Des que els viatgers britànics del segle XIX visitaren la Toscana, bressol del Renaixement, la visió d'aquesta part de la història ha d'estar imbuïda quasi de manera ineludible per l'anomenada síndrome d'Stendhal, eixa curiosa “malaltia” que causa elevat ritme cardíac, vertigen, confusió i en alguns casos al·lucinacions en observar obres d'art especialment belles. Però com d'això ja han escrit molt millor que jo grans escriptors us estalviaré una redundància prescindible i escriuré sobre les meues sensacions, producte d'un viatge fet des de la perspectiva de turista o “guiri”, tan allunyat de l'aureola d'exquisitesa aristocràtica i viatgera de Lord Byron o Oscar Wilde. És evident que he gaudit de l'art, l'arquitectura i els paisatges de la Toscana perquè un punt de sensibilitat artística no em manca, però han sigut altres visions les que m'han causat la “malaltia” que si em perdoneu la immodèstia batejaré com a síndrome de Gallent. Els símptomes, elevat ritme cardíac, vertigen, confusió i al·lucinacions. Efectivament, els efectes són els mateixos que provocaren l'extasi de plaer a l'escriptor francès, Stendhal, pseudònim d' Henry Beyle.
A mi, en canvi, l'extasi me'l va provocar altre tipus de bellesa, més de persona humana, objectiu al que he dedicat gran part de la meua vida amb resultat desigual. Si Stendahl, l'autor de novel·les com El Roig i el negre i La Cartoixa de Parma, va ser un dels iniciadors del realisme, va sucumbir a la bellesa de la Toscana, jo ho he fet en la Toscana. Ja veieu, només una preposició de diferència.
I eixa preposició de lloc, té nom de poble, Cortona, rodejat pe muralles etrusques de quasi 3000 anys d'edat, on arribarem perseguint un capvespre, fabulós i novel·lesc, per les caòtiques carreteres italianes, que ens va oferir un espectacle de color roig, groc i negre tan intens que va traspassar el cel i el cor encesos en flama.
Continuarà...
