“Les paraules flueixen com en una inacabable pluja en una tassa de paper. Ells roden salvatgement a mesura que se’ns escapa per tot l’univers”
Aquesta és la primera estrofa d’”Across the universe”, el tema escrit per John Lennon per a l’àlbum “Let it be” dels Beatles i el títol de la pel·lícula dirigida per Julie Taymor, un musical romàntic ambientat en els primers anys 60 del segle XX, amb el rerefons turbulent de la guerra del Vietnam i les protestes irades dels joves de l’època. L’acció es trasllada des dels molls i l’ambient obrer de Liverpool a la idíl·lica i neta societat de la universitat de Princeton. Però tot canvia en arribar la psiquedèlia i la frenètica activitat artística i política del Greenwich Village de Nova York. La intel·ligent utilització de les lletres dels Beatles per a donar suport a l’entramat dels personatges, els quals adopten noms molt “beatlelians” aporta un valor i una dificultat afegida. Els protagonistes són “Jude” i “Lucy” per “Hey Jude” i “Lucy in the sky with diamonds” respectivament. Però també els secundaris; "Prudence" per “Dear Prudence”, un tema de John dedicat a la seua “tia”; Sadie per “Sexy Sadie” de l’àlbum blanc, una reencarnació física i vocal de Janis Joplin, Jo Jo, una mescla de Jimi Hendrix i Martin Luther King, Dr. Robert, interpretat per Bono d’U2, una cançó de l’àlbum “Revolver”, i aparicions episòdiques de Joe Cocker i Salma Hayek. Tot un seguit d’al·licients addicionals de la pel·li, com el “fer l’ullet” o “homenatge“ a l’última aparició publica dels Beatles en el terrat dels estudis Abbey Road de Londres, traslladat a un terrat del Greenwich Village de Nova York.
L’argument no deixa de ser una senzilla i quasi tòpica història d’amor, però gràcies a la música i les lletres de les cançons dels Beatles, es transforma en una retrat tendre i irònic alhora de la societat de l’època, però que podria ser qualsevol altra, amb l’única excepció, malauradament, de la brillant creativitat artística, musical i social d’aleshores, en contrast amb la mediocritat actual. I no és nostàlgia malentesa, més bé seria quasi una constatació empírica de la realitat. No obstant això, recordant els fets passats, ens podem adonar que les seqüències històriques de grans inquietuds i fases creatives es produeixen cada 40 o 50 anys, és a dir dos períodes per segle. Atenent al passat segle XX, això es va donar als anys 20, amb la ciutat de París com escenari literari i pictòric excepcional, i els anys 60, partint d’uns inicis declaradament anglosaxons: Londres i Liverpool, d’un costat de l’Atlàntic i Nova York i Califòrnia des de l’altre, però que es va estendre i escampar per quasi tot el llocs, almenys en el món occidental. L’únic aspecte que em resulta negatiu és que tots dos períodes vingueren precedits de dos Guerres Mundials, cruels i devastadores. Així que, probablement, estem a les portes del naixement de una nova etapa creativa, per estadística temporal toca, però confiem que no “calga” una altra guerra que ho desencadene.
