És obvi que la humanitat necessita modificar el vocabulari al pas dels dies. I la necessitat, o la gana (fam) és l’origen de la imaginació, de la mateixa manera que diguem “...” el que no bote” (als punts suspensius que cadascú fique allò que el done més ràbia). Entre la gent primitiva s’empraven porques paraules, però ben efectives, com per exemple:
-Glub, glub, glub... tinc set, on està el càntir?
-Krash, katakrash... si t’enxampe, vas aviat
-Grrrrrrrrr!!!!!... la figa ta mare
-Uhhhmmmm?... no portes “bragues”?
-Zum, zum, zum... no t’acostes més, Lazarov
-Bette... Davis
-Bing?...Crosby
-Víctor... m’ature
Efectivament, el millor serà aturar-se, com feia Victor Mature, l´únic actor d’Hollywood que tenia més pit que la xica i en una pel·li, “Sansón y Dalila”, fins i tot la “melena” més llarga que el Josemari.
I ara pegant un salt en la història de la humanitat, arribem al nou vocabulari, o llenguatge si preferiu, fem alguna comparació amb el galimaties lingüístic dels nostres avantpassats més llunyans:
Mòbiltelephone... tinc cobertura, passa’m el número de la teua nòvia
Euribor... si t’enxampa, vas aviat
Sms... l fig t mar
Bluetooh... m’acaben de passar que no portes bragues
Xat... no t’acostes més, “xiquet”
Parrot... sense mans!
IPC... Imbècils Per Collons!
Windows...ni Gates, ni hòsties!
I quina és la conclusió?. Bé, jo no ho sé, perquè no trobe la paraula actual que ens permeta albirar cap on anem. Ben mirat perquè volem saber on anem?. Ja en voldríem estar en parador desconegut. Busqueu-me pels canyots!.
