Per la diversitat cultural

Bob Dylan cantava en una de les seues millors cançons, almenys per a mi, “I shall be released”, que “ells” diuen que tot es pot substituir, que tots necessitem protecció i que tothom pot caure, però també que “qualsevol dia serem alliberats”. En una associació, tal vegada agosarada” eixe “ells” dylanià és semblant a aquell “ells” que Joan Fuster utilitzava per a referir-se a un ens poderós i fantasmagòric que controla i condiciona des d’anys ençà l’evolució de la societat, la comunitat de persones que l’integren, cap a postulats de major coneixement i en conseqüència majors quotes de llibertat i progrés.
Amb la música i les lletres de Dylan i la literatura i les reflexions de Fuster es podria pensar que no tenen un nexe d’unió inequívoc, però a poc que aprofundirem veuríem que són dos referents ineludibles per a molta gent, aquells que estem entre els 30 i els 50 anys, amb marges d’error per dalt i per baix. I també, seguint amb aquest exercici curiós, d’unir conceptualment artistes i creadors aparentment allunyats, es podrien establir conjuncions estimulants: Lou Reed/Velvet Underground i Joan Salvat Papasseit; Salvador Espriu Espriu; Els Beatles i Pere Gimferrer; Jim Morrison/ Doors i Joan Brossa i Jaime Gil de Biedma; Leonard Cohen i Miquel Martí i Pol; els Rolling Stones i Vicent Andrés Estellés; Pink Floyd i Marc Granell; The Who i Gabriel Ferrater. Tanmateix al nostre entorn cultural podríem associar tres generacions: Carles Riba, Pau Riba i Pastora...
Associacions, tal vegada a contrapèl?. És possible, però ni antagòniques ni excloents, i sí complementàries, enriquidores i creatives.
(Nota aclaridora: açò estava escrit abans d’assabentar-me dels recitals de poesia catalana a Nova York a càrrec de Lou Reed, Patti Smith i Laurie Anderson. Sembla que la meua reflexió no era tan destrellatada).