El silenci es va fer present en la Casa del Trellat, a meitat camí entre el cel i l’infern, que ningú sabia on s’hi trobava ni per a que servia. Un individu d’aspecte indefinible, tirant a estrafolari, caminava en direcció a la porta d’entrada. Una veu cavernosa tronava des del campanar, perquè la casa tenia campanar, no em pregunteu perquè. Alguns enigmes cal que continuen així, essent enigmes.
-Redéu que has sigut dolent Anaclet. I com que has sigut tan... diguem-ne pervers, de cap te’n vas a l’infern.
Anaclet protestà:
-No pots enviar-me a l’infern.
I la veu, començant a cabrejar-se... perquè no vaig a enviar-te a l’infern, tros de soca?
-Veges tu, quina pregunta... on creus que he viscut tota la vida, jo...”veu que trona”?
I la veu es va quedar perplexa –com redimonis es pot quedar perplexa una veu?-. Quan va superar eixe estadi d’estupefacció li amollà el “tio collons”:
-Doncs, t’enviaré al cel i menjaràs coquetes de mel.
Davant d’eixa amenaça diabètica, Anaclet digué:
-No pots enviar-me al cel.
I la veu, més emprenyat que Tarantino obligat a fer una comèdia d’amor, va soltar un crit esgarrifós:
¡¡¡Araaaaa perquè no puc enviar-te tampoc al cel!!!?
-Perquè mai no he sigut capaç d’imaginar-lo i perquè no crec en el més enllà, però malgrat això... em duré un parell de calçotets nets.
I es va fer el silenci definitiu a la casa del Trellat...
Conclusió: “Viure ací a la Terra, ni cel ni infern, potser siga car, avorrit de quan en quan, plaer de ma vida en algunes ocasions, com deia Joanot Martorell –poques per al nostre gust-, però inclou un viatge anual gratis al voltant del sol.
