El País Valencià pateix des de fa quasi 30 anys un terrorisme de “baixa intensitat”, una “Kale barraka” indígena, que passa quasi despaercebuda. Això mateix a Euskadi, seria motiu de debat “nacional”.
Instigat pel moviment anomenat “blavero tradicional”, és a dir aquells grups nascuts a finals dels anys 70 i finançats pel poder valencià d’aleshores, la UCD. Noms com Emilio Attard, Fernando Abril Martorell o Manuel Broseta (el fet d’haver sigut assassinat pels bàrbars terroristes d’ETA, no el fa bo, ni molt menys), estan darrere dels episodis de violència antidemocràtica que assola, sobretot, la ciutat de València. Els hereus polítics d’aquella UCD, el PP ha utilitzat també el tema “blavero” per als seus interessos electorals, sense importar-li el més mínim la fractura de la convivència social que això suposava. Així va crear el monstre esperpèntic d’un personatge com Vicente González Lizondo, qui va arribar a ser !President de les Corts!. Mai un individu eixit de la misèria intel·lectual havia arribat tant alt, ni els valencians en general tan baix. Més o menys com Laura Antonelli –aquella explosiva actriu italiana dels 70- que protagonitzà una pel·lícula mítica: “Dios mio...cómo he caido tan bajo”.
I d’on va eixir Gónzalez Lizondo?... Va ser reclutat per l’ínclit Zaplana de les Falles, una xarxa “civil” controlada i finançada pel PP. No ens enganyem, això és així, tot i que no tots els fallers incuben als casals l’ou de la serp del feixisme.
En el decurs dels dos darrers mesos, la violència de carrer protagonitzada per aquestos grupets de blaveros, el GAV (Grup d’Acció Valencianista) reforçats ara pels grups d’ultradreta com España 2000 o Coalición Valenciana, ha deixat la seua empenta terrorista a la Universitat de València, a Ca Revolta i a les seus dels Bloc.
Ahir, 9 d’Octubre, intentaren rebentar de manera agressiva la tradicional manifestació dels grups d’esquerra. El més perillós, però, és la connivència que desperta entre certs sectors, que practiquen la hipocresia social de manera natural. Vaig ser testimoni d’una conversa a la Plaça Alfons el Magnànim on s’hi troba l’estatua de Jaume I. Parlàvem un grup de dones de la zona, d’eixes que van tan mudades i perfumades que van marcant les distàncies, sobre la “poca vergüenza de los catalanes que se dedican a quemar fotos del Rey y banderas españolas, y que les está muy bien empleado todas las desgracias que les pasan, porque se lo merecen). Però heus ací que un jove cadell de la tribu dels blavers va pujar a lloms del cavall de Jaume I, i va cremar una senyera. En eixe moment arrancaren a aplaudir i a cridar com unes “hooligans”: “Bien, bien, muy bien... mueran los catalanes... somos españoles” i altres delicadeses de gran calat democràtic.
Bé, fidel al meu escepticisme endèmic, conclouré:
Instigat pel moviment anomenat “blavero tradicional”, és a dir aquells grups nascuts a finals dels anys 70 i finançats pel poder valencià d’aleshores, la UCD. Noms com Emilio Attard, Fernando Abril Martorell o Manuel Broseta (el fet d’haver sigut assassinat pels bàrbars terroristes d’ETA, no el fa bo, ni molt menys), estan darrere dels episodis de violència antidemocràtica que assola, sobretot, la ciutat de València. Els hereus polítics d’aquella UCD, el PP ha utilitzat també el tema “blavero” per als seus interessos electorals, sense importar-li el més mínim la fractura de la convivència social que això suposava. Així va crear el monstre esperpèntic d’un personatge com Vicente González Lizondo, qui va arribar a ser !President de les Corts!. Mai un individu eixit de la misèria intel·lectual havia arribat tant alt, ni els valencians en general tan baix. Més o menys com Laura Antonelli –aquella explosiva actriu italiana dels 70- que protagonitzà una pel·lícula mítica: “Dios mio...cómo he caido tan bajo”.
I d’on va eixir Gónzalez Lizondo?... Va ser reclutat per l’ínclit Zaplana de les Falles, una xarxa “civil” controlada i finançada pel PP. No ens enganyem, això és així, tot i que no tots els fallers incuben als casals l’ou de la serp del feixisme.
En el decurs dels dos darrers mesos, la violència de carrer protagonitzada per aquestos grupets de blaveros, el GAV (Grup d’Acció Valencianista) reforçats ara pels grups d’ultradreta com España 2000 o Coalición Valenciana, ha deixat la seua empenta terrorista a la Universitat de València, a Ca Revolta i a les seus dels Bloc.
Ahir, 9 d’Octubre, intentaren rebentar de manera agressiva la tradicional manifestació dels grups d’esquerra. El més perillós, però, és la connivència que desperta entre certs sectors, que practiquen la hipocresia social de manera natural. Vaig ser testimoni d’una conversa a la Plaça Alfons el Magnànim on s’hi troba l’estatua de Jaume I. Parlàvem un grup de dones de la zona, d’eixes que van tan mudades i perfumades que van marcant les distàncies, sobre la “poca vergüenza de los catalanes que se dedican a quemar fotos del Rey y banderas españolas, y que les está muy bien empleado todas las desgracias que les pasan, porque se lo merecen). Però heus ací que un jove cadell de la tribu dels blavers va pujar a lloms del cavall de Jaume I, i va cremar una senyera. En eixe moment arrancaren a aplaudir i a cridar com unes “hooligans”: “Bien, bien, muy bien... mueran los catalanes... somos españoles” i altres delicadeses de gran calat democràtic.
Bé, fidel al meu escepticisme endèmic, conclouré:
“Sóc optimista sobre el futur del pessimisme”.
Algú em podria treure un bitllet a la Patagònia?.
