Nerò i els nous apòstols

Ací quasi tot anava raonablement bé, mal o regular. Tot depenia, com és obvi i natural, de el color del cristall amb que es mirava, ja sabeu. Però heus ací, que de sobte aparegueren tres criatures increïbles. Es deien Antonio Maria, Agustín i Antonio. Tots tres vestien de negre i ens avançaven l’imminent arribada d’una catàstrofe moral que assolaria els cors i les ments, sempre i quan no els férem cas. Des de la seua aparició estel·lar la vida s’ha tornat quasi impossible. Reuneixen multituds enfervorides al seu voltant i obstrueixen el trànsit – i la raó - amb les seues diatribes apocalíptiques. Quan despertem pel matí i mirem per la finestra, veiem com en la part posterior del pati interior succeeix un miracle: els muts parlen, els coixos caminen, els cecs veuen i... els jutges emeten sentències justes. Dels quatre suposats miracles, un és més fals que una moneda de 3€. Endevineu quin és.
Poc més o menys, és el que va ocórrer a la Roma de l’emperador Neró amb l’arribada d’altres dos criatures també increïbles, Pere i Pau. El músic i escriptor, què també ho era Neró Claudi Druso Germànic, ha passat a la història com un boig piròman, però l’incendi de la ciutat, caldria qualificar-lo d’un primigeni PGOU (Pla General d’Ordenació Urbana) destinat a racionalitzar urbanística i èticament una ciutat i un imperi. Ara passa tot el contrari, aquestos “Uccelacci” o “ocellots” intenten fer un PGOU, que seria, si fa no fa, un PLA GENERAL D’OCURRÈNCIES ÚNIQUES, destinat a reeditar allò del pensament únic.
Neró, sis plau, toca’ns la lira!