L’última pel·lícula de Patrick Leconte és una comèdia sobre l’amistat, o més concretament sobre la manca d’ella. Es tracta d’eixes comèdies tan típicament francesa que ens han divertit durant tants anys. Des que François Truffaut ens contara les desventures amoroses d’Antoine Doinel en “Antoine et Colette” (1962), fins aquesta història sobre el que podríem anomenar “Manual per a fer amics”, el cine francès ha subministrat petites històries humanes, vides aparentment avorrides, vides mínimes ... però que són, en definitiva, les vides mínimes de tots nosaltres. De Patrick Leconte, tots recordem “El marido de la peluquera”, però no podem oblidar altres com “La maté porque era mia”, “El hombre del tren”, “La chica del puente” o “Felix y Lola”. Totes elles narracions quotidianes, amb tocs d’humor, de comèdia i al mateix temps la visió escèptica sobre la societat del nostre temps.
“El meu millor amic”, ens fa reflexionar sobre una pregunta inquietant: Quants amics de debò tenim?. I la pregunta és inquietant, perquè la resposta pot arribar a ser decebedora, si més no cruel. Perquè, com diu Elbert Hubbard, “un amic és algú que ho sap tot de tu, i malgrat això t’estima”. Teniu molts així al vostre costat?. Sí... enhorabona. No?... benvinguts al club.
Altra cita, ben certa per cert, perdoneu la cacofonia, és: “la millor manera de manera de mantenir els teus amics és no deure’ls ni que et deguen mai res”. En fi, tenim companys de treball, coneguts, saludats, familiars, parelles...alguns ho substitueixen per psicòlegs o psiquiatres. Això encara és, si cap, pitjor. Així, que jo intentaré pasturar la meua vida en la vall més idíl·lica que puga trobar.
Sort a tots, o com es diu a les estrenes de teatre “Molta merda!!!”.
