Resulta que avui és el Dia Mundial de la TV. En aquesta moda de dedicar un dia a un munt de coses, des d’una causa solidària: els xiquets, la Sida, contra els accidents de trànsit... fins les més peregrines i/o estrambòtiques com és dedicar-lo a un invent com la TV, tan prostituït i utilitzat de manera, diguem-ho sense acritud, penosa i vergonyant. S’ha dit moltes vegades que la TV és un medi –de comunicació- perquè ni esta crua ni ben feta. I també que la TV és un artefacte que permet què gent que no té res a fer, mire a altra gent que no té res a dir. Tot i això per a no semblar exageradament negatiu, diré que alguns programes mantenen una dignitat. Dels que es poden veure a las TV’s de l’estat espanyol... El IntePolònia (TV3), El Interrmedio i Buenafuente (La Sexta)..., programes d’humor com tothom sap, però que, ni de bon tros, superen els informatius de Canal 9. Sublims!.
Per exemple, agafem un editor/@ i un director/@ d’informatius. Són aquells que decideixen quines notícies i en quin ordre s’emeten, és a dir que destrien el forment de la palla, i clar està, emeten la palla. Això sí, la palla va farcida d’informació, bé propaganda, del seu cap polític, president de la Generalitat o de Govern, o del seu Consell d’Administració, en cas de que siguen públiques o privades. Moltes vegades, però, són coincidents.
En fi, i com a conclusió, la TV podria, deuria ser, un mitjà al servei de la informació, la formació i l’entreteniment, els tres eixos bàsics que tots els teòrics i erudits en la matèria han deixat dit i escrit. Però el problema rau ¡ai! en els directius i programadors. Jo, estic amb Marty Feldman, aquell actor còmic, a qui els ulls se li n’eixien de la cara: “Mai menjaré res que tinga vida intel·ligent, és per això que no tindria inconvenient en engolir-me un directiu de TV o un polític”.
Així que jo pregaria als actuals dirigents que facen tot el que puguen per la TV: “què en deixen de fer-ne”.
I tot açò ho diu una persona que es guanya la vida en una TV.
Per exemple, agafem un editor/@ i un director/@ d’informatius. Són aquells que decideixen quines notícies i en quin ordre s’emeten, és a dir que destrien el forment de la palla, i clar està, emeten la palla. Això sí, la palla va farcida d’informació, bé propaganda, del seu cap polític, president de la Generalitat o de Govern, o del seu Consell d’Administració, en cas de que siguen públiques o privades. Moltes vegades, però, són coincidents.
En fi, i com a conclusió, la TV podria, deuria ser, un mitjà al servei de la informació, la formació i l’entreteniment, els tres eixos bàsics que tots els teòrics i erudits en la matèria han deixat dit i escrit. Però el problema rau ¡ai! en els directius i programadors. Jo, estic amb Marty Feldman, aquell actor còmic, a qui els ulls se li n’eixien de la cara: “Mai menjaré res que tinga vida intel·ligent, és per això que no tindria inconvenient en engolir-me un directiu de TV o un polític”.
Així que jo pregaria als actuals dirigents que facen tot el que puguen per la TV: “què en deixen de fer-ne”.
I tot açò ho diu una persona que es guanya la vida en una TV.
Esbrinen en quina?
