Terminator vs Harry el Brut
El governador de Califòrnia Arnold “Terminator” Schwarzenegger i l’ exalcalde de Carmel (Califòrnia) Clint “Harry el Brut” Eastwood s’han enfrontat en un combat polític on el robot s’ha imposat al policia. Tots dos pertanyen al Partit Republicà, la qual cosa em causa certa perplexitat. No en el cas del governador, un immigrant de luxe, que va triar l’opció més conservadora i/o reaccionària possible. Lògic. En canvi, en el cas del policia de mètodes que vorejaven la llei, si no l’ultrapassaven, em resulta més difícil d’entendre. Repassant la filmografia com a director de Clint Eastwood, no trobe grans coincidències, ans al contrari, amb la ideologia del partit de George Bush.
Des de la seua primera pel·lícula “Escalofrío en la noche” (1971), on exposava en clau d’intriga, el comportament de les fans embogides; en aquest cas el mateix Eastwood encarnava un disck-jockey de ràdio que es veu assetjat per una “admiradora” disposada a “tot” pel seu ídol, fins les últimes “Banderas de nuestros padres” y “Cartas desde Iwojima” (2006), en què intenta donar una visió de la II Guerra Mundial, des dels dos bàndols, el seu cinema revela un tarannà obert de ment, lliberal en la vessant social, humà en el tractament de temes conflictius com ara l’eutanàsia (“Million dollar bay”, 2005), la família i l’amistat (“Mystic river”, 2003), irònic sobre alguns aspectes de la història nord-americana (“Space cowboys”, 2000) , demolidor sobre la hipocresia de certa societat (“Medianoche en el jardín del bien y del mal”, 1997) , entranyable contant una crepuscular història d’amor impossible (“Los puentes de Madison”, 1997) o oferint una visió crítica i desmitificadora d’un gènere com el western (“Sin perdón”, 1992).
El cas és que Terminator ha acomiadat Harry, ara ni tan brut ni tan fort, de la Comissió de Parcs Naturals, perquè s’oposa a la construcció d’una autopista que travessarà un parc natural, la qual cosa ens indica què els cables de titani són mes poderosos que no pas les connexions neuronals humanes. O el que és el mateix, Conan El Bárbaro ha vençut El sargento de hierro, “Sin perdón”.
El governador de Califòrnia Arnold “Terminator” Schwarzenegger i l’ exalcalde de Carmel (Califòrnia) Clint “Harry el Brut” Eastwood s’han enfrontat en un combat polític on el robot s’ha imposat al policia. Tots dos pertanyen al Partit Republicà, la qual cosa em causa certa perplexitat. No en el cas del governador, un immigrant de luxe, que va triar l’opció més conservadora i/o reaccionària possible. Lògic. En canvi, en el cas del policia de mètodes que vorejaven la llei, si no l’ultrapassaven, em resulta més difícil d’entendre. Repassant la filmografia com a director de Clint Eastwood, no trobe grans coincidències, ans al contrari, amb la ideologia del partit de George Bush.
Des de la seua primera pel·lícula “Escalofrío en la noche” (1971), on exposava en clau d’intriga, el comportament de les fans embogides; en aquest cas el mateix Eastwood encarnava un disck-jockey de ràdio que es veu assetjat per una “admiradora” disposada a “tot” pel seu ídol, fins les últimes “Banderas de nuestros padres” y “Cartas desde Iwojima” (2006), en què intenta donar una visió de la II Guerra Mundial, des dels dos bàndols, el seu cinema revela un tarannà obert de ment, lliberal en la vessant social, humà en el tractament de temes conflictius com ara l’eutanàsia (“Million dollar bay”, 2005), la família i l’amistat (“Mystic river”, 2003), irònic sobre alguns aspectes de la història nord-americana (“Space cowboys”, 2000) , demolidor sobre la hipocresia de certa societat (“Medianoche en el jardín del bien y del mal”, 1997) , entranyable contant una crepuscular història d’amor impossible (“Los puentes de Madison”, 1997) o oferint una visió crítica i desmitificadora d’un gènere com el western (“Sin perdón”, 1992).
El cas és que Terminator ha acomiadat Harry, ara ni tan brut ni tan fort, de la Comissió de Parcs Naturals, perquè s’oposa a la construcció d’una autopista que travessarà un parc natural, la qual cosa ens indica què els cables de titani són mes poderosos que no pas les connexions neuronals humanes. O el que és el mateix, Conan El Bárbaro ha vençut El sargento de hierro, “Sin perdón”.
