És ben sabut, o això crec jo, que vivim un temps convuls i de gran complexitat, és per això que, a instàncies de la meua amiga i també companya de treball Rosa Brines, vull fer un elogi a la simplicitat que no de la simplicitat i, molt menys encara, de la ximpleria. Veges tu, que estic intentant fer un elogi a la simplicitat i m’estic clavant en un jardí que a vore com me n’isc sense xafar les flors. Bé, la idea argumental seria la següent: la vida actual ens fa viure de pressa i saber de coses que creiem que són molt importants com ara les aplicacions d’un iphone, tu eres més de facebook o twitter? o entendre les claus de l’economia que ens té a tots acollonits i horroritzats... estem a la vora del precipici o de l’abisme i ens en anem a pegar una hòstia o bac que quedarem fets “fosfatina”, i com no tenim ni idea, ens inunda el desassossec i l’ansietat. Contra això recomane menys Prozac i més conyac, o “guisqui”, tant se val.
M’han parlat d’un llibre que es titula El conte per abans d’anar a dormir que només dura un minut. No l’he llegit, però em val per a dir: perquè no tractem de viure com si només ens quedara un minut?., perquè no deixem de complicar les coses més senzilles com ara l’amor, l’amistat, l’estima, el treball, el divertiment ...i , simplement, gaudim amb tota la simplicitat més elemental i natural?. I acabe amb aquest senzill refrany “El savi sap que no sap, el “bobo” creu que ho té tot al cap”. Simplicitat indiscutible.
