Aquest títol d'avui, té dos inconvenients que poden arribar a ser perversos. En primer lloc, escriure és alguna cosa més que ajuntar lletres amb més o menys criteri, i després allò de pensar pot arribar a ser esgotador, sobretot a l’estiu. Però quan medite sobre això, em ve al cap la frase que Unamuno va llençar contra José Antonio i tota aquella colla de cafres que tenien el cap farcit d’un únic concepte: la pàtria. Aquells “salvadors” consideraven el dubtar i el reflexionar com “la funesta mania de pensar”. Encara que, en realitat, els pareixia funest qui no pensara com ells. Avui en dia, malauradament, encara en queden exemplars com eixos.
I això també és el que els passa als adolescents, de qualsevol època, que tenen el cervell envaït per hormones “descontrolades”. No cal dir, que és preferible una sobredosi d’hormones a un rescalfament malaltís d’orgull nacional. Al remat aqueix orgull deriva en tragèdia.
Bé, aleshores escriure es despullar-se per dins i vestir alguna cosa per fora. Si l’embolcall és agradable i l’interior interessant, igual tinc sort, i no teniu la “funesta idea” de no llegir-me. I si no em llegiu, almenys, he pensat, que no és poca cosa!. I els adolescents, i els que –ai!- ja no som ens podem dedicar, si podem, a allò altre... “descontrolat”.
