Els emblemàtic estudis de Cinecittà, a Roma s’han calat foc. Aprofite el succés per a reflexionar sobre el símptoma que esdevé sobre el cinema europeu en general i l’italià en particular. Creat als anys 30 pel mateix Mussolini, va sobreviure igualment a un bombardeig de l’aviació nazi l’any 1943. Durant els anys 50 i 60 va viure la seua època daurada, on es rodaren als seus estudis tant superproduccions nordamericanes com ara Ben-Hur o Quo Vadis, a obres més personals i decisives com “El lladre de bicicletes” de Vittorio de Sica, “La Dolce Vita” de Federico Fellini, així com gran part de les pel·licules d’aquella magnífica fornada de cineastes italians: Luchino Visconti, Roberto Rosselini, Pier Paolo Pasolini, Mario Monicelli, Elio Petri, Dino Risi, Sergio Leone... els quals tenien la sort de poder dirigir les estrelles d’aquell firmament cinematogràfic: Sophia Loren, Marcello Mastroianni, Anna Magnani, Alberto Sordi, Monica Vitti, Vittorio Gassman, Silvana Mangano, Ugo Tognazzi, i fins i tot la esplendorosa sueca Anita Ekberg que va personalitzar el somni de la “dolce vita” d’aquella Roma sensual i vitalista. La decadència començà a meitat dels anys 70, quan es va dedicar fonamentalment a rodar sèries de TV, i va sofrir una ferida greu als 90 en ser privatitzats. Ara aquest incendi ens il·lumina sobre el seu destí unit per sempre al millor cinema. Però´, igualment ens dona llum sobre l’estat actual. Quants directors italians d’ara coneixem?; i no dubte que hi haja talent, el problema es que no traspassen les seues fronteres. I dels actors i actrius?... Bé, Monica Bellucci, per exemple sí, i més per virtuts corporals que no actorals... Jo, que sóc seguidor del cinema, trobe dificultats en trobar noms. Tot i això, destacaria un actor, que encarna aquell esperit: Sergio Castellito, el qual el recorde per una pel·lícula, especialment atractiva per a mi, “Deliciosa Martha” (2001), perquè tenia la virtut de barrejar la cuina, les relacions humanes i l’amor. Tot un encert de pel·licula.
I bé tornant a l’incendi, sé que Cinecittà conservava els decorats de films com Be-Hur o “La ciutat de les dones”, aquell projecte quasi grandiloqüent en el sentit més “fellinià” del terme... i no sé, encara, si hauran sigut pastura de les flames. En qualsevol cas, allò no és més que el passat i un paorós incendi ens l’ha recuperat de la memòria històrica. El foc pot ser destructiu i evocador alhora. Tota una paradoxa!
I bé tornant a l’incendi, sé que Cinecittà conservava els decorats de films com Be-Hur o “La ciutat de les dones”, aquell projecte quasi grandiloqüent en el sentit més “fellinià” del terme... i no sé, encara, si hauran sigut pastura de les flames. En qualsevol cas, allò no és més que el passat i un paorós incendi ens l’ha recuperat de la memòria històrica. El foc pot ser destructiu i evocador alhora. Tota una paradoxa!
