Un conte més o menys contat

Això diu que era un valencià, o alguna cosa així, que es considerava un personatge de gran talent, però que era gens reconegut al seu país. De manera que va decidir anar a pasturar per altres valls o muntanyes, tant se val. El cas és que va anar a caure a un cau, on les rates només arribar ja estaven pensant en abandonar-lo, conscients que més tard o d’hora inevitablement s’enfonsaria –el cau que no el personatge que sempre surava -. El subjecte en qüestió era un tipus egoista, i com tots ells no tenia gens sentit de l’humor. En canvi la grolleria, la petulància i l’agressivitat li sobraven a cabassos. Així que reunia les condicions per a triomfar en la seua nova destinació. D’entrada va afirmar que no era candidat a cap càrrec, només volia fer-se notar, que diria Groucho Marx.
De manera que, pensava ell, havia sembrat les llavors que germinarien en un planta majestuosa, a l’alçada, o quasi, del seu gran talent innat, tant innat, que de vegades tenia dificultats en nàixer, no diguem res de créixer; tanmateix era molt probable que morís de mort sobtada. Així que va passar, en un tres i no res, de l’èxit efímer al fracàs etern.

Tant de bo aquest fora el final del conte, però tots sabem que en aquest gènere predomina la ingenuïtat infantil, i la realitat és ben altra. Segurament el personatge acabaria en la presidència d’un banc, una companyia elèctrica, de ministre, de portaveu parlamentari o rendista plenipotenciari. Ens han fotut els contes!!!.

Un conte més o menys contat

Això diu que era un valencià, o alguna cosa així, que es considerava un personatge de gran talent, però que era gens reconegut al seu país. De manera que va decidir anar a pasturar per altres valls o muntanyes, tant se val. El cas és que va anar a caure a un cau, on les rates només arribar ja estaven pensant en abandonar-lo, conscients que més tard o d’hora inevitablement s’enfonsaria –el cau que no el personatge que sempre surava -. El subjecte en qüestió era un tipus egoista, i com tots ells no tenia gens sentit de l’humor. En canvi la grolleria, la petulància i l’agressivitat li sobraven a cabassos. Així que reunia les condicions per a triomfar en la seua nova destinació. D’entrada va afirmar que no era candidat a cap càrrec, només volia fer-se notar, que diria Groucho Marx.
De manera que, pensava ell, havia sembrat les llavors que germinarien en un planta majestuosa, a l’alçada, o quasi, del seu gran talent innat, tant innat, que de vegades tenia dificultats en nàixer, no diguem res de créixer; tanmateix era molt probable que morís de mort sobtada. Així que va passar, en un tres i no res, de l’èxit efímer al fracàs etern.

Tant de bo aquest fora el final del conte, però tots sabem que en aquest gènere predomina la ingenuïtat infantil, i la realitat és ben altra. Segurament el personatge acabaria en la presidència d’un banc, una companyia elèctrica, de ministre, de portaveu parlamentari o rendista plenipotenciari. Ens han fotut els contes!!!.