dijous, 23 d’agost del 2007

Lleis absurdes

Fa uns dies The Times ha publicat una antologia per manca de notícies en estiu, ja sabeu, una antologia de lleis desbaratades que no se sap per quina raó, ningú s’ha molestat a abolir. Per exemple, a la civilitzada França hi ha una prohibició d’anomenar Napoleó a un porc, un marrà per entendre’ns millor. Els Estats Units són els campions en això d’acumular disposicions “legals” pintoresques. A l’estat nord-americà d’Ohio és il·legal emborratxar un peix. A Vermont, una dona ha d’obtenir el permís del seu marit per a dur dentadura postissa; A Kentucky, va contra la llei dur amagada un arma de més de sis peus (quasi dos metres). En aquest cas, la persona que ho aconseguesca és, a més d’un infractor de la llei, un fenomen, un mag de l’art de la desaparició.
Al Regne Unit tampoc no es queden curts: les dones embarassades tenen dret a fer les seus necessitats on els vinga de gust, fins i tot en la “gorra” d’un policia. El que ja no sé, és si el policia haurà de col·locar-se de nou la gorra, després de l’alleugeriment de la prenyada. Això si que deu “emprenyar”. També es considera una traïció pegar un segell amb l’efígie del monarca, en aquest cas “la” monarca Isabel II, boca per avall. En això, els valencians donem mostra de major saviesa, i pengem cap per avall el retrat del borbó Felip V.
La llista, com veieu, està farcida de disposicions que posen de manifest la bogeria de molts dels legisladors que hi ha arreu del món. Però el problema de la justícia no rau en aquests disbarats, que en molts casos són producte d’un període històric que, tal vegada, els podria haver donat algun sentit, per mínim que fora. El que realment em preocupa dels legisladors d’arreu del món és que encara no hagen abolit lleis, que més que absurdes són inhumanes, injustes i il·legítimes. La pena de mort o els beneficis abusius d’alguns que deixen en la misèria a una gran part de la humanitat. No podríem dictar una llei contra aquesta colla de “pocasoltes” per qualificar-los de manera benevolent?

Perseguir i ser perseguits

Arran d’una novel·la de Paul Auster, “Trilogia de Nova York”, en què narra tres històries de persecucions detectivesques, he arribat a una conclusió d’impacte: viure és un acte de follia, en que tots acabem perseguint algú, sent perseguits per altre o perseguint-nos nosaltres mateixos. El quid, o problema, de la qüestió... és que quasi mai estem en el lloc adequat. Quan perseguim... ens aboquem al fracàs, quan es persegueixen...al temor... i quan ens perseguim... no ens trobem!. Algú, em podria dir quin, on està i com és l’espill que retorne la imatge, reflex de la vida que volem?.