Els fets històrics o la visió que s’hi té d’aquestos, tenen la tossudesa de repetir-se. Ha sigut gràcies a la lectura d’un llibre de memòries, que ni està de moda ni és d’un escriptor massa llegit entre nosaltres, qui m’ha obert els ulls sobre la fatalitat que tenim de cometre els mateixos errors, per desconeixement o oblit d’eixos mateixos errors del passat. M’estic referint a un magnífic llibre “El temps d’ahir, Memòries d’un europeu” d’Stephan Zweig, en el qual es fa un precís retrat de l’Europa de la primera meitat del segle XX, i que deuria tenir un efecte clarificador per als qui comencem a viure i patir aquesta primera meitat del segle XXI.
I no puc deixar d’expressar l’agraïment a qui ha tingut l’encert i l’amabilitat de recomanar-me la seua lectura, el meu amic i també company –encara que sense relació- en una televisió presumptament valenciana i del segle XXI, Toni Mollà. Gràcies.
En l’esmentat llibre de memòries d’Stephan Zweig, un escriptor enormement popular en el seu temps a tot el món, però sobretot en els llocs que Donald Rumsfeld, eixe gran pacifista, va definir com la vella Europa, s’estableix el temps anterior a la I Guerra Mundial com l’edat d’or de la seguretat, Però, alerta! Parlava d’una seguretat que abastava tothom i que l’era de la raó en que estaven instal·lats era ferma i immutable, i contrària radicalment a la violència. Per una pura qüestió de coincidència temporal he tingut l’oportunitat de llegir l’avanç del segon llibre perpetrat per José María Aznar, “Retratos y perfiles, de Fraga a Bush” i ai! En la comparació in penosament malparat. Mentre la prosa i la sintaxi d’Stephan Zweig és senzillament fluïda gràcies al profund coneixement de l’escriptura i del seu temps, en l’expresident del govern, és ximpleria i una redacció pròpia d’un estudiant de 3r. d’ESO, a tot estirar. Com per exemple aquesta perla dedicada a la seua dona Ana Botella: “Aquella misma noche en Atenas, cuando acudimos a cenar a un restaurante con todo el grupo, Ana y yo nos sentamos juntos. Por la noche visitamos la Acrópolis. Era una noche de primavera, iluminada con luna llena...”.
El que continua a partir d’eixe moment és igual d’apassionant. La pregunta que m’assalta, perquè òbviament d’això no escriu, és...si tingueren l’atreviment de “sentarse juntos” se...¿acostarían tambien juntos?.
L’altre perfil avançat en la premsa està dedicat a George Bush i escriu?: “El salón dónde Bush recibía a sus invitados tenía una gran chimenea y estaba decorado con fotos de sus amigos. Le hice observar que yo no aparecía...”
L’altra pregunta que m’assalta. A banda de la petulància de no veure el seu insigne retrat, és “se acostaron juntos?, perquè el que sí sabem és que posaren les potes damunt la taula, en franca companyonia pròpia de dos cabdills d’Imperi, Un de debò, l’altre subaltern. I és que com es diu habitualment la política fa estranys companys de llit. En fi, la dissortada conclusió és que cent anys després dels desastres del segle XX que provocaren dos guerres mundials, continuem en mans de governants –en els cas de Bush encara- autèntics mediocres amb deliris de grandesa. El pitjor del segon –mai millor dit- és que com escriptor és, si cap, més mediocre. Això sí, igualment arrogant. Per cert, ¿qui és el negre?.
