Atracció fatal

Que A. o M. o Q. també sentiren cap a mi una fatal atracció a primera vista, era un esdeveniment, o miracle, sense cap precedent en la història –petita- de la humanitat. Tan miraculós com que la dreta d’aquest país -l’espanyol i el valencià- siga d’una punyetera vegada democràtica, tolerant i no agressiva. Ho dic, perquè en el breu espai d’un mes he pogut conèixer de manera més minuciosa persones d’eixe entorn polític i social. He intentat fer un posat de naturalitat, mentre la sang em bullia per les meues artèries cap a un destí del tot previsible. Posar-me vermell per dins i per fora, pròxim a la incandescència. De fet, crec que estava poc preparat per a eixa experiència fatal. Malgrat, la meua cautela natural, plena de sentiments de comprensió, al remat vaig ser víctima de la meua ingenuïtat congènita. Però demanar a algú que s’estima més la fluctuació de la borsa que fer extensible els drets socials, que menysprea allò que ignora –quasi tot que no done rendiments-; que no es que siguen quasi analfabets funcionals, és que estan orgullosos de ser-ho; que son colèrics i que òbviament no accepten de bon grau que ens expressem amb llibertat... que hi podem fer si en el cas dels valencians s’ha fet real eixe acudit o ocurrència convertit ja en imatge de marca?: “...Si els valencians foren negres... votarien al Ku-Kux-Klan”. I jo els dic: “La figa ta tia en rodes de camió”. No està gens malament, de vegades, posar-se al seu nivell.