Joan Fuster alertava en el seu “Diccionari per a ociosos”: “Atenció: tot pensament és un mal pensament”. Pensar, pensar és un exercici que practiquem poc. A vegades els pensaments més profunds són aquells que semblen més senzills. Tan senzills, que creiem haver-los “pensat” nosaltres mateixos. Però no ens enganyem, tot allò que atribuïm a la nostra “extraordinària” imaginació, no és més que el reflex d’allò après, escoltat, vist, estudiat, copiat o plagiat d’aquells que ens han precedit...per tant el pensament és, sobretot, la nostàlgia per una idea millor que la present. I és que els pensaments, mentre són això pensaments, són nostres; en canvi quan es fan públics o es comuniquen, s’escapen, sense remissió, de la nostra voluntat. Per això el pensament és l’avantsala de la insurrecció i la rebel·lió. La qüestió és pensar que les insurreccions i rebel·lions siguen justes i pertinents, perquè, en cas contrari, es converteixen en reaccionàries.
Pensar...? en què estaria jo pensant?.
Pensar...? en què estaria jo pensant?.
