Cicatrius

L’actitud mantinguda per algunes persones envers dels fets polítics i socials ocorreguts al País Valencià en els darrers tres mesos ha estat ben curiosa. Un ciutadà no té res més que el seu criteri, el pensament, la llibertat i en última instància el vot. Quan tot això desapareix esdevé un record susceptible de ser oblidat ràpidament. I si d’actitud curiosa parlem –per no dir altra cosa- com podem qualificar l’espectacle d’un multimilionari suís exigint el botí i planificant el model de port i ciutat que “necessitem”, i una alcaldessa i un president de la Generalitat, que se’ls cau la baba de “babaus”. Semblen enamorats del “guapo” mariner sense mar, és a dir en estat d’alienació mental transitòria i a l’espera que els concedisca l’honor d’eixir a navegar de nou per la mòdica quantitat de 120 milions d’euros. O és més?.
Els esposats estaven tant contents aquella nit de ser al costat del seu estimats que quan quedaren despullats –de dignitat i diners- ni van notar el dolor de cap i cor que havien –havíem- patit. Les nits següents
es varen repetir els dolors, però ells no ho notaven, se’ls havia cicatritzat l’ànima. Anys després tots dos caminaven recolzats en un bastó i explicàvem que això va passar per culpa d’un senyor que manava més que ells, però no era veritat. Això els va passar per culpa de la cobdícia, el “papanatisme” i l’actitud “curiosa” d’alguns ciutadans.

Un conte més o menys contat

Això diu que era un valencià, o alguna cosa així, que es considerava un personatge de gran talent, però que era gens reconegut al seu país. De manera que va decidir anar a pasturar per altres valls o muntanyes, tant se val. El cas és que va anar a caure a un cau, on les rates només arribar ja estaven pensant en abandonar-lo, conscients que més tard o d’hora inevitablement s’enfonsaria –el cau que no el personatge que sempre surava -. El subjecte en qüestió era un tipus egoista, i com tots ells no tenia gens sentit de l’humor. En canvi la grolleria, la petulància i l’agressivitat li sobraven a cabassos. Així que reunia les condicions per a triomfar en la seua nova destinació. D’entrada va afirmar que no era candidat a cap càrrec, només volia fer-se notar, que diria Groucho Marx.
De manera que, pensava ell, havia sembrat les llavors que germinarien en un planta majestuosa, a l’alçada, o quasi, del seu gran talent innat, tant innat, que de vegades tenia dificultats en nàixer, no diguem res de créixer; tanmateix era molt probable que morís de mort sobtada. Així que va passar, en un tres i no res, de l’èxit efímer al fracàs etern.

Tant de bo aquest fora el final del conte, però tots sabem que en aquest gènere predomina la ingenuïtat infantil, i la realitat és ben altra. Segurament el personatge acabaria en la presidència d’un banc, una companyia elèctrica, de ministre, de portaveu parlamentari o rendista plenipotenciari. Ens han fotut els contes!!!.

Un conte més o menys contat

Això diu que era un valencià, o alguna cosa així, que es considerava un personatge de gran talent, però que era gens reconegut al seu país. De manera que va decidir anar a pasturar per altres valls o muntanyes, tant se val. El cas és que va anar a caure a un cau, on les rates només arribar ja estaven pensant en abandonar-lo, conscients que més tard o d’hora inevitablement s’enfonsaria –el cau que no el personatge que sempre surava -. El subjecte en qüestió era un tipus egoista, i com tots ells no tenia gens sentit de l’humor. En canvi la grolleria, la petulància i l’agressivitat li sobraven a cabassos. Així que reunia les condicions per a triomfar en la seua nova destinació. D’entrada va afirmar que no era candidat a cap càrrec, només volia fer-se notar, que diria Groucho Marx.
De manera que, pensava ell, havia sembrat les llavors que germinarien en un planta majestuosa, a l’alçada, o quasi, del seu gran talent innat, tant innat, que de vegades tenia dificultats en nàixer, no diguem res de créixer; tanmateix era molt probable que morís de mort sobtada. Així que va passar, en un tres i no res, de l’èxit efímer al fracàs etern.

Tant de bo aquest fora el final del conte, però tots sabem que en aquest gènere predomina la ingenuïtat infantil, i la realitat és ben altra. Segurament el personatge acabaria en la presidència d’un banc, una companyia elèctrica, de ministre, de portaveu parlamentari o rendista plenipotenciari. Ens han fotut els contes!!!.

Una visió europea

Els fets històrics o la visió que s’hi té d’aquestos, tenen la tossudesa de repetir-se. Ha sigut gràcies a la lectura d’un llibre de memòries, que ni està de moda ni és d’un escriptor massa llegit entre nosaltres, qui m’ha obert els ulls sobre la fatalitat que tenim de cometre els mateixos errors, per desconeixement o oblit d’eixos mateixos errors del passat. M’estic referint a un magnífic llibre “El temps d’ahir, Memòries d’un europeu” d’Stephan Zweig, en el qual es fa un precís retrat de l’Europa de la primera meitat del segle XX, i que deuria tenir un efecte clarificador per als qui comencem a viure i patir aquesta primera meitat del segle XXI.
I no puc deixar d’expressar l’agraïment a qui ha tingut l’encert i l’amabilitat de recomanar-me la seua lectura, el meu amic i també company –encara que sense relació- en una televisió presumptament valenciana i del segle XXI, Toni Mollà. Gràcies.
En l’esmentat llibre de memòries d’Stephan Zweig, un escriptor enormement popular en el seu temps a tot el món, però sobretot en els llocs que Donald Rumsfeld, eixe gran pacifista, va definir com la vella Europa, s’estableix el temps anterior a la I Guerra Mundial com l’edat d’or de la seguretat, Però, alerta! Parlava d’una seguretat que abastava tothom i que l’era de la raó en que estaven instal·lats era ferma i immutable, i contrària radicalment a la violència. Per una pura qüestió de coincidència temporal he tingut l’oportunitat de llegir l’avanç del segon llibre perpetrat per José María Aznar, “Retratos y perfiles, de Fraga a Bush” i ai! En la comparació in penosament malparat. Mentre la prosa i la sintaxi d’Stephan Zweig és senzillament fluïda gràcies al profund coneixement de l’escriptura i del seu temps, en l’expresident del govern, és ximpleria i una redacció pròpia d’un estudiant de 3r. d’ESO, a tot estirar. Com per exemple aquesta perla dedicada a la seua dona Ana Botella: “Aquella misma noche en Atenas, cuando acudimos a cenar a un restaurante con todo el grupo, Ana y yo nos sentamos juntos. Por la noche visitamos la Acrópolis. Era una noche de primavera, iluminada con luna llena...”.
El que continua a partir d’eixe moment és igual d’apassionant. La pregunta que m’assalta, perquè òbviament d’això no escriu, és...si tingueren l’atreviment de “sentarse juntos” se...¿acostarían tambien juntos?.
L’altre perfil avançat en la premsa està dedicat a George Bush i escriu?: “El salón dónde Bush recibía a sus invitados tenía una gran chimenea y estaba decorado con fotos de sus amigos. Le hice observar que yo no aparecía...”
L’altra pregunta que m’assalta. A banda de la petulància de no veure el seu insigne retrat, és “se acostaron juntos?, perquè el que sí sabem és que posaren les potes damunt la taula, en franca companyonia pròpia de dos cabdills d’Imperi, Un de debò, l’altre subaltern. I és que com es diu habitualment la política fa estranys companys de llit. En fi, la dissortada conclusió és que cent anys després dels desastres del segle XX que provocaren dos guerres mundials, continuem en mans de governants –en els cas de Bush encara- autèntics mediocres amb deliris de grandesa. El pitjor del segon –mai millor dit- és que com escriptor és, si cap, més mediocre. Això sí, igualment arrogant. Per cert, ¿qui és el negre?.

Polanski y las preguntas.


Después de presenciar la espantada de Roman Polanski en el Festival de Cannes, quejándose de las preguntas tan pobres que le hacían los periodistas, echándole la responsabilidad al uso –y abuso- del ordenador, he reflexionado sobre el tema y he llegado a la conclusión que, efectivamente, las preguntas son pobres y de muy poco nivel, pero también lo son en muchos casos las respuestas. En definitiva, que estamos instalados en una sociedad dónde los ciudadanos nos hemos olvidado de pensar en libertad, para la que hace falta una combinación de preparación, formación, inquietudes i cierta dosis de valentía. El icono que nos podría representar es el anagrama de una antigua compañía discográfica, “La voz de su amo”, en que se representaba un perro anudado a un viejo gramófono. Probablemente toda una metáfora de nuestro tiempo.

Un pas-doble per a Camps
Al “nostre” President Camps li faran un pas-doble en honor seu. Els compositors seran el mestre Adam Ferrero, en la part musical, i el Conseller de Cultura, Font de Mora, s’encarregarà de posar la lletra. A partir d’ara, tres pas-dobles Francisco, Paco, o Paquito sonaran en els actes oficials de la Generalitat. Tenint en compte, la Institució que tenim no desentonaran. Així, a l’entrada a les Corts, el President serà rebut per la música de “Francisco Alegre y Olé”.
“La gente dice:
vivan los hombres cuando
le ven torear yo estoy
rezando por él con la boquita cerrá. ...”.
D’aquesta manera s’hi troba l’oposició “con la boquita cerrá” mirant com toreja el bou de la corrupció, l’especulació immobiliària i la manipulació informativa dels mitjans de comunicació –públics sobretot. Tot i això, allò de “Francisco Alegre” és relatiu, perquè “lo nostre President” transporta una cara de lluç descongelat, que no l’apanya ni el millor microones.
Els actes més festius com les convencions de partit o les compareixences al costat del Conseller Portaveu, González “Plan” Pons –belleza en 7 días- seran amenitzats pel pas-doble de filà mora, obra de Gustavo Pascual:

Paquito Chocolateroés un home molt formalquè quan arriba la Festava sempre molt col·locat

I quan l’ocasió o l’esdeveniment demane solemnitat i festa alhora, exaltació de la figura presidencial i propaganda per la gran feina de govern, que sonen les fanfàrries del nou pas-doble compost per a ofrenar noves glòries a Espanya –que tant li agrada a Paquito Camps-. Com que encara no conec ni lletra ni música, ací va un suggeriment, que faig desinteressadament, per al senyor Conseller en la seua tasca poètica. Un esbós de lletra possible:

Paco Camps, quin home, quin President
És lo Nostre governant més eminent
Paco Camps, successor de Zaplana
Li mostra ara qui mana

Però com és un home piadós i devot
Resarà i no li “aventarà” un calbot
Farà que la nostra Comunitat
Siga líder en progrés i modernitat

Només un temor m’assalta, considerant la professió de forense del senyor Conseller Font de Mora, que per qualsevol motiu –Déu no ho vulga- certifique la seua mort –política per descomptat- a causa d’una “semicorxera” descontrolada aliada amb un “cudol
” assassí.

Oportunitats perdudes

Resulta curiós, i també decebedor, les ocasions perdudes que hem deixat passar els valencians. En els anys 70 i 80, quan el PSOE tenia la majoria suficient per a superar les batalles intestines i estèrils per la llengua, la senyera i la denominació del territori, no va tindre la valentia necessària –ni la vocació política-, per a deixar el conflicte solucionat. Les raons?... penúria intel·lectual i por a la dreta. Ara, en la primera dècada del segle XXI, el conflicte ja no és la llengua, la senyera o la denominació. Més bé es tracta de preservar un territori al que puguem denominar d’alguna manera, l’encapçalem amb la senyera –o no-, i ens expressem en una llengua, si més no, en xinès que tant interessa al senyor Rajoy. Els ciutadans tenim al nostre abast el vot massiu el proper 27M per tal d’evitar-lo. Què hi farem en aquesta disjuntiva? Tornarem a deixar passar l’oportunitat?. Tal vegada siga l’ùltima.

Micro-comèdia de situació amb dos personatges principals, dos personalitats barrejades entre Chico i Groucho Marx i dos constructors què, “curiosament” són presidents de futbol.-(Dos paios amb lleugeres tendències a la il,legalitat)-


P.P. de Baptista Lluner i va obrint fins un pla mig:

-Hola, bona nit, sóc Baptista Lluner i sóc constructor

-Hola, bona nit, sóc Florentí Peret i sóc constructor

(En el to melodramàtic d’Alcohòlics Anònims)

Se’n va a negre...


CAPÇALERA

BAPTISTA LLUNER & FLORENTÍ PERET

O JULIUS LLUNER & EMMANUEL PERET
Constructors

La primera micro sit-com entre la realitat i l’absurd.
Entre la vida reial i els Marx (Carles inclòs)

Programa patrocinat per Rajoles Entertainment.




1era. SEQÜÈNCIA / INTERIOR DIA
OFICINA CONSTRUCTORA

(Sona el telèfon)

SECRETÀRIA:
(De nom Marga Dolça i no tindria l’aspecte de la secretària clàssica, buscaríem un perfil diferent, semblant a la Margaret Dumont, l’actriu madura de les pel.lis dels Marx)
Lluner i Peret constructors, diga’m... No, el senyor Lluner no està. És al Jutjat, arribarà d’ací a un moment....


BAPTISTA LLUNER
(Entrant a l’oficina i dirigint-se a la secretària que li vol dir que l’han cridat) (Caracteritzat com el president del València Juan Soler, però exagerant el bigot a l’estil Groucho Marx i caminaria igual que ell)

... Ara no, Marga Dolça, he de telefonar al President. Vinc de la Comissaria i he vist una fotografia que no em fa justícia. Semble el meu pare. Bé, de fet és el meu pare... (es queda pensarós)...
Millor pensat mire a quant puja la recompensa...


(Entra Florentí Peret -adoptaria la personalitat de Chico Marx-, amb pressa i cara de dir alguna cosa important que no pot esperar )

FLORENTÍ : ...Baptistet tinc una notícia que canviarà, encara més, les nostres vides...farem l’edifici més alt del món.
Tu saps quin és l’edifici amb més plantes ?

BAPTISTA: (Dubitatiu)... No sé El Taipei 101?...Les Torres Petrones, l’edifici Sears de Chicago....?

FLORENTÍ: No Baptistet, no ho endevinaràs, perquè l’edifici amb més plantes el construirem nosaltres, tu i jo. Baptista Lluner i Florentí Peret Constructors... Caus o no caus?

BAPTISTA: NO, Ara no caic, i millor que no caiga, perquè això deu estar molt alt. Vinga, em tens neguitós, amolla-ho ja d’una vegada...




FLORENTÍ: (fent-se el gracioset i l’interessant)
És que sóc un geni de les finances, un ser superior que m’han dit més d’una vegada i tinc idees brillants. Farem una floristeria, a vore qui és el “guapo” que té més plantes!!!

BAPTISTA: (amb cara de estupefacció i incredulitat) :
Quasi mai oblide un negoci ni una cara, però en este cas faré una excepció... ...doble!!!.

FLORENTÍ: Doncs, ho tindràs difícil, perquè et recorde que som socis i ens dediquem als negocis i a les pilotes, per tant vindré ací cada dia.

BAPTISTA: Quan cobres per vindre cada dia?

FLORENTÍ: Posem 1000 euros?

BAPTISTA: I per no vindre?

FLORENTÍ: (Pensarós)... Uhmmm!!! No ho sé..., no ho podries pagar. 2000 euros.

BAPTISTA: Molt bé, hui has vingut. 1000 euros. Ahir també vingueres, 1000 més. Demà no vingues i estem en pau.

FLORENTÍ: (Mirant al sostre sense saber ben bé que dir)...
Saps una cosa Lluner? M’agrada ser el teu soci, ets tan poca-solta com jo.

Música forta de comiat

CARTELL: Continuarà....

La ciudad de la imbecilidad

La fiebre compulsiva de hacer ciudades irreales, imaginadas, inútiles, innecesarias, prescindibles, ridículas como la Ciudad de la Luz, la Ciudad del Cine, la Ciudad de la Euforia, la Ciudad de las Ciencias, ahora la Ciudad de las Lenguas, está llegando al “level” más alto imaginado por el universo conocido y desconocido. Yo, en mi proverbial ingenuidad, pensaba que eso de la Ciudad de las Lenguas sería un lugar donde se enseñarían técnicas papilosexuales de lo más sofisticadas, pero he aquí que los nostre president de la Cheneralitat nos ha anunciado que dicha ciudad será un lugar donde se extenderá la lengua castellana alrededor del mundo. Así, un chino de Shangai, un inglés de Oxford, un congoleño del Congo y hasta un argentino de Buenos Aires tendrá que venir a Castellón si quieren ser alguna cosa en materia lingüística castellana o española, tanto monta. La argumentación axiomática del presidente Francisco Camps -¿Por qué no Campos?- es la asociación pueril de ideas, y pido perdón a todos los niños de la galaxia, Castellón-castellano.
Yo, afectado por esa fiebre de hacer ciudades estrambóticas e imposibles, propongo a los señores del PP en general y a Camps en particular, construir una ciudad denominada “Ciudad de la Imbecilidad”. Solo tiene un inconveniente: no hay territorio suficiente pata que quepan todos los imbéciles de este país, que algunos hace un tiempo queríamos que fuera “País Valencià”. Lástima.

A la recerca de l’ètica...perduda?


Any rere any, dia rere dia, és fàcil constatar el retrocés de les actituds més encoratjadores i honestes. És ben sabut que, ara per ara, és més productiu el muntatge mediàtic, la mentida, la falsedat o simplement l’estupidesa, abans que el rigor ètic i intel·lectual, el compromís –no ja amb la societat-, si més no en un mateix; el treball seriós i honrat, és a dir allunyat el més possible de l’oportunisme i la indigència cultural tan estimats hui en dia.
En eixe sentit l’activitat professional més desacreditada –amb raó segons la meua opinió- és la periodística. Tot i això sempre és possible trobar-ne alguna excepció. Almenys, vull creure que és així. En l’àmbit empresarial no espere gran cosa, el seu objectiu és guanyar diners. Però... i en les persones que exerceixen l’ofici de periodista?. Com és possible acceptar-ne les opinions interessades disfressades d’informacions que s’aboquen en alguns mitjans que es dediquen a la guerra tòxica?. Només en citaré tres que han ultrapassat tots els límits ètics i professionals: Canal 9, El Mundo i la Cadena Cope. Tots tres, si els deixem, faran impossible la convivència civilitzada, democràtica i intel·ligent. Qui avisa no és traïdor, després no valdran les lamentacions.