Això diu que era un home que plorava llàgrimes de bronze perquè els elements líquids s’havien exhaurit per l’efecte depredador d’aquells que utilitzaven el planeta i les persones en en seu benefici. L’home s’hi trobava embargat per la pena i el dolor. Davant un riu assecat va implorar una gota d’aigua per a que el seu plor fos visible, humà... però tota l’aigua havia desaparegut en transvasaments, feta en orris, malbaratada.
L’home pensava que anava a embogir, quan de sobte una petita flor –molt resistent- havia sobreviscut a la immensa sequera d’aigua, cervells i cors cruels.
-Com era l’aigua? –preguntà la flor
-Tu tampoc no recordes el seu traç de vida?, preguntà l’home per la seu part.
-Jo estimava l’aigua perquè reflectia la meua bellesa – murmurà la flor.
En eixe moment l’home es va inclinar perquè la flor tornara a veure la seua imatge en els seus ulls, i es va produir un moment de pena infinita, però també el plaer de viure un moment únic i irrepetible.
