Qüestió de noms

El final de l’estiu et pot dur a perdre el temps de determinades maneres. La més habitual és prendre el sol i tombar-se a la platja. Donat que aquesta pèrdua de temps, et pot fer perdre també part de la vida, en forma de càncer de pell, jo m’he decidit per d’altres on estiga a cobert, “fresquet” i amb una cerveseta. L’última ocurrència ha estat consultar la base de dades de la meua discoteca particular que es compon d’unes 10.000 cançons aproximadament. Així que he escorcollat entres eixes 10.000 cançons, quantes tenen directament nom de dona i quantes d’home. El resultat ha estat aclaparador: 250 dones contra 16 homes. Amb la qual cosa vol dir, que ja, d’entrada, s’incompleix la llei de paritat. Però, és que a més a més, de les 16 cançons amb nom d’home tan sols dos les canten dones. Una d’elles és “Danny boy” cantada per Eva Cassidy, i és una versió d’un tema de Sam Cooke. I l’altra és “Fernando” d’Abba, un cançó especialment odiosa. Les altres 14 són cantades per homes, entre les quals hi ha unes quantes d’amor gai.
D’entre les cançons amb nom de dona guanya per golejada, i era previsible, les dedicades a Maria, en totes les seues possibles variants, amb 25 temes, i compostes i/o interpretades per gent com ara Bob Dylan, Elvis Presley, Jimi Hendrix, Caetano Veloso, Belle & Sebastian, Creedence Clearwater Revival o Los Secretos.
Per tant, i tan sols és la meua opinió, aquestes són les meues conclusions:

1ra.: Els homes som, contra la creença generalitzada, més romàntics que no pas les dones.

2na.: Els homes som més creatius, no sé si contra alguna cosa, que no pas les dones.

3ra.: Els homes som, com tothom sap, més il·lusos que no pas les dones.

4rta.: Els homes perdem més el temps i el cervell per les dones, com és certesa absoluta, que no pas les dones.

5na.: Els homes som menys dones, que no pas les dones.

I conclusió final i transitòria: Si els homes tinguérem més de dones i les dones més d’homes, veges tu a saber el que passaria!.

"El meu millor amic"

L’última pel·lícula de Patrick Leconte és una comèdia sobre l’amistat, o més concretament sobre la manca d’ella. Es tracta d’eixes comèdies tan típicament francesa que ens han divertit durant tants anys. Des que François Truffaut ens contara les desventures amoroses d’Antoine Doinel en “Antoine et Colette” (1962), fins aquesta història sobre el que podríem anomenar “Manual per a fer amics”, el cine francès ha subministrat petites històries humanes, vides aparentment avorrides, vides mínimes ... però que són, en definitiva, les vides mínimes de tots nosaltres. De Patrick Leconte, tots recordem “El marido de la peluquera”, però no podem oblidar altres com “La maté porque era mia”, “El hombre del tren”, “La chica del puente” o “Felix y Lola”. Totes elles narracions quotidianes, amb tocs d’humor, de comèdia i al mateix temps la visió escèptica sobre la societat del nostre temps.

“El meu millor amic”, ens fa reflexionar sobre una pregunta inquietant: Quants amics de debò tenim?. I la pregunta és inquietant, perquè la resposta pot arribar a ser decebedora, si més no cruel. Perquè, com diu Elbert Hubbard, “un amic és algú que ho sap tot de tu, i malgrat això t’estima”. Teniu molts així al vostre costat?. Sí... enhorabona. No?... benvinguts al club.

Altra cita, ben certa per cert, perdoneu la cacofonia, és: “la millor manera de manera de mantenir els teus amics és no deure’ls ni que et deguen mai res”. En fi, tenim companys de treball, coneguts, saludats, familiars, parelles...alguns ho substitueixen per psicòlegs o psiquiatres. Això encara és, si cap, pitjor. Així, que jo intentaré pasturar la meua vida en la vall més idíl·lica que puga trobar.

Sort a tots, o com es diu a les estrenes de teatre “Molta merda!!!”.

Lleis absurdes

Fa uns dies The Times ha publicat una antologia per manca de notícies en estiu, ja sabeu, una antologia de lleis desbaratades que no se sap per quina raó, ningú s’ha molestat a abolir. Per exemple, a la civilitzada França hi ha una prohibició d’anomenar Napoleó a un porc, un marrà per entendre’ns millor. Els Estats Units són els campions en això d’acumular disposicions “legals” pintoresques. A l’estat nord-americà d’Ohio és il·legal emborratxar un peix. A Vermont, una dona ha d’obtenir el permís del seu marit per a dur dentadura postissa; A Kentucky, va contra la llei dur amagada un arma de més de sis peus (quasi dos metres). En aquest cas, la persona que ho aconseguesca és, a més d’un infractor de la llei, un fenomen, un mag de l’art de la desaparició.
Al Regne Unit tampoc no es queden curts: les dones embarassades tenen dret a fer les seus necessitats on els vinga de gust, fins i tot en la “gorra” d’un policia. El que ja no sé, és si el policia haurà de col·locar-se de nou la gorra, després de l’alleugeriment de la prenyada. Això si que deu “emprenyar”. També es considera una traïció pegar un segell amb l’efígie del monarca, en aquest cas “la” monarca Isabel II, boca per avall. En això, els valencians donem mostra de major saviesa, i pengem cap per avall el retrat del borbó Felip V.
La llista, com veieu, està farcida de disposicions que posen de manifest la bogeria de molts dels legisladors que hi ha arreu del món. Però el problema de la justícia no rau en aquests disbarats, que en molts casos són producte d’un període històric que, tal vegada, els podria haver donat algun sentit, per mínim que fora. El que realment em preocupa dels legisladors d’arreu del món és que encara no hagen abolit lleis, que més que absurdes són inhumanes, injustes i il·legítimes. La pena de mort o els beneficis abusius d’alguns que deixen en la misèria a una gran part de la humanitat. No podríem dictar una llei contra aquesta colla de “pocasoltes” per qualificar-los de manera benevolent?

Perseguir i ser perseguits

Arran d’una novel·la de Paul Auster, “Trilogia de Nova York”, en què narra tres històries de persecucions detectivesques, he arribat a una conclusió d’impacte: viure és un acte de follia, en que tots acabem perseguint algú, sent perseguits per altre o perseguint-nos nosaltres mateixos. El quid, o problema, de la qüestió... és que quasi mai estem en el lloc adequat. Quan perseguim... ens aboquem al fracàs, quan es persegueixen...al temor... i quan ens perseguim... no ens trobem!. Algú, em podria dir quin, on està i com és l’espill que retorne la imatge, reflex de la vida que volem?.

Una càlida estació amb noms propis

Les nits d’estiu provoquen, de vegades, insomnis indesitjats. I et detens a pensar sobre temes que, ara per ara, no n’eren els prioritaris. Vull dir, pensar en una instància que vaja més enllà de la nostra existència –efímera- per la vida. La filosofia cartesiana ens ha fet a molts creure només en allò que podem veure i es pot demostrar científicament. La pregunta és? ... això és suficient. El director suec Ingmar Bergman, un sant laic, s’ho va plantejar durant 50 anys, tant a les seues pel·lícules com a la seua vida. El passeig amb la mort de “El séptimo sello”, va ser un colp profund en les nostres ments, quasi adolescents, d’aleshores. Jo em sentia d’allò més convençut del meu agnosticisme, però ara em torne a replantejar la qüestió. I no és de bon tros que vaja a creure en Déu, i molt menys en els seus representants ací a aquest vall de llàgrimes que tant els agrada. No, en absolut, però una reflexió envers l’espiritualitat laica, si em permeteu l’expressió, és un enigma fascinat. És l’etern enfrontament entre les parts de la nostra personalitat dual. Què, en realitat, no són més que la vida que tenim: les relacions humanes, la incapacitat de comunicar-se, la mort, l’estima per l’art, per les persones que t’envolten...
En definitiva, la vida és “Una càlida estació amb noms propis”. Una frase que m’ha regalat una persona, que malgrat no conèixer de manera intensa, crec que l’estime de manera càlida. I no importa l’estació. Així que... gràcies.

Groucho i Elvis

S’han complert 30 anys de la mort de Groucho i Elvis, Marx i Presley. Tres dècades que han passat quasi de manera fulgurant. I ara, pegant una mirada enrera, descobrim la importància cabdal d’algunes petites coses que ens ha fet fruir de la vida a cor que vols. Riure de pegar bacs per terra, el moviment de malucs pròxim a la dislocació, l’ocurrència enginyosa, la veu embolcallant i suggeridora, el somriure irònic, el rock primitiu i autèntic, la irreverència i la llibertat. I si férem un exercici de “travestime” històric, intercanviant les personalitats i els físics de tots dos?: Elvis amb bigoti pintat i Groucho amb tupé, canviant el pas de l’ànec per la contorsió impossible. Elvis fent monòlegs brillants a Las Vegas, sense possible intervenció dels CSI, perquè no es cometria cap crim. El crim és patir una sequera de creativitat total. Musicalment es viu de rendes, perquè el negoci actual està en fallida tècnica. Elvis, els Beatles, Bob Dylan o els Rolling Stones, ara per ara semblen irrepetibles. I l’humor, llevat d’alguna excepció, està a anys llums dels còmics com el Groucho, Jerry Lewis, Gila o Tip i Coll. I no és nostàlgia!. Ara, que un gran part de la humanitat pateix depressions i ansietats, no els vindria gens malament una teràpia de bona música i humor.
Unes paraules de Groucho, per a concloure:
“Una vegada vaig anar a visitar el meu oncle i el vaig fer feliç, però encara va ser més feliç quan me n’aní”.
Gràcies Elvis i Groucho!.

Sobre la por

La por, o les pors, tornen a ser notícia, i sembla que ja és hora que analitzem seriosament aquest tema. La meua amiga Rosa Brines, me l’ha proposat durant l’esmorzar, i jo, amb més gosadia que no saber, m’hi he llençat de cap. Disculpeu l’atreviment. Veiem amb quantes classes de pors ens amenacen en l’actualitat... d’allò que morirem en un termini més o menys breu. Esperem que alguns casos siga breu –perquè s’ho mereixen- i en d’altres, el meu, amics, familiars –bé, igual ací calia fer-ne una excepció-... ei... es broma això, i persones estimades... siga el més llarg possible.
Anem a pams, quins són els perills mortals que ens assetgen?...els accidents de trànsit, les malalties, especialment el càncer, un desastre natural (terratrèmol, huracà, tifó o un raig assassí), el terrorisme, el terrorisme-terrorisme i el d’estat; si ets dona i tens un exmarit o exnòvio també ho tens fotut i ben perillós, l’alcoholisme, el tabaquisme i la drogadicció en general; la sobredosi de “fast food” o fast TV o fast periodisme, les depressions, la mort traumàtica a mans –o amb l’arma que utilitze- d’un “psichokiller”... i per si faltava poc, ara tenim quasi la condemna bíblica del canvi climàtic, és a dir la mort pel calentament global... del planeta. Les opcions són dos: o et quedes torrat com un pollastre o congelat com un “Palito Pescanova”. Desolador. No ens podríem deixar triar, almenys, fregir el palito Pescanova i congelar el pollastre, per si en el més enllà ens entra la gana, i no tenim res que tirar-nos a la boca?.
En definitiva, que vivim sota la tirania de la por... i que podem fer per a derrotar-la?... La solució també me l’ha donada la Rosa Brines: un “xupito d’orujo” i un “polvo” cada día". Bé, en realitat, el 50 per cent de la solució és d’ella i l’altre 50, d’un servidor. De re. Així que salut, per molts anys...mentre ens deixen.

Escriure per a saber el que pense

Aquest títol d'avui, té dos inconvenients que poden arribar a ser perversos. En primer lloc, escriure és alguna cosa més que ajuntar lletres amb més o menys criteri, i després allò de pensar pot arribar a ser esgotador, sobretot a l’estiu. Però quan medite sobre això, em ve al cap la frase que Unamuno va llençar contra José Antonio i tota aquella colla de cafres que tenien el cap farcit d’un únic concepte: la pàtria. Aquells “salvadors” consideraven el dubtar i el reflexionar com “la funesta mania de pensar”. Encara que, en realitat, els pareixia funest qui no pensara com ells. Avui en dia, malauradament, encara en queden exemplars com eixos.
I això també és el que els passa als adolescents, de qualsevol època, que tenen el cervell envaït per hormones “descontrolades”. No cal dir, que és preferible una sobredosi d’hormones a un rescalfament malaltís d’orgull nacional. Al remat aqueix orgull deriva en tragèdia.
Bé, aleshores escriure es despullar-se per dins i vestir alguna cosa per fora. Si l’embolcall és agradable i l’interior interessant, igual tinc sort, i no teniu la “funesta idea” de no llegir-me. I si no em llegiu, almenys, he pensat, que no és poca cosa!. I els adolescents, i els que –ai!- ja no som ens podem dedicar, si podem, a allò altre... “descontrolat”.

Reflexió de calor

“Qui dia passa, any empeny...”. I, acabem de passar el 15 d’agost, una data plena de les anomenades festes “populars”, és a dir farcides de carcasses, “petardos”, balls amenitzats per orquestres, tocant les peces de l’estiu amb l’objectiu que el personal pense que s’ho passa d’allò més bé, (als pobles de més pressupost tiren la casa per la finestra i contracten un “triunfito” fins i tot; bous de carrer i de plaça, embolats i de la mare que els ha parit... i per últim processons de tota mena... Sembla que la mare de déu d’agost és omnipresent i omnipotent!. La festa i les conviccions continuen com sempre. Espere que passen prompte la calor i les festes “populars”. L’ordre és irrellevant. Tant se val!. Millor dit, no val una merda. Què voleu, que amb aquest xafogor, siga correcte i amable?. L’estat neuronal no està per a delicadeses, avui.

Vocabulari nou

És obvi que la humanitat necessita modificar el vocabulari al pas dels dies. I la necessitat, o la gana (fam) és l’origen de la imaginació, de la mateixa manera que diguem “...” el que no bote” (als punts suspensius que cadascú fique allò que el done més ràbia). Entre la gent primitiva s’empraven porques paraules, però ben efectives, com per exemple:

-Glub, glub, glub... tinc set, on està el càntir?
-Krash, katakrash... si t’enxampe, vas aviat
-Grrrrrrrrr!!!!!... la figa ta mare
-Uhhhmmmm?... no portes “bragues”?
-Zum, zum, zum... no t’acostes més, Lazarov
-Bette... Davis
-Bing?...Crosby
-Víctor... m’ature

Efectivament, el millor serà aturar-se, com feia Victor Mature, l´únic actor d’Hollywood que tenia més pit que la xica i en una pel·li, “Sansón y Dalila”, fins i tot la “melena” més llarga que el Josemari.
I ara pegant un salt en la història de la humanitat, arribem al nou vocabulari, o llenguatge si preferiu, fem alguna comparació amb el galimaties lingüístic dels nostres avantpassats més llunyans:

Mòbiltelephone... tinc cobertura, passa’m el número de la teua nòvia
Euribor... si t’enxampa, vas aviat
Sms... l fig t mar
Bluetooh... m’acaben de passar que no portes bragues
Xat... no t’acostes més, “xiquet”
Parrot... sense mans!
IPC... Imbècils Per Collons!
Windows...ni Gates, ni hòsties!
I quina és la conclusió?. Bé, jo no ho sé, perquè no trobe la paraula actual que ens permeta albirar cap on anem. Ben mirat perquè volem saber on anem?. Ja en voldríem estar en parador desconegut. Busqueu-me pels canyots!.

L'incendi de Cinecittà com a símptoma

Els emblemàtic estudis de Cinecittà, a Roma s’han calat foc. Aprofite el succés per a reflexionar sobre el símptoma que esdevé sobre el cinema europeu en general i l’italià en particular. Creat als anys 30 pel mateix Mussolini, va sobreviure igualment a un bombardeig de l’aviació nazi l’any 1943. Durant els anys 50 i 60 va viure la seua època daurada, on es rodaren als seus estudis tant superproduccions nordamericanes com ara Ben-Hur o Quo Vadis, a obres més personals i decisives com “El lladre de bicicletes” de Vittorio de Sica, “La Dolce Vita” de Federico Fellini, així com gran part de les pel·licules d’aquella magnífica fornada de cineastes italians: Luchino Visconti, Roberto Rosselini, Pier Paolo Pasolini, Mario Monicelli, Elio Petri, Dino Risi, Sergio Leone... els quals tenien la sort de poder dirigir les estrelles d’aquell firmament cinematogràfic: Sophia Loren, Marcello Mastroianni, Anna Magnani, Alberto Sordi, Monica Vitti, Vittorio Gassman, Silvana Mangano, Ugo Tognazzi, i fins i tot la esplendorosa sueca Anita Ekberg que va personalitzar el somni de la “dolce vita” d’aquella Roma sensual i vitalista. La decadència començà a meitat dels anys 70, quan es va dedicar fonamentalment a rodar sèries de TV, i va sofrir una ferida greu als 90 en ser privatitzats. Ara aquest incendi ens il·lumina sobre el seu destí unit per sempre al millor cinema. Però´, igualment ens dona llum sobre l’estat actual. Quants directors italians d’ara coneixem?; i no dubte que hi haja talent, el problema es que no traspassen les seues fronteres. I dels actors i actrius?... Bé, Monica Bellucci, per exemple sí, i més per virtuts corporals que no actorals... Jo, que sóc seguidor del cinema, trobe dificultats en trobar noms. Tot i això, destacaria un actor, que encarna aquell esperit: Sergio Castellito, el qual el recorde per una pel·lícula, especialment atractiva per a mi, “Deliciosa Martha” (2001), perquè tenia la virtut de barrejar la cuina, les relacions humanes i l’amor. Tot un encert de pel·licula.
I bé tornant a l’incendi, sé que Cinecittà conservava els decorats de films com Be-Hur o “La ciutat de les dones”, aquell projecte quasi grandiloqüent en el sentit més “fellinià” del terme... i no sé, encara, si hauran sigut pastura de les flames. En qualsevol cas, allò no és més que el passat i un paorós incendi ens l’ha recuperat de la memòria històrica. El foc pot ser destructiu i evocador alhora. Tota una paradoxa!

"On the road": 50 anys

Jack Kerouac va escriure “On te road” (À la carretera`), l’any 1957. La novel·la va ser l’inici de l’anomenada generació beat, junt als altres “popes” com ara Allen Ginsberg, Neal Cassady o William Borroughs. Tot i que han sigut refugi d’una minoria, la seua influència en la cultura posterior dels anys 60 i 70 ha sigut realment notable: Bob Dylan, Tom Waits, Elvis Presley, Marlon Brando, James Dean o els Doors de Jim Morrison que provocaren un terratrèmol poètic i rocker en aquella Califòrnia tan inquieta, amb San Francisco com a ciutat icona. Anys després esclataria la revolució de Maig del 68 de Berkeley, per a mi més decisiva que la de París, on Herbert Marcuse, va marcar de manera decidida aquella revolució social i cultural. La influència de Kerouac no només es va quedar en les avantguardes literàries i musicals. Tant és així que al gris estat espanyol de l’època va triomfar que es deia, ni més ni menys, que Kerouacs, els qual cantaven una cançó titulada “Wight is Wigh”, una espècie d’himne naïf dedicat al concert celebrat a l’illa britànica, on va reaparèixer Bob Dylan, després del seu accident de moto. I més, Joan Manuel Serrat, va protagonitzar una pel·lícula dirigida per Antoni Rovira-Veleta, “La lenta agonia dels peixos fora de l’aigua”, on l’autor de “Cançó de matinada” també actuava al mític festival, tot i que n’era una llicència del director per a marcar el “hippisme” del cantant.
Així que celebrem que Kerouac, On the road, la generació beat i la il·lusió d’aquella època prodigiosa no haja desaparegut per complet.

Sobre la sort

Es pot triomfar sense la sort?. Bé, llevat de que tingues el cervell d’Einstein, el talent de Mozart o hages format d’una parella mítica com ara Lennon i McCartney, probablement neccesites d’una petita empenta que proporciona aquesta senyora tan capriciosa. Aquest raonament no sé si és meu, o el va pronunciar Kierkeggard mentre li treia lluentor a la sireneta de Copenaghen. Ja hauran endevinat que aquest raonament és fals, però em fa sentir més segur. Bé, el cas es que si a més de sort, resulta que teniu talent... enhorabona!. Ho teniu d’allò més bé. Tot el món vos rodarà com si foreu Michael Jackson a les portes d’una escoleta infantil. El més fotut de tot és que un fum de persones no tenen ni talent i molt menys encara sort. Com expliqueu, si més no, que tres quartes parts de la humanitat visque en condiciones precàries, per no dir altra cosa més contundent?. Caldria que més d’un d’eixos que “triomfen”, siga en el camp que siga, s’ho rumiaren almenys un instant.

La temptació de l'estiu

Ara que quasi arribem a la meitat de l’estiu, anem tots una mica desconcertats. És millor anar de vacances, tot i que ho siga amb la família?... és preferible quedar-se a la ciutat i esperar –inútilment em tem-, que ens passe com a Tom Ewell en “La temptació viu a dalt”, on un explosiva i suggeridora Marilyn Monroe (ara s’acompleixen 45 anys de la seua mort), era la veïna que tots desitjaríem?. El cas és que quasi ningú ha sigut capaç de tocar adequadament el tema del sexe. Es tracta d’un assumpte que quan l’han tractat psicòlegs, sociòlegs, científics, filòsofs... i fins i tot uròlegs ens ham embolicat més al remat que no cap altra cosa. Wilhem Reich, Sigmund Freud i tota eixa colla de saberuts impenitents que idolatràvem en la nostra ingènua joventut ens ompliren el cap de conceptes més o menys acurats, però que no ens servien massa per a la vida de veres. Jo m’estime molt més les barrabassades àcides i intel·ligents del Groucho Marx o el Woody Allen. Però tot i això, el gran descobriment d’aquest estiu –per a mi- és la lliçó magistral que he rebut a un for d’Internet, on una dona vital i vitalista, que malgrat la seua escriptura poc brillant i plena de faltes d’ortografia, ha impartit d’una manera inapel·lable. I ara que fem amb el temps que hem dedicat a imaginar i no a fer?.
Ho tenim, com tantes altres coses...ben fotut. Què hi farem!.

Fent l'ase amb les meues "elèctriques"

En el món actual, les energies –les elèctriques per exemple- en clara contradicció pateixen apagades alarmants. Tan alarmants com les efusives i xerraires evocacions de la constitució per part del president d’una d’aquestes companyies amb nom de conquistador extremeny –i extrem- , seguides d’un silenci tan cridaner com l’anterior incontinència verbal. L’home d’avui es debat entre la indiferència i la supervivència. L’han advertit que si no es desprèn del seu excés d’energia té un peu i mig a les tenebres més absolutes. Les solucions que li recomanen són tan atractives com una dieta aprimant a base de paper assecant i aigua d’un pou il·legal. Resulta que el final i companyia ( End S.A.) i HiperTrola són el verí energètic que ens inoculen per cable, monopolis exclusius disfressats de servei públic. No crec pas que eixe servei m’il·lumine la vida, però en canvi estic convençut que farà que el túnel em semble més llarg.

Fent l'ase amb les meues "elèctriques"

En el món actual, les energies –les elèctriques per exemple- en clara contradicció pateixen apagades alarmants. Tan alarmants com les efusives i xerraires evocacions de la constitució per part del president d’una d’aquestes companyies amb nom de conquistador extremeny –i extrem- , seguides d’un silenci tan cridaner com l’anterior incontinència verbal. L’home d’avui es debat entre la indiferència i la supervivència. L’han advertit que si no es desprèn del seu excés d’energia té un peu i mig a les tenebres més absolutes. Les solucions que li recomanen són tan atractives com una dieta aprimant a base de paper assecant i aigua d’un pou il·legal. Resulta que el final i companyia ( End S.A.) i HiperTrola són el verí energètic que ens inoculen per cable, monopolis exclusius disfressats de servei públic. No crec pas que eixe servei m’il·lumine la vida, però en canvi estic convençut que farà que el túnel em semble més llarg.