Aquesta setmana de novembre que encetem concentra tres dates que tenen una significativa importància en la meua vida. Això m’ha fet reflexionar sobre com es combinen els aspectes interns i externs, endògens i exògens , amb el resultat de tindre una certa influència en l’esdevenir de la teua vida. Anem a pams, i per ordre cronològic. En primer lloc, vaig nàixer un 22 de novembre de la dècada dels 50, una època gris per a la història col·lectiva com a país, però feliç en l’àmbit personal, perquè obria els meus observadors ulls de xiquet inquiet a tot el que m’envoltava. Segona data de novembre que em deixà empenta, va ser un altre 22 de novembre, però de l’any 1963. Jo em trobava al llit afectat per una grip de xiquet, que curàvem a la manera de l’època, a base de suar, llet ben calenta i “caldets” de pollastre. Però el que em va fer reviscolar dela malaltia, va ser una imatge de TV (en aquella època de mancances feia molt poc que hi havia un aparell a casa). Tallaren l’emissió, per a informar que el president Kennedy havia estat assassinat a Dallas. Com que era un xiquet d’un poble de l’Horta de València, Xirivella, el meu coneixement sobre el món exterior era pràcticament nul. L’assumpte el vaig guardar en la memòria. Anys més tard, el vaig entendre. Crec.
La tercera data de novembre que va tenir un efecte colpidor sobre mi fou el 20 de novembre de 1975. El dictador sanguinari Franco va morir i acabà sota una llosa de 20 tones al Valle de los Caidos. Aquesta mort em va produir dos efectes contradictoris: alegria, joia immensa i por. Tots dos alhora. Haig de dir que jo em trobava en El Pardo, fent la mili, la puta mili, que els militars s’hi posen per on els càpiga. Vaig ser un espectador privilegiat de l’agonia d’aquell general “baixet, gordito, i amb veu aflautada” que el feia especialment grotesc. Jo veia passar totes les nits la comitiva encapçalada per aquell president de govern, Carlos Arias Navarro, també conegut com “Dumbo Arias”, per tenir unes orelles inadequadament grans i desengaxades del seu rostre. Però, també vaig ser un protagonista “destacat” en la mort del sàtrapa. A primers de novembre, la gravetat del malalt ja era quasi d’estat terminal, la tromboflevitis i totes les demés complicacions, feien pensar que era qüestió de dies el traspàs als inferns. Així que abans de traslladar-lo a l’hospital La Paz, on finalment va morir, varen improvisar al “Palacio de El Pardo” una quiròfan d’urgència. I va ser, com no podia ser d’altra manera en una dictadura, amb nocturnitat i traïdoria. De matinada ens feren despertar a tots els que estàvem al quarter que s’hi trobava al costat del “Palacio”, el “Parque Central de Transmisiones”, amb l’ordre contundent de dur “cagant hòsties” una “bombeta” de “tropecents mil” watts per a salvar la vida del Caudillo. “La mare que em va parir”, vaig pensar. Aquest paio em donarà pel cul fins l´últim moment. Afortunadament dies després, el 20N, ens deixà en pau d’una puta vegada.
I aquestos són els tres dies de novembre que marcaren part de la meua vida. De moment, he sobreviscut a totes tres.
La tercera data de novembre que va tenir un efecte colpidor sobre mi fou el 20 de novembre de 1975. El dictador sanguinari Franco va morir i acabà sota una llosa de 20 tones al Valle de los Caidos. Aquesta mort em va produir dos efectes contradictoris: alegria, joia immensa i por. Tots dos alhora. Haig de dir que jo em trobava en El Pardo, fent la mili, la puta mili, que els militars s’hi posen per on els càpiga. Vaig ser un espectador privilegiat de l’agonia d’aquell general “baixet, gordito, i amb veu aflautada” que el feia especialment grotesc. Jo veia passar totes les nits la comitiva encapçalada per aquell president de govern, Carlos Arias Navarro, també conegut com “Dumbo Arias”, per tenir unes orelles inadequadament grans i desengaxades del seu rostre. Però, també vaig ser un protagonista “destacat” en la mort del sàtrapa. A primers de novembre, la gravetat del malalt ja era quasi d’estat terminal, la tromboflevitis i totes les demés complicacions, feien pensar que era qüestió de dies el traspàs als inferns. Així que abans de traslladar-lo a l’hospital La Paz, on finalment va morir, varen improvisar al “Palacio de El Pardo” una quiròfan d’urgència. I va ser, com no podia ser d’altra manera en una dictadura, amb nocturnitat i traïdoria. De matinada ens feren despertar a tots els que estàvem al quarter que s’hi trobava al costat del “Palacio”, el “Parque Central de Transmisiones”, amb l’ordre contundent de dur “cagant hòsties” una “bombeta” de “tropecents mil” watts per a salvar la vida del Caudillo. “La mare que em va parir”, vaig pensar. Aquest paio em donarà pel cul fins l´últim moment. Afortunadament dies després, el 20N, ens deixà en pau d’una puta vegada.
I aquestos són els tres dies de novembre que marcaren part de la meua vida. De moment, he sobreviscut a totes tres.
