Perseguir i ser perseguits

Arran d’una novel·la de Paul Auster, “Trilogia de Nova York”, en què narra tres històries de persecucions detectivesques, he arribat a una conclusió d’impacte: viure és un acte de follia, en que tots acabem perseguint algú, sent perseguits per altre o perseguint-nos nosaltres mateixos. El quid, o problema, de la qüestió... és que quasi mai estem en el lloc adequat. Quan perseguim... ens aboquem al fracàs, quan es persegueixen...al temor... i quan ens perseguim... no ens trobem!. Algú, em podria dir quin, on està i com és l’espill que retorne la imatge, reflex de la vida que volem?.