Toni Mollà, doctor en sociologia, llicenciat en periodisme i amic, va presentar públicament el seu últim llibre “Quina política lingüística?” (Edicions Bromera, 2007), on es recullen articles publicats els darrers 20 anys, al voltant del procés de normalització? lingüística, i la voluntat decidida i ferma de fomentar el debat. L’acte va tindre lloc a Ca Revolta, una antre d’eixos que podríem anomenar un “niu de rojos catalanistes”, un espai públic on encara podem manifestar idees i propostes, tot i que no tinguem massa ressò en la societat. “L’akelarre” socio- lingüístic va estar presentat per Rafa Xambó, sociòleg i cantant, Josep Lluís Gómez Mompart, catedràtic de periodisme i català del Principat en procés de valencianització en el bon sentit de la paraula i Diego Gómez, president d’Escola Valenciana, el projecte civil més important produït al País Valencià en els últims 20 anys. L’anàlisi acadèmic i rigorós el deixe en les mans i la intel·ligència dels més preparats. Jo em limitaré a contar que d’un acte àrid com és el de la presentació d’un llibre de sociolingüística va haver espai per al bon humor, el bon rotllo, propiciat per l’agilitat mental i les ocurrències dels participants (p.e. a València en aquestos moments no és possible una premsa satírica, perquè eixe lloc ja l’ocupa la premsa “seriosa”) i assistents (amics, coneguts i públic en general), i les propostes per a evitar la progressiva substitució del valencià pel castellà. En eixe sentit, em quede amb dos coses que va dir Toni:
1ra. Allò que cal és fer-ne política, l’afegitó “lingüística, sanitària o social” és irrellevant,
i 2ona. L’important són les persones, no la llengua ni cap altre senyal d’identitat sempre i quan s’utilitze per a dividir i no per a cohesionar la societat, cada vegada més fragmentada, entre d’altres raons pels fenòmens actuals de l’emigració, les diferències econòmiques i el progressiu “analfabetisme funcional”, on els indexs de lectura són preocupants. Des d’eixe punt de vista, em sembla molt encertat, a banda de graciós, l’opinió del professor Gómez Mompart que “la normalització d’una llengua ho serà quan se considere “útil”. És a dir, una llengua que ens valga per a “lligar”, siga “glamurosa” i estimada social i econòmicament. Per exemple, que dir una frase com aquesta: “El teu somriure, enigmàtic com el de la Monalisa , em posa a cent... ho sabies?” es considere “normal”, s’entenga i no moga a la commiseració de l’interlocutor/@. Així és com serem un país normal i tindrem una llengua normalitzada. O no. Ves a saber.
