Per un manifest a favor del caviar de Beluga
Jo he sigut en moltes ocasions això que se coneix com a “sotasignant”, és a dir posar el nom per a defensar alguna causa considerada “justa”. És possible que allò que jo considerava “just”, i per tant susceptible d’adherir-me com a sotasignant”, no ho fos per a altres. És per això que ja he abandonat la condició de sotasignant. I perdoneu la reiteració en la “parauleta”. Promet no utilitzar-la més, almenys en aquest escrit.
És per això també, que m’ha causat autèntica perplexitat aquesta notícia:
"Un grupo de intelectuales pide al Parlamento que garantice el derecho a usar el español"
Aquest grup d’intel·lectuals considera que l’espanyol és una llengua perseguida en alguns indrets de l’estat espanyol, que els ciutadans corren el perill de perdre la seua llengua materna i que no poden manifestar-se lliurement amb ella, arribant, fins i tot, de qualificar la situació d’apartheid. En primer lloc, em causa perplexitat que siga contemplada eixa possibilitat de manera plausible, que no siga producte d’alguna paranoia lingüística. La segona causa de perplexitat és que alguns dels intel·lectuals que donen suport a eixe manifest, per a mi son dignes d’admiració per la seua obra, Mario Vargas Llosa, José Luis Pardo i Carlos Castilla de Pino. I si són pensadors i ments lliures, no entenc com poden mantindre eixa “tonteria”, per dir-lo en la seua llengua perseguida.
La resta , fins a 19 noms més, diguem-ne que no tinc el gust res de conèixer res d’ells, ni de la seua obra, si és que la tenen, Alberto González Troyano, Antonio Lastra, Carmen Iglesias, Francisco Sosa Wagner, Carlos Martínez Gorriaran – en el cas d’aquest senyor ser intel·lectual, com no siga ser membre del partit de la “chica Benetton”, Rosa Díez, no hi trobe cap explicació-. També estan altres noms que fa temps que perderen el seu "toc" per a convertir la seua actuació en un “tic”, com és el cas d’Albert Boadella, qui probablement vol emular a Dalí, pel seu costat més bufonesc. Arcadi Espada, un personatge -ara- al servei de Pedro J. Ramírez. No cal dir res més. I com no, també està l’inevitable Fernando Savater, admirable com a pensador, però detestable com a nacionalista. Doncs bé, aquest grapat d’intel·lectuals exigeix al Parlament espanyol, una llei que en el seu primer punt diu el següent:
1) La lengua castellana es común y oficial a todo el
territorio nacional, siendo la única cuya
comprensión puede serle supuesta a cualquier
efecto a todos los ciudadanos españoles.
He estat temptat de fer un comentari a eixe prodigi de discriminació, disfressat, això sí, de dret universal, però com deia aquella famosa cançò dels Four Tops... “És millor deixar-lo com està”.
També demanen coses com aquest
3) En las autonomías bilingües, cualquier ciudadano
español tiene derecho a ser atendido
institucionalmente en las dos lenguas oficiales
Això vol dir que jo, ciutadà valencià seré atès en la meua llengua d’autonomia bilingüe, pose per cas en l’ajuntament de València de Rita Barberà? Vol dir també que podré escoltar-la en la meua TV d’autonomia bilingüe en horari de prime time?.
Per favor, pregaria al ser Savater o algun altre intel·lectual espanyol perseguit que em conteste. Els estaria molt agraït. No signaria el manifest, perquè com he dit abans, m’he retirat. Però si que propose un altre manfest, igualment destrellatat:
“Tenim el dret a menjar tots els dies caviar de Beluga i beure xampany francès, ja està bé de la imposició del menú de “paella i sangria”. Amos anda, que diria un castís espanyol.
