Com cantava Raimon, quan arribes al País Basc, t’inunden tots els colors del verd per tots els sentits... sí, sí tots els sentits, no només la vista com és obvi. També l’olfacte amb la flaire d’herba mullada, l’oïda amb el quasi imperceptible xiri-miri de la pluja suau, el tacte de terra humida i ¡com no! del gust. Cap lloc del món, que jo conega, té els encants culinaris d’ Euskadi. Exquisidesa, sabor, imaginació, i embruix es donen la mà en les seues creacions gastronòmiques. Per tot això i per moltes més coses és altament recomanable visitar-lo. Jo l’he fet en moltes ocasions i de diferents maneres. L’última va ser durant el pont del 9 d’octubre en companyia de 50 persones, de les quals la majoria m’eren desconegudes. De les que ja tenia coneixement, l’estima va augmentar, si això fora possible. Una estança de quatre dies i visitant un fum de llocs i indrets et dóna una visió panoràmica de com és un país i la seua gent. Però comencem pel principi. L’eixida de València ja ens va provocar una espècie de “shock”. Maria, la nostra guia valenciana, estava en un avançat estat de gestació que augurava una visita urgent a l’hospital de Cruces-Barakaldo, la qual cosa ens haguera convertit en padrins de la criatura. Afortunadament per a mare, criatura i viatgers, el feliç esdeveniment tindrà lloc a València. En arribar al nostre punt de destí, Eibar, una ciutat industrial i obrera de l’interior de Gipuskoa, he de dir què, probablement, siga el poble basc estèticament menys agraciat dels que conec. Lletja, Eibar és una ciutat lletja...Què hi farem!. Però eixa mala impressió va quedar compensada per Ramon o Ramontxu, el nostre guia basc, que immediatament ens va conquistar amb el seu sentit de l’humor i la seua preparació històrica. Els seus relats ens feren gaudir i aprofundir en l’estima pel País Basc, molt desconegut i poc visitat pels valencians, degut en molts casos a la por, sense fonament segons la meua opinió, i a la tergiversació i manipulació interessada que es fa per motius polítics. I d’això en sabem molt els valencians amb la intoxicació indecent que es fa de l’anticatalanisme. Però deixem això, que ara no toca com deia el Jordi Pujol, i tornem al nostre periple viatger. La nostra primera etapa va tindre un caire marítim. Zarautz i la seua platja famosa per les seues ones i els seus “surfers” i per l’inevitable restaurant palau de Karlos Arguiñano, tot i que no és, ni de bon tros, dels millors cuiners... Martin Berasategui, Juan Mari Arzak o Pedro Subijana, entre molts altres, són l’essència de la cuina basca. Tot seguit, Getaria, amb dos personatges famosos el ratolí i Elkano, el primer mariner en pegar la volta al món. Malauradament no poguérem assaborir el rèmol –rodaballo en castellà- a la brasa que preparen de manera magistral acompanyat del magnífic txacolí, eixe elixir vinícola tant estimulant. La nit també va ser estimulant. Segona etapa, Bilbao, una ciutat transformada en pocs anys. El Guggenheim, un prodigi arquitectònic i artístic, obra de Frank Ghery, ha fet possible que una ciutat obrera, naval, gris i devastada per la reconversió industrial haja esdevingut una ciutat moderna, amb molt de futur i estimulant. La nit també va ser estimulant. Tercera etapa, el País Basc francès o Iparralde com li diuen ells. Bayona i Biarritz, com a exemple de luxe, glamour i eixe toc toc lleugerament afrancesat. Quarta etapa, Donostia o Sant Sebastià, per a a mi una de les ciutats més belles del món... La Conxa, el Peine de los Vientos de Chillida, Monte Igeldo, el pont de Maria Cristina, el mercat de la Bretxa, el Kursaal, l’edifici modern i trencador de l’arquitecte Rafael Moneo i el casc antic, amb l’epicentre del carrer 31 d’agost, una dia històric i fatídic per a Donostia com ens va contar de manera emocionada Ramon, el nostre Cicerone particular. El 31 d’agost de 1813, les tropes napoleòniques saquejarem, cremaren i destruïren la ciutat com a botí de guerra, però Donostia com una au fènix va renàixer de les seues cendres. I la culminació, com no, va tindre un toc gastronòmic. Ramon ens va conduir pels intricats i estrets carrerons del casc antic fent parada i fonda en les millors especialitats dels pintxos donostiarres. Des de la senzilla “Gilda” en honor a Rita Hayworth, a qui li va encantar quan fou homentajada al Festival de Cinema, als pintxos més sofisticats i imaginatius com ara el foie amb compota de poma o el bacallà amb ceba confitada. Tot regat amb txacolí de Getaria. Tot molt estimulant. I la nit també va ser estimulant...
Continuarà...
