"Conèixer és estimar?"

"Què si el conec? El conec tant que fa deu anys que no em parle amb ell"

Oscar Wilde

No teniu la impressió que a mesura que coneixeu la gent, a poc a poc, la consideració que teníeu cap a ells va minvant?. Una altra cosa és l’estima, aquesta s’hi pot mantindre malgrat la coneixença. Aquesta impressió, amb tota probabilitat, serà recíproca, de manera que la nostra imatge se devaluarà tant com nosaltres percebem la dels nostres amics, amants, marits, esposes, coneguts i saludats. Per tant, perdonem sempre als nostres amics... i enemics, no hi ha cap altra cosa que els moleste tant.

Sèrie Els petits objectes (II)

"El pendrive o pintxo"

D’entre els petits objectes tecnològics de recent aparició, el pendrive o pintxo o clauer, en la seues accepcions populars, és un dispositiu ben útil de debò. Es tracta d’un emmagatzematge d’informació (de text, gràfica i audiovisual) realment sorprenent. També se’l coneix com port USB (d’Universal Serial Bus en anglès). Aquest petit objecte ha vingut a substituir al “disquete”, una cosa que ja ha passat al museu de la prehistòria tecnològica. En aquest camp, si que es fa real aquell vell “slogan”: Les ciències avancen que és una barbaritat.
L’invent utilitza una memòria flash, i segons diuen els que entenen (jo no sóc un d’ells) por retenir les dades durant deu anys i escriure’s un milió de vegades. En fi, que és petit en la dimensió, però gran en el contingut. Tan gran que, llegint les característiques tècnics, semblen més preparats que algunes persones. Per exemple diuen: “són immunes a “las rayaduras y los polvos” i que en molts casos poden sobreviure a abusos ocasionals com ara colps, caigudes, xafades, passades per la rentadora (fins i tot amb llegiu per a roba de color) o esquitxades de cafè o cervesa. I això ho fa ideal per al transport personal de dades, arxius de treball o dades personals i íntimes, als que vols accedir des de llocs diversos".
I ara feu-vos la següent pregunta: ¿tindries la mateixa confiança amb una persona del teu entorn familiar o amical per a desenvolupar aquesta delicada tasca? Si tens dubte a l’hora de triar entre un pendrive o el teu cunyat, per exemple, és que encara et queda una mica de sensibilitat... cibernètica.

Els jutges i la "justícia"

El jutge de l’Audiència Nacional José María Vázquez Honrubia va insistir ahir que els independentistes catalans Jaume Roura i Enric Stern, condemnats a 2.700 € de multa per injúries a la Corona (cremar fotos del rei), estaven “obligats” a parlar en espanyol en lloc de català, en el judici celebrat el passat 20 de novembre a Madrid. Fins ací els fets. Ara la interpretació. Segons aquest representant de la “Justícia?”, La “Ley Orgánica del Poder Judicial” li permet exigir que declaren en castellà a persones a ciutadans espanyols que coneixen eixe idioma. Resulta sorprenent que un “jutge”, segurament defensor a ultrança de la constitució, avantpose una llei orgànica a la Carta Magna. A més aquest pintoresc jutge ignora –o obvia- que l’Audièncial Nacional, on se suposa que imparteix justícia, du reconeixent el dret dels acusats des de l’any 1977 a declarar en el idioma que millor sàpiguen expressar-se per a defensar-se.
Aquest fet ve a sumar-se als últims actes jurídics protagonitzats pel col·lectiu dels impartidors de justícia. Bloqueig polític del Tribunal Constitucional i del Consell General del Poder Judicial, sentències estrambòtiques com les de Grande Marlaska en el cas del Yak 42, la “conya” dels set o son vuit? jutges que han passat per Nules, on se suposa que se substancien tots els casos de irregularitats i presumptes corrupcions de Carlos Fabra, president de la Diputació de Castelló, els jutges “estrella” Baltasar Garzón i Javier Gómez Bermúdez, aquest últim amb esposa ·”escrividora” sobre la sentència de l’11M, el president del Tribunal Suprem, un tal Hernando, que sembla un militant més del PP...
En fi, per a què seguir?. Avui m’he posat massa trascendent...
però en aquests moments et pares a pensar que desprès dels aparents avanços i progressos de la societat... et trobes amb dos institucions... com la judicial i l’eclesiàstica, tan parcials i desprestigiades, sempre a l’auxili de la dreta més rància i reaccionària i espanyola, que et tornes, encara més, escèptic sobre la possibilitat d’una vertadera societat democràtica.

Sèrie: Els petits objectes

"El pijama"

A la nostra vida, hi ha molts petits objectes d’ús quotidià als quals no prestem l’atenció que es mereixerien. Per exemple, el pijama, una peça de vestir que ens posem per anar a dormir. Ovidi va escriure a la seua obra L’art d’amar “que la nit fa desaparèixer molts defectes i oblidar nombroses imperfeccions”. I aquesta afirmació ho feia respecte de la meitat de la humanitat: “fa que totes les dones siguen belles”. La qual cosa em du a la següent reflexió: Volia dir Ovidi que durant el dia, no totes les dones són belles? O que els homes ni de dia ni de nit són bells?. En el segon cas, pensar en un home ficat dins d’un pijama sense semblar ridícul, és un exercici mental difícil d’imaginar. Llevat d’alguna excepció excepcional, perdoneu-me el pleonasme redundant, perquè cal tenir una estructura de ben plantat per a lluir amb elegància la susdita penyora. Els demés no ens el posem, més be podríem dir que ens ha caigut d’un cinquè pis, i que miraculosament s’ha embotit al nostre cos. Les dones, en canvi, si usen “pijama” els queda “ a algunes” d’allò més bé, d’altres semblen un barril de petroli, això sí ara a quasi 90 dòlars el Brent.
Però el pijama ofereix moltes possibilitats: complet (pantaló i jaqueta) només pantaló i pit de llop a l’aire, per a les fases de calor (ambdues classes de calor), jaqueta només, aquesta més utilitzada per les dones, pantaló i samarreta de cotó... Tot i que el millor “pijama” seria el de la Marilyn Monroe, és a dir unes gotetes de Chanel 5. Però clar, això només s’ho podia permetre ella i... unes i uns quants més. Així que, amics i amigues, useu el pijama amb tota la dignitat que us siga possible.
Per cert, d’on collons vindrà la paraula “pijama”?.

Sèrie: Els petits objectes"

"Dia Mundial de la Televisió"

Resulta que avui és el Dia Mundial de la TV. En aquesta moda de dedicar un dia a un munt de coses, des d’una causa solidària: els xiquets, la Sida, contra els accidents de trànsit... fins les més peregrines i/o estrambòtiques com és dedicar-lo a un invent com la TV, tan prostituït i utilitzat de manera, diguem-ho sense acritud, penosa i vergonyant. S’ha dit moltes vegades que la TV és un medi –de comunicació- perquè ni esta crua ni ben feta. I també que la TV és un artefacte que permet què gent que no té res a fer, mire a altra gent que no té res a dir. Tot i això per a no semblar exageradament negatiu, diré que alguns programes mantenen una dignitat. Dels que es poden veure a las TV’s de l’estat espanyol... El IntePolònia (TV3), El Interrmedio i Buenafuente (La Sexta)..., programes d’humor com tothom sap, però que, ni de bon tros, superen els informatius de Canal 9. Sublims!.
Per exemple, agafem un editor/@ i un director/@ d’informatius. Són aquells que decideixen quines notícies i en quin ordre s’emeten, és a dir que destrien el forment de la palla, i clar està, emeten la palla. Això sí, la palla va farcida d’informació, bé propaganda, del seu cap polític, president de la Generalitat o de Govern, o del seu Consell d’Administració, en cas de que siguen públiques o privades. Moltes vegades, però, són coincidents.
En fi, i com a conclusió, la TV podria, deuria ser, un mitjà al servei de la informació, la formació i l’entreteniment, els tres eixos bàsics que tots els teòrics i erudits en la matèria han deixat dit i escrit. Però el problema rau ¡ai! en els directius i programadors. Jo, estic amb Marty Feldman, aquell actor còmic, a qui els ulls se li n’eixien de la cara: “Mai menjaré res que tinga vida intel·ligent, és per això que no tindria inconvenient en engolir-me un directiu de TV o un polític”.
Així que jo pregaria als actuals dirigents que facen tot el que puguen per la TV: “què en deixen de fer-ne”.
I tot açò ho diu una persona que es guanya la vida en una TV.

Esbrinen en quina?

Una certa setmana de novembre

Aquesta setmana de novembre que encetem concentra tres dates que tenen una significativa importància en la meua vida. Això m’ha fet reflexionar sobre com es combinen els aspectes interns i externs, endògens i exògens , amb el resultat de tindre una certa influència en l’esdevenir de la teua vida. Anem a pams, i per ordre cronològic. En primer lloc, vaig nàixer un 22 de novembre de la dècada dels 50, una època gris per a la història col·lectiva com a país, però feliç en l’àmbit personal, perquè obria els meus observadors ulls de xiquet inquiet a tot el que m’envoltava. Segona data de novembre que em deixà empenta, va ser un altre 22 de novembre, però de l’any 1963. Jo em trobava al llit afectat per una grip de xiquet, que curàvem a la manera de l’època, a base de suar, llet ben calenta i “caldets” de pollastre. Però el que em va fer reviscolar dela malaltia, va ser una imatge de TV (en aquella època de mancances feia molt poc que hi havia un aparell a casa). Tallaren l’emissió, per a informar que el president Kennedy havia estat assassinat a Dallas. Com que era un xiquet d’un poble de l’Horta de València, Xirivella, el meu coneixement sobre el món exterior era pràcticament nul. L’assumpte el vaig guardar en la memòria. Anys més tard, el vaig entendre. Crec.
La tercera data de novembre que va tenir un efecte colpidor sobre mi fou el 20 de novembre de 1975. El dictador sanguinari Franco va morir i acabà sota una llosa de 20 tones al Valle de los Caidos. Aquesta mort em va produir dos efectes contradictoris: alegria, joia immensa i por. Tots dos alhora. Haig de dir que jo em trobava en El Pardo, fent la mili, la puta mili, que els militars s’hi posen per on els càpiga. Vaig ser un espectador privilegiat de l’agonia d’aquell general “baixet, gordito, i amb veu aflautada” que el feia especialment grotesc. Jo veia passar totes les nits la comitiva encapçalada per aquell president de govern, Carlos Arias Navarro, també conegut com “Dumbo Arias”, per tenir unes orelles inadequadament grans i desengaxades del seu rostre. Però, també vaig ser un protagonista “destacat” en la mort del sàtrapa. A primers de novembre, la gravetat del malalt ja era quasi d’estat terminal, la tromboflevitis i totes les demés complicacions, feien pensar que era qüestió de dies el traspàs als inferns. Així que abans de traslladar-lo a l’hospital La Paz, on finalment va morir, varen improvisar al “Palacio de El Pardo” una quiròfan d’urgència. I va ser, com no podia ser d’altra manera en una dictadura, amb nocturnitat i traïdoria. De matinada ens feren despertar a tots els que estàvem al quarter que s’hi trobava al costat del “Palacio”, el “Parque Central de Transmisiones”, amb l’ordre contundent de dur “cagant hòsties” una “bombeta” de “tropecents mil” watts per a salvar la vida del Caudillo. “La mare que em va parir”, vaig pensar. Aquest paio em donarà pel cul fins l´últim moment. Afortunadament dies després, el 20N, ens deixà en pau d’una puta vegada.
I aquestos són els tres dies de novembre que marcaren part de la meua vida. De moment, he sobreviscut a totes tres.

Una certa setmana de novembre

"Danzad, danzad, malditos"

En aquestos moments hi ha dos “fenòmens”, un social i l’altre polític, els qual m’han fet recordar una pel·lícula que il·lustra d’alguna manera la situació: “Danzad, danzad, malditos”, dirigida l’any 1969 per Sidney Pollack, i interpretada per Jane Fonda, en un dels millors moments de la seua carrera, i Michel Sarrazin, un jove actor de mirada malenconiosa que prometia molt, però que mai no arribà a estrella. La història se centra en la depressió americana dels anys 30, on s’organitza una marató de ball ininterrompuda fins que una de les parelles guanye. Alice (Jane Fonda) és una actriu fracassada i amargada de la vida i Robert (Michel Sarrazin) és un jove somiador. Tots dos formen una de les parelles de ball. El seu objectiu és guanyar el concurs i pal·liar així les penes d’una vides social i personalment ben tristes i fotudes.
Ací i ara, hi ha una espècie de furor pel ball per part de molta gent. I quan arriba el cap de setmana, ¡hala! es vesteixen per a l’ocasió i se’n van d’allò més encantats a les sales de ball i les acadèmies, per tal d’ensucrar, en bona part, les seus vides amargades, tot i que ho disfressen de diversió i esport.
Ara ve, segons la meua opinió, el problema. Els balls que han triat fonamentalment són la “salsa” i la “bachata”, dos balls ben dolços. I aprenen els mecanismes dels passos més o menys ortodoxament. Però ¡ai! els seus moviment són ortopèdics i poc harmoniosos, i si de cas entre els ballarins s’hi troba algun brasiler/@, cubà/ana, dominicà/ana o sud-americà en general,
els quals porten l’harmonia i el ritme a la sang, la comparació pot resultar patètica, si no cruel en algunes ocasions. Bé, ells, però sobretot elles, s’ho faran mirar.
I si això passa en el món dels balls de saló, tan innocus i inofensius, doncs no té més repercussió que la rialla que pot provocar en els possibles espectadors.
En el món dels polítics actuals passa una cosa semblant, “ballen” de manera poc harmoniosa, ortopèdica i mecànica, és a dir “a pinyó fix”, les danses dels temes que preocupen als ciutadans. I converteixen la sala de ball –l’espai públic- en un akelarre on bruixes, bruixots i vampirs de tota mena ens xuclen la sang, fins deixar-nos en estat quasi letàrgic.

I per a acabar, torne a la pel·lícula del principi, perquè el seu títol original és ben revelador, “They shoot horses, don’t they?... “Quan pateixen ¿als cavalls els disparen, no?.
Així que ¡alerta! Ells pensen que els que no ballem patim, i per tant intentaran pegar-nos el tir de gràcia, però ... serem maleïts, però mai no ballarem al seu ritme. Ni al dels “bailongos” inofensius, ni al dels polítics malèfics.
“Que lo sepaaaaannnnn!!!!”

Preguntes existencialistes ... que existeixen

Quantes vegades, sense altra cosa millor que fer, no ens hem preguntat segons quines bajanades?.

Per exemple, en un examen de Metafísica si mires dins de l’ànima del teu company de pupitre... això és copiar?

O altra.. perquè de vegades diguem malícia a un acte d’alguna persona, quan en realitat no és mes que estupidesa congènita?

Si fas un curs de lectura ràpida i et llegeixes el “llibre” d’Aznar, tardaries dos segons en saber que va d’España?

Perquè pensem que les nostres fotografies cometen una injustícia?
Són igual que nosaltres.

Perquè alguns xiquets fins a certa edat, pensen que el seu nom és “Calla’t”?

I ara un reflexió final sobre la gravetat –la llei de- ... perquè tenim el mateix que fa vint anys, només que ara està tot un poc més avall?

Estadístiques i mentides

Existeixen tres classes de mentides, a saber, les dolentes, les pitjors i les estadístiques. En l’antiguitat, vull dir més antic que ara mateix, com que no existia la “Ciència” estadística se tirava ma de les mentides. Amb resultats semblants, cal dir sense possibilitat d’equivocació. I qui, en l’actualitat, utilitza les estadístiques, enquestes o sondeigs?... Efectivament, els polítics, que les gasten com un borratxo fa servir un pal de la llum: més com un suport per a continuar en posició vertical, que no pas com a il·luminació de l’estat social que s’ha consultat. Les estadístiques també són com la massa de la pizza, una vegada has ficat les mans al damunt, ja pots fer el que vulgues amb elles. El problema és que com tenen tan “poquetes llums” i els ingredients que posen a la pizza són de tan mala qualitat, els ciutadans els enviem “a fer estadístiques”.
Jo, el que no puc creure, és que entre els quasi cent mil espermatozoides que calen per a crear un ésser humà, el que donà vida a un polític fos el més ràpid. Estadísticament és impossible!.

Un conte imaginat

Un home desperta d’un somni –o malson, tant se val-, i escolta per la ràdio que la cacatua de la seua veïna ha estat nomenat conseller de Cultura i Educació. Immediatament pensa que el món s’ha tornat boig, però després de reflexionar un instant, es diu a si mateix:

-Analitzem la situació, una cacatua, paradalot emplomat i xerraire, seria pitjor conseller que un forense, pose per cas?.

-No, es respon sens dubte de cap classe. Les plomes el protegirien dels insults i el bec, ben esmolat, li serviria per a repetir les mateixes bajanades que un conseller convencional. Donat que amb une fulletes d’enciam i un grapat de mam, no us feu il·lusions mam és “alpiste”, el tindríem pagat, doncs jo no tinc cap dubte. I vostès...?

4 preguntes de cap de setmana

Existeix un món invisible?

Sí, i és millor que el visible. En cas contrari, millor apaguem la llum.

És possible la comunicació amb fantasmes?

I tant!. Ho fem tots, i si no pegueu un colp d’ull al vostre voltant i us adonareu de quants “fantasmes” ens parlen. Oi que ho teniu clar?

L’esperit pot abandonar el nostre cos?

Sí, i fins i tot, moltes vegades se’n va a demanar una pizza. Serà un esperit, però també passa gana.

I desprès de la mort, ¿segueix essent possible afaitar-se?

No, perquè és millor deixar-se barba. Afaitar-se eternament deu ser molt cansat.

"Ningú no plorarà per Ansar"

Ansar firmava llibres? dirigits a un jove de nom Santiago y Cierra España, en un estat meitat ensopiment, meitat depressió paranoica. Al carrer, onades de dones d’edat avançada amb el cardat de perruqueria, homes triomfadors amb vestit d’Ermenegildo Zegna, i joves que nasqueren vells, uniformats de Lacoste. El soroll del tràfic era ensordidor, i a més a més España s’estava enfonsant.
“Mireu-me, va dir Ansar. Tinc cinquanta tres anys, un bigoti, una “meleneta” i un somriure de ratolí. Em queda tan poc de temps i tantes coses per fer. Entre les classes –magistrals- a la Universitat de Georgetowwwnnnn, assessorar Rupert Murdoch, ser el gran munyidor intel·lectual de la FAES, escriure llibres que passaran a la història (de l’oblit) i ser el marit de la Botella i el sogre de l’Agaggggg!, quasi no em queda espai per salvar España. De manera que he decidit anar-me’n. I tinc dos opcions: una muntanya llunyana o un desert remot”.
I en això que va sorgir una veu des de el fons de la sala que va dir... Ansar tens una tercera opció molt millor per a tu. Però, sobretot, per a tots nosaltres. Els astrònoms parlen d’un nou planeta deshabitat anomenat XPANIA. Està tan lluny de la Terra que viatjant a la velocitat de la llum tardaries sis milions d’anys per arribar-hi, tot i que s’està construint una nova via ràpida de l’AVE, passant per l’ensorrament de Barcelona, i t’estalviaries hora i mitja de trajecte. Com que la temperatura exterior és 400 graus sota zero, no podries passejar i podries aprofitar el temps per maquinar com salvar el planeta del malvat emperador Minz. Et podries convertir en un nou Flash Gordon, venjador galàctic. Només tindràs un problema, com que no existeix la gravetat, això que tant t’agrada a tu, igual no sobrevius.
Definitivament “Ningú no plorarà per Ansar”.

"Si els abstractes foren dentistes"

En cas –improbable- que un dentista haguera triat el camí de l’art, les dentadures de més d’un i una serien pròtesi impossibles que hagueren fet de la boca humana un instrument mancat de precisió. El procés de mastegament d’aliments es convertiria en un esforç titànic. Entre altres coses perquè la dimensió deformada dels queixals no cabrien en unes genives incapaces d’acollir res més. Per sort, els dentistes es dediquen a destrossar-nos la dignitat i la butxaca. Més o menys, com certs polítics i presumptes periodistes que pretenen crear dentadures postisses tan deformades que no caben en la realitat. En la realitat del sentit comú, és clar.
Si teniu cap dubte, observeu si més no, les reaccions ¡encara! sobre l’11 M, la sentència, i les interpretacions retorçudes sobre la resolució judicial. Doncs, aquestos polítics...Rajoy, Acebes, Zaplana i predicadors de la catàstrofe perpètua... Pedro Jeta Ramírez, Federico Jiménez Losantos, César Vidal i els confidencials digitals d’ultradreta (quasi tots) semblen dentistes desequilibrats amb tendències destructives.
Aturem els dentistes que es carreguen més dents que no pas en salven i aturem també la fauna de salvatges que volen carregar-se la boca sencera i el que tenim al damunt, el cap. Aturem-los, xe!.