S’han complert 30 anys de la mort de Groucho i Elvis, Marx i Presley. Tres dècades que han passat quasi de manera fulgurant. I ara, pegant una mirada enrera, descobrim la importància cabdal d’algunes petites coses que ens ha fet fruir de la vida a cor que vols. Riure de pegar bacs per terra, el moviment de malucs pròxim a la dislocació, l’ocurrència enginyosa, la veu embolcallant i suggeridora, el somriure irònic, el rock primitiu i autèntic, la irreverència i la llibertat. I si férem un exercici de “travestime” històric, intercanviant les personalitats i els físics de tots dos?: Elvis amb bigoti pintat i Groucho amb tupé, canviant el pas de l’ànec per la contorsió impossible. Elvis fent monòlegs brillants a Las Vegas, sense possible intervenció dels CSI, perquè no es cometria cap crim. El crim és patir una sequera de creativitat total. Musicalment es viu de rendes, perquè el negoci actual està en fallida tècnica. Elvis, els Beatles, Bob Dylan o els Rolling Stones, ara per ara semblen irrepetibles. I l’humor, llevat d’alguna excepció, està a anys llums dels còmics com el Groucho, Jerry Lewis, Gila o Tip i Coll. I no és nostàlgia!. Ara, que un gran part de la humanitat pateix depressions i ansietats, no els vindria gens malament una teràpia de bona música i humor.
Unes paraules de Groucho, per a concloure:
“Una vegada vaig anar a visitar el meu oncle i el vaig fer feliç, però encara va ser més feliç quan me n’aní”.
Gràcies Elvis i Groucho!.
Unes paraules de Groucho, per a concloure:
“Una vegada vaig anar a visitar el meu oncle i el vaig fer feliç, però encara va ser més feliç quan me n’aní”.
Gràcies Elvis i Groucho!.
