la banda de Bob Dylan, també dirigit per Scorsese: “Vint anys així són inconcebibles”... que podem dir dels quaranta que ja acumulem?.

dijous, 3 d’abril del 2008

Per un error "de merda"



Un grup de lladres mexicans acaben de cometre un error imperdonable. Els delinqüents del país azteca feren un càlcul erroni de dos metres en el “butrón” o forat que practicaren per tal d’accedir a la caixa forta d’un banc i aparegueren en el wàter de la sucursal bancària. Una acció protagonitzada per una colla de sapastres que deuria passar als “annals” del “hit parade dels quinquis” més grotesc i ridícul. Un autèntic number one de les cagades, mai millor dit.
Bé, si aquestos lladregots de mig pèl mexicans han demostrat una imperícia quasi entranyable, per la qual cosa ens inspiren commiseració i una miqueta de tendresa, existeixen altra classe de delinqüents que són igualment maldestres i
desmanyotats, en canvi, ens produeixen fàstic. Bé, no ens produeixen a tots, i si no mireu alguns presidents de Diputació o alcaldes, els quals després d’estar imputats per greus delictes de corrupció, malversació de fons públics i altres delicadeses infractores de la llei, són votats de manera massiva. Serà la fascinació per ser com ells, el seu model.
En el benentès que no tinc cap simpatia per cap lladre, si em donen a triar entre uns i d’altres, me n’aniria a prendre unes cerveses o un tequila amb els primers, però amb els altres em tiraria la ma a la cartera, no fos cas que a banda de pagar la “ronda”, haguera de ficar el llit.

dimarts, 1 d’abril del 2008

Terminator vs Harry el brut




Terminator vs Harry el Brut


El governador de Califòrnia Arnold “Terminator” Schwarzenegger i l’ exalcalde de Carmel (Califòrnia) Clint “Harry el Brut” Eastwood s’han enfrontat en un combat polític on el robot s’ha imposat al policia. Tots dos pertanyen al Partit Republicà, la qual cosa em causa certa perplexitat. No en el cas del governador, un immigrant de luxe, que va triar l’opció més conservadora i/o reaccionària possible. Lògic. En canvi, en el cas del policia de mètodes que vorejaven la llei, si no l’ultrapassaven, em resulta més difícil d’entendre. Repassant la filmografia com a director de Clint Eastwood, no trobe grans coincidències, ans al contrari, amb la ideologia del partit de George Bush.
Des de la seua primera pel·lícula “Escalofrío en la noche” (1971), on exposava en clau d’intriga, el comportament de les fans embogides; en aquest cas el mateix Eastwood encarnava un disck-jockey de ràdio que es veu assetjat per una “admiradora” disposada a “tot” pel seu ídol, fins les últimes “Banderas de nuestros padres” y “Cartas desde Iwojima” (2006), en què intenta donar una visió de la II Guerra Mundial, des dels dos bàndols, el seu cinema revela un tarannà obert de ment, lliberal en la vessant social, humà en el tractament de temes conflictius com ara l’eutanàsia (“Million dollar bay”, 2005), la família i l’amistat (“Mystic river”, 2003), irònic sobre alguns aspectes de la història nord-americana (“Space cowboys”, 2000) , demolidor sobre la hipocresia de certa societat (“Medianoche en el jardín del bien y del mal”, 1997) , entranyable contant una crepuscular història d’amor impossible (“Los puentes de Madison”, 1997) o oferint una visió crítica i desmitificadora d’un gènere com el western (“Sin perdón”, 1992).
El cas és que Terminator ha acomiadat Harry, ara ni tan brut ni tan fort, de la Comissió de Parcs Naturals, perquè s’oposa a la construcció d’una autopista que travessarà un parc natural, la qual cosa ens indica què els cables de titani són mes poderosos que no pas les connexions neuronals humanes. O el que és el mateix, Conan El Bárbaro ha vençut El sargento de hierro, “Sin perdón”.