“Esto no es música. Introducción al malestar en la cultura de masas”, del filòsof José Luis Pardo, és un llibre de recent aparició, en què es fa una reflexió sobre la relació entre la música pop i la transformació del pensament occidental al llarg de la segona meitat del segle XX i el que portem d’aquest XXI. La idea s’inicia a partir de la portada del mític disc dels Beatles “Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band”, on es poden veure fins un total de 71 persones i personatges, d’allò més variats i curiosos. Un autèntic “melting pot”, una reunió eclèctica, que podria semblar o aparentar una certa confusió cultural o ideològica. Però, per a mi no ho és. Tot el contrari, pense que eixe “batibull, poti-poti o barreja”, el que realment deixa palès és un compendi bigarrat d’allò que s’entén com unes personalitats interessades en totes les parts de la societat, a l’estil de l’home del Renaixement, encarnat sobretot en la figura immensa de Leonardo. De tal manera que escriptors com Edgar Allan Poe, Aldous Huxley, Oscar Wilde o Lewis Carroll comparteixen espai amb còmics com Marlon Brando, Marilyn Monroe, Stan Laurel i Oliver Hardy (“El gordo y el flaco”, com els coneixíem a Espanya), Marlene Dietrich, Tony Curtis o Mae West, poetes com Dylan Thomas, músics com Stockhausen, Bob Dylan o Stuart Sutcliffe (el cinquè Beatle que va morir l’any 1962
a Hamburg, d’una hemorràgia cerebral), polítics britànics com Robert Peel, el fundador dels populars Bobbies, la policia de barri britànica), personatges “atípics”, com l’explorador Larry Livingstone, Johnny Weissmuller, el Tarzán per excel·lència, William Burroughs, un dels pares de la Beat Generation, o els pensadors Carl Gustav Jung o Karl Marx. I junt a tots ells, líders religiosos o espirituals d’origen hindú (de molta influència en aquells moments de Jonn, Ringo , Paul i sobretot George, els quals havien passat una llarga temporada a l’Índia, a la recerca del seu “jo intern”.
Va ser una època, que com diu José Luis pardo, pensàrem , tot i que per una estoneta, que la igualtat n’era possible, vivíem en l’inici de l’estat del benestar i la utopia, ingènua això sí, era “assequible”. Tot, o quasi tot, es va esvanir com en un somni. Però, en contraposició al títol de José Luis Pardo... Esto si es música...She’s leaving home, la recerca de la felicitat amb els violins de fons, les cordes i el toc hindú del sitar de Within you Without you, el barroquisme de For the benefit of Mr.Kite, el missatge esperançador de With a little help from my friends, una cançó feta a la mesura d’un secundari com Ringo Starr, la complexitat conceptual i musical de A day in the life, o l’alegria que desprèn la Banda dels Cors Solitaris del sergent Pepper’s.
Els Beatles són la banda sonora de l’estat del benestar, perquè varen contribuir amb la seua música a que triomfara el projecte de redistribució –parcial- de riquesa i accés –limitat- a la felicitat. Per als que procedim de les classes humils i que lluitarem per eixe projecte, sempre viurà en la nostra memòria.
a Hamburg, d’una hemorràgia cerebral), polítics britànics com Robert Peel, el fundador dels populars Bobbies, la policia de barri britànica), personatges “atípics”, com l’explorador Larry Livingstone, Johnny Weissmuller, el Tarzán per excel·lència, William Burroughs, un dels pares de la Beat Generation, o els pensadors Carl Gustav Jung o Karl Marx. I junt a tots ells, líders religiosos o espirituals d’origen hindú (de molta influència en aquells moments de Jonn, Ringo , Paul i sobretot George, els quals havien passat una llarga temporada a l’Índia, a la recerca del seu “jo intern”.
Va ser una època, que com diu José Luis pardo, pensàrem , tot i que per una estoneta, que la igualtat n’era possible, vivíem en l’inici de l’estat del benestar i la utopia, ingènua això sí, era “assequible”. Tot, o quasi tot, es va esvanir com en un somni. Però, en contraposició al títol de José Luis Pardo... Esto si es música...She’s leaving home, la recerca de la felicitat amb els violins de fons, les cordes i el toc hindú del sitar de Within you Without you, el barroquisme de For the benefit of Mr.Kite, el missatge esperançador de With a little help from my friends, una cançó feta a la mesura d’un secundari com Ringo Starr, la complexitat conceptual i musical de A day in the life, o l’alegria que desprèn la Banda dels Cors Solitaris del sergent Pepper’s.
Els Beatles són la banda sonora de l’estat del benestar, perquè varen contribuir amb la seua música a que triomfara el projecte de redistribució –parcial- de riquesa i accés –limitat- a la felicitat. Per als que procedim de les classes humils i que lluitarem per eixe projecte, sempre viurà en la nostra memòria.
