L'equivació com a metàfora

Llegit a la premsa d’avui: “Els metges operen a una dona el genoll equivocat”. La dona, veïna de Dénia, entrà al quiròfan per a operar-se el genoll dret i va eixir amb l’esquerre que estava sa, intervingut. Doncs, si això ho traslladem a la societat valenciana actual, podríem extreure la mateixa conclusió: Els ciutadans penalitzen i fan una operació de càstig contra les actituds netes i honestes, sanes en sentit mèdic, encara que una mica anèmiques i deixen com està, fan la vista grossa, aquelles iniciatives i maneres de “poca-sòltes”, desvergonyides i fraudulentes. Saber quin és el genoll equivocat està a l’abast de tot aquell que tan sols tinga els ulls i la ment oberts i un mínim criteri crític.
Que això no és molt corrent?. I tant, però que hi podem fer?...
Podem fer moltes coses, no oblidar les cares d’aquestos “paios” i a la mínima ocasió fer-los veure que sabem allò que han fet en els últims temps, i guardar-lo en la memòria col·lectiva per a que no ens tornen a operar el genoll que no toca.

De nou la "justícia"

Bertolt Brecht

Si fa uns dies manifestava la meua desconfiança en la justícia, o millor dit, desconfiança en les persones encarregades d’adminstrar-l a. Ara l’escepticisme cap a eixe col·lectiu és més gran encara, si cap. Les causes poden ser anecdòtiques, perquè tan sols venen a confirmar i/o ratificar l’opinió que tinc del susdit col·lectiu. El nou canvi de jutge a Nules, i van vuit –el que jutja el cas Fabra-, i l’episodi protagonitzat per Roberto García Calvo, magistrat del Tribunal Constitucional , adscrit al sector conservador són els últims.

Aquest magistrat ha tingut un “incident” de trànsit i ha tret a relluir l’autèntic tarannà de la dreta judicial, social i política espanyola.

L’honorable jutge ha rescatat dos empentes d’aquesta fauna. Primer: aquella memorable frase “Ud. No sabe con quién está hablando, soy un juez”, i segona: ha tret, sense complexes, una “pipa” amenaçant l’adversari automobilístic amb pegar-li un tir. Edificant i ...revelador.

Bé, com deia Bertolt Brecht: “Molts jutges són absolutament incorruptibles, ningú pot induir-los a fer justícia”.

Jo diria encara més, a alguns jutges, evidentment hi haurà excepcions, ningú els pot induir a comportar-se com persones humanes.

"Conèixer és estimar?"

"Què si el conec? El conec tant que fa deu anys que no em parle amb ell"

Oscar Wilde

No teniu la impressió que a mesura que coneixeu la gent, a poc a poc, la consideració que teníeu cap a ells va minvant?. Una altra cosa és l’estima, aquesta s’hi pot mantindre malgrat la coneixença. Aquesta impressió, amb tota probabilitat, serà recíproca, de manera que la nostra imatge se devaluarà tant com nosaltres percebem la dels nostres amics, amants, marits, esposes, coneguts i saludats. Per tant, perdonem sempre als nostres amics... i enemics, no hi ha cap altra cosa que els moleste tant.

Sèrie Els petits objectes (II)

"El pendrive o pintxo"

D’entre els petits objectes tecnològics de recent aparició, el pendrive o pintxo o clauer, en la seues accepcions populars, és un dispositiu ben útil de debò. Es tracta d’un emmagatzematge d’informació (de text, gràfica i audiovisual) realment sorprenent. També se’l coneix com port USB (d’Universal Serial Bus en anglès). Aquest petit objecte ha vingut a substituir al “disquete”, una cosa que ja ha passat al museu de la prehistòria tecnològica. En aquest camp, si que es fa real aquell vell “slogan”: Les ciències avancen que és una barbaritat.
L’invent utilitza una memòria flash, i segons diuen els que entenen (jo no sóc un d’ells) por retenir les dades durant deu anys i escriure’s un milió de vegades. En fi, que és petit en la dimensió, però gran en el contingut. Tan gran que, llegint les característiques tècnics, semblen més preparats que algunes persones. Per exemple diuen: “són immunes a “las rayaduras y los polvos” i que en molts casos poden sobreviure a abusos ocasionals com ara colps, caigudes, xafades, passades per la rentadora (fins i tot amb llegiu per a roba de color) o esquitxades de cafè o cervesa. I això ho fa ideal per al transport personal de dades, arxius de treball o dades personals i íntimes, als que vols accedir des de llocs diversos".
I ara feu-vos la següent pregunta: ¿tindries la mateixa confiança amb una persona del teu entorn familiar o amical per a desenvolupar aquesta delicada tasca? Si tens dubte a l’hora de triar entre un pendrive o el teu cunyat, per exemple, és que encara et queda una mica de sensibilitat... cibernètica.

Els jutges i la "justícia"

El jutge de l’Audiència Nacional José María Vázquez Honrubia va insistir ahir que els independentistes catalans Jaume Roura i Enric Stern, condemnats a 2.700 € de multa per injúries a la Corona (cremar fotos del rei), estaven “obligats” a parlar en espanyol en lloc de català, en el judici celebrat el passat 20 de novembre a Madrid. Fins ací els fets. Ara la interpretació. Segons aquest representant de la “Justícia?”, La “Ley Orgánica del Poder Judicial” li permet exigir que declaren en castellà a persones a ciutadans espanyols que coneixen eixe idioma. Resulta sorprenent que un “jutge”, segurament defensor a ultrança de la constitució, avantpose una llei orgànica a la Carta Magna. A més aquest pintoresc jutge ignora –o obvia- que l’Audièncial Nacional, on se suposa que imparteix justícia, du reconeixent el dret dels acusats des de l’any 1977 a declarar en el idioma que millor sàpiguen expressar-se per a defensar-se.
Aquest fet ve a sumar-se als últims actes jurídics protagonitzats pel col·lectiu dels impartidors de justícia. Bloqueig polític del Tribunal Constitucional i del Consell General del Poder Judicial, sentències estrambòtiques com les de Grande Marlaska en el cas del Yak 42, la “conya” dels set o son vuit? jutges que han passat per Nules, on se suposa que se substancien tots els casos de irregularitats i presumptes corrupcions de Carlos Fabra, president de la Diputació de Castelló, els jutges “estrella” Baltasar Garzón i Javier Gómez Bermúdez, aquest últim amb esposa ·”escrividora” sobre la sentència de l’11M, el president del Tribunal Suprem, un tal Hernando, que sembla un militant més del PP...
En fi, per a què seguir?. Avui m’he posat massa trascendent...
però en aquests moments et pares a pensar que desprès dels aparents avanços i progressos de la societat... et trobes amb dos institucions... com la judicial i l’eclesiàstica, tan parcials i desprestigiades, sempre a l’auxili de la dreta més rància i reaccionària i espanyola, que et tornes, encara més, escèptic sobre la possibilitat d’una vertadera societat democràtica.

Sèrie: Els petits objectes

"El pijama"

A la nostra vida, hi ha molts petits objectes d’ús quotidià als quals no prestem l’atenció que es mereixerien. Per exemple, el pijama, una peça de vestir que ens posem per anar a dormir. Ovidi va escriure a la seua obra L’art d’amar “que la nit fa desaparèixer molts defectes i oblidar nombroses imperfeccions”. I aquesta afirmació ho feia respecte de la meitat de la humanitat: “fa que totes les dones siguen belles”. La qual cosa em du a la següent reflexió: Volia dir Ovidi que durant el dia, no totes les dones són belles? O que els homes ni de dia ni de nit són bells?. En el segon cas, pensar en un home ficat dins d’un pijama sense semblar ridícul, és un exercici mental difícil d’imaginar. Llevat d’alguna excepció excepcional, perdoneu-me el pleonasme redundant, perquè cal tenir una estructura de ben plantat per a lluir amb elegància la susdita penyora. Els demés no ens el posem, més be podríem dir que ens ha caigut d’un cinquè pis, i que miraculosament s’ha embotit al nostre cos. Les dones, en canvi, si usen “pijama” els queda “ a algunes” d’allò més bé, d’altres semblen un barril de petroli, això sí ara a quasi 90 dòlars el Brent.
Però el pijama ofereix moltes possibilitats: complet (pantaló i jaqueta) només pantaló i pit de llop a l’aire, per a les fases de calor (ambdues classes de calor), jaqueta només, aquesta més utilitzada per les dones, pantaló i samarreta de cotó... Tot i que el millor “pijama” seria el de la Marilyn Monroe, és a dir unes gotetes de Chanel 5. Però clar, això només s’ho podia permetre ella i... unes i uns quants més. Així que, amics i amigues, useu el pijama amb tota la dignitat que us siga possible.
Per cert, d’on collons vindrà la paraula “pijama”?.

Sèrie: Els petits objectes"

"Dia Mundial de la Televisió"

Resulta que avui és el Dia Mundial de la TV. En aquesta moda de dedicar un dia a un munt de coses, des d’una causa solidària: els xiquets, la Sida, contra els accidents de trànsit... fins les més peregrines i/o estrambòtiques com és dedicar-lo a un invent com la TV, tan prostituït i utilitzat de manera, diguem-ho sense acritud, penosa i vergonyant. S’ha dit moltes vegades que la TV és un medi –de comunicació- perquè ni esta crua ni ben feta. I també que la TV és un artefacte que permet què gent que no té res a fer, mire a altra gent que no té res a dir. Tot i això per a no semblar exageradament negatiu, diré que alguns programes mantenen una dignitat. Dels que es poden veure a las TV’s de l’estat espanyol... El IntePolònia (TV3), El Interrmedio i Buenafuente (La Sexta)..., programes d’humor com tothom sap, però que, ni de bon tros, superen els informatius de Canal 9. Sublims!.
Per exemple, agafem un editor/@ i un director/@ d’informatius. Són aquells que decideixen quines notícies i en quin ordre s’emeten, és a dir que destrien el forment de la palla, i clar està, emeten la palla. Això sí, la palla va farcida d’informació, bé propaganda, del seu cap polític, president de la Generalitat o de Govern, o del seu Consell d’Administració, en cas de que siguen públiques o privades. Moltes vegades, però, són coincidents.
En fi, i com a conclusió, la TV podria, deuria ser, un mitjà al servei de la informació, la formació i l’entreteniment, els tres eixos bàsics que tots els teòrics i erudits en la matèria han deixat dit i escrit. Però el problema rau ¡ai! en els directius i programadors. Jo, estic amb Marty Feldman, aquell actor còmic, a qui els ulls se li n’eixien de la cara: “Mai menjaré res que tinga vida intel·ligent, és per això que no tindria inconvenient en engolir-me un directiu de TV o un polític”.
Així que jo pregaria als actuals dirigents que facen tot el que puguen per la TV: “què en deixen de fer-ne”.
I tot açò ho diu una persona que es guanya la vida en una TV.

Esbrinen en quina?

Una certa setmana de novembre

Aquesta setmana de novembre que encetem concentra tres dates que tenen una significativa importància en la meua vida. Això m’ha fet reflexionar sobre com es combinen els aspectes interns i externs, endògens i exògens , amb el resultat de tindre una certa influència en l’esdevenir de la teua vida. Anem a pams, i per ordre cronològic. En primer lloc, vaig nàixer un 22 de novembre de la dècada dels 50, una època gris per a la història col·lectiva com a país, però feliç en l’àmbit personal, perquè obria els meus observadors ulls de xiquet inquiet a tot el que m’envoltava. Segona data de novembre que em deixà empenta, va ser un altre 22 de novembre, però de l’any 1963. Jo em trobava al llit afectat per una grip de xiquet, que curàvem a la manera de l’època, a base de suar, llet ben calenta i “caldets” de pollastre. Però el que em va fer reviscolar dela malaltia, va ser una imatge de TV (en aquella època de mancances feia molt poc que hi havia un aparell a casa). Tallaren l’emissió, per a informar que el president Kennedy havia estat assassinat a Dallas. Com que era un xiquet d’un poble de l’Horta de València, Xirivella, el meu coneixement sobre el món exterior era pràcticament nul. L’assumpte el vaig guardar en la memòria. Anys més tard, el vaig entendre. Crec.
La tercera data de novembre que va tenir un efecte colpidor sobre mi fou el 20 de novembre de 1975. El dictador sanguinari Franco va morir i acabà sota una llosa de 20 tones al Valle de los Caidos. Aquesta mort em va produir dos efectes contradictoris: alegria, joia immensa i por. Tots dos alhora. Haig de dir que jo em trobava en El Pardo, fent la mili, la puta mili, que els militars s’hi posen per on els càpiga. Vaig ser un espectador privilegiat de l’agonia d’aquell general “baixet, gordito, i amb veu aflautada” que el feia especialment grotesc. Jo veia passar totes les nits la comitiva encapçalada per aquell president de govern, Carlos Arias Navarro, també conegut com “Dumbo Arias”, per tenir unes orelles inadequadament grans i desengaxades del seu rostre. Però, també vaig ser un protagonista “destacat” en la mort del sàtrapa. A primers de novembre, la gravetat del malalt ja era quasi d’estat terminal, la tromboflevitis i totes les demés complicacions, feien pensar que era qüestió de dies el traspàs als inferns. Així que abans de traslladar-lo a l’hospital La Paz, on finalment va morir, varen improvisar al “Palacio de El Pardo” una quiròfan d’urgència. I va ser, com no podia ser d’altra manera en una dictadura, amb nocturnitat i traïdoria. De matinada ens feren despertar a tots els que estàvem al quarter que s’hi trobava al costat del “Palacio”, el “Parque Central de Transmisiones”, amb l’ordre contundent de dur “cagant hòsties” una “bombeta” de “tropecents mil” watts per a salvar la vida del Caudillo. “La mare que em va parir”, vaig pensar. Aquest paio em donarà pel cul fins l´últim moment. Afortunadament dies després, el 20N, ens deixà en pau d’una puta vegada.
I aquestos són els tres dies de novembre que marcaren part de la meua vida. De moment, he sobreviscut a totes tres.

Una certa setmana de novembre

"Danzad, danzad, malditos"

En aquestos moments hi ha dos “fenòmens”, un social i l’altre polític, els qual m’han fet recordar una pel·lícula que il·lustra d’alguna manera la situació: “Danzad, danzad, malditos”, dirigida l’any 1969 per Sidney Pollack, i interpretada per Jane Fonda, en un dels millors moments de la seua carrera, i Michel Sarrazin, un jove actor de mirada malenconiosa que prometia molt, però que mai no arribà a estrella. La història se centra en la depressió americana dels anys 30, on s’organitza una marató de ball ininterrompuda fins que una de les parelles guanye. Alice (Jane Fonda) és una actriu fracassada i amargada de la vida i Robert (Michel Sarrazin) és un jove somiador. Tots dos formen una de les parelles de ball. El seu objectiu és guanyar el concurs i pal·liar així les penes d’una vides social i personalment ben tristes i fotudes.
Ací i ara, hi ha una espècie de furor pel ball per part de molta gent. I quan arriba el cap de setmana, ¡hala! es vesteixen per a l’ocasió i se’n van d’allò més encantats a les sales de ball i les acadèmies, per tal d’ensucrar, en bona part, les seus vides amargades, tot i que ho disfressen de diversió i esport.
Ara ve, segons la meua opinió, el problema. Els balls que han triat fonamentalment són la “salsa” i la “bachata”, dos balls ben dolços. I aprenen els mecanismes dels passos més o menys ortodoxament. Però ¡ai! els seus moviment són ortopèdics i poc harmoniosos, i si de cas entre els ballarins s’hi troba algun brasiler/@, cubà/ana, dominicà/ana o sud-americà en general,
els quals porten l’harmonia i el ritme a la sang, la comparació pot resultar patètica, si no cruel en algunes ocasions. Bé, ells, però sobretot elles, s’ho faran mirar.
I si això passa en el món dels balls de saló, tan innocus i inofensius, doncs no té més repercussió que la rialla que pot provocar en els possibles espectadors.
En el món dels polítics actuals passa una cosa semblant, “ballen” de manera poc harmoniosa, ortopèdica i mecànica, és a dir “a pinyó fix”, les danses dels temes que preocupen als ciutadans. I converteixen la sala de ball –l’espai públic- en un akelarre on bruixes, bruixots i vampirs de tota mena ens xuclen la sang, fins deixar-nos en estat quasi letàrgic.

I per a acabar, torne a la pel·lícula del principi, perquè el seu títol original és ben revelador, “They shoot horses, don’t they?... “Quan pateixen ¿als cavalls els disparen, no?.
Així que ¡alerta! Ells pensen que els que no ballem patim, i per tant intentaran pegar-nos el tir de gràcia, però ... serem maleïts, però mai no ballarem al seu ritme. Ni al dels “bailongos” inofensius, ni al dels polítics malèfics.
“Que lo sepaaaaannnnn!!!!”

Preguntes existencialistes ... que existeixen

Quantes vegades, sense altra cosa millor que fer, no ens hem preguntat segons quines bajanades?.

Per exemple, en un examen de Metafísica si mires dins de l’ànima del teu company de pupitre... això és copiar?

O altra.. perquè de vegades diguem malícia a un acte d’alguna persona, quan en realitat no és mes que estupidesa congènita?

Si fas un curs de lectura ràpida i et llegeixes el “llibre” d’Aznar, tardaries dos segons en saber que va d’España?

Perquè pensem que les nostres fotografies cometen una injustícia?
Són igual que nosaltres.

Perquè alguns xiquets fins a certa edat, pensen que el seu nom és “Calla’t”?

I ara un reflexió final sobre la gravetat –la llei de- ... perquè tenim el mateix que fa vint anys, només que ara està tot un poc més avall?

Estadístiques i mentides

Existeixen tres classes de mentides, a saber, les dolentes, les pitjors i les estadístiques. En l’antiguitat, vull dir més antic que ara mateix, com que no existia la “Ciència” estadística se tirava ma de les mentides. Amb resultats semblants, cal dir sense possibilitat d’equivocació. I qui, en l’actualitat, utilitza les estadístiques, enquestes o sondeigs?... Efectivament, els polítics, que les gasten com un borratxo fa servir un pal de la llum: més com un suport per a continuar en posició vertical, que no pas com a il·luminació de l’estat social que s’ha consultat. Les estadístiques també són com la massa de la pizza, una vegada has ficat les mans al damunt, ja pots fer el que vulgues amb elles. El problema és que com tenen tan “poquetes llums” i els ingredients que posen a la pizza són de tan mala qualitat, els ciutadans els enviem “a fer estadístiques”.
Jo, el que no puc creure, és que entre els quasi cent mil espermatozoides que calen per a crear un ésser humà, el que donà vida a un polític fos el més ràpid. Estadísticament és impossible!.

Un conte imaginat

Un home desperta d’un somni –o malson, tant se val-, i escolta per la ràdio que la cacatua de la seua veïna ha estat nomenat conseller de Cultura i Educació. Immediatament pensa que el món s’ha tornat boig, però després de reflexionar un instant, es diu a si mateix:

-Analitzem la situació, una cacatua, paradalot emplomat i xerraire, seria pitjor conseller que un forense, pose per cas?.

-No, es respon sens dubte de cap classe. Les plomes el protegirien dels insults i el bec, ben esmolat, li serviria per a repetir les mateixes bajanades que un conseller convencional. Donat que amb une fulletes d’enciam i un grapat de mam, no us feu il·lusions mam és “alpiste”, el tindríem pagat, doncs jo no tinc cap dubte. I vostès...?

4 preguntes de cap de setmana

Existeix un món invisible?

Sí, i és millor que el visible. En cas contrari, millor apaguem la llum.

És possible la comunicació amb fantasmes?

I tant!. Ho fem tots, i si no pegueu un colp d’ull al vostre voltant i us adonareu de quants “fantasmes” ens parlen. Oi que ho teniu clar?

L’esperit pot abandonar el nostre cos?

Sí, i fins i tot, moltes vegades se’n va a demanar una pizza. Serà un esperit, però també passa gana.

I desprès de la mort, ¿segueix essent possible afaitar-se?

No, perquè és millor deixar-se barba. Afaitar-se eternament deu ser molt cansat.

"Ningú no plorarà per Ansar"

Ansar firmava llibres? dirigits a un jove de nom Santiago y Cierra España, en un estat meitat ensopiment, meitat depressió paranoica. Al carrer, onades de dones d’edat avançada amb el cardat de perruqueria, homes triomfadors amb vestit d’Ermenegildo Zegna, i joves que nasqueren vells, uniformats de Lacoste. El soroll del tràfic era ensordidor, i a més a més España s’estava enfonsant.
“Mireu-me, va dir Ansar. Tinc cinquanta tres anys, un bigoti, una “meleneta” i un somriure de ratolí. Em queda tan poc de temps i tantes coses per fer. Entre les classes –magistrals- a la Universitat de Georgetowwwnnnn, assessorar Rupert Murdoch, ser el gran munyidor intel·lectual de la FAES, escriure llibres que passaran a la història (de l’oblit) i ser el marit de la Botella i el sogre de l’Agaggggg!, quasi no em queda espai per salvar España. De manera que he decidit anar-me’n. I tinc dos opcions: una muntanya llunyana o un desert remot”.
I en això que va sorgir una veu des de el fons de la sala que va dir... Ansar tens una tercera opció molt millor per a tu. Però, sobretot, per a tots nosaltres. Els astrònoms parlen d’un nou planeta deshabitat anomenat XPANIA. Està tan lluny de la Terra que viatjant a la velocitat de la llum tardaries sis milions d’anys per arribar-hi, tot i que s’està construint una nova via ràpida de l’AVE, passant per l’ensorrament de Barcelona, i t’estalviaries hora i mitja de trajecte. Com que la temperatura exterior és 400 graus sota zero, no podries passejar i podries aprofitar el temps per maquinar com salvar el planeta del malvat emperador Minz. Et podries convertir en un nou Flash Gordon, venjador galàctic. Només tindràs un problema, com que no existeix la gravetat, això que tant t’agrada a tu, igual no sobrevius.
Definitivament “Ningú no plorarà per Ansar”.

"Si els abstractes foren dentistes"

En cas –improbable- que un dentista haguera triat el camí de l’art, les dentadures de més d’un i una serien pròtesi impossibles que hagueren fet de la boca humana un instrument mancat de precisió. El procés de mastegament d’aliments es convertiria en un esforç titànic. Entre altres coses perquè la dimensió deformada dels queixals no cabrien en unes genives incapaces d’acollir res més. Per sort, els dentistes es dediquen a destrossar-nos la dignitat i la butxaca. Més o menys, com certs polítics i presumptes periodistes que pretenen crear dentadures postisses tan deformades que no caben en la realitat. En la realitat del sentit comú, és clar.
Si teniu cap dubte, observeu si més no, les reaccions ¡encara! sobre l’11 M, la sentència, i les interpretacions retorçudes sobre la resolució judicial. Doncs, aquestos polítics...Rajoy, Acebes, Zaplana i predicadors de la catàstrofe perpètua... Pedro Jeta Ramírez, Federico Jiménez Losantos, César Vidal i els confidencials digitals d’ultradreta (quasi tots) semblen dentistes desequilibrats amb tendències destructives.
Aturem els dentistes que es carreguen més dents que no pas en salven i aturem també la fauna de salvatges que volen carregar-se la boca sencera i el que tenim al damunt, el cap. Aturem-los, xe!.

Humida tardor de bolets

La tardor enguany s’ha presentat ben humida, i i hem de pensar que serà una bona època de bolets, rovellons, pebrassos... i les diverses maneres d’anomenar aquestos productes micològics tan estimats. Segons sembla hi ha 1.458 bolets catalogats científicament, però la majoria de persones –entre les que em compte- només coneix 3 o 4 a tot estirar.
La micologia és un món curiós alhora que divertit. T’entretens buscant-los passejant per les ombrius del bosc, procurant fer-ho en bona companyia. Els que som negats com jo –en això també, tot i que no tant com en ballar i cantar -, quasi arribem a l’èxtasi si som capaços de trobar-ne 7 o 8. Tot un èxit. Si hem tingut la sort d’anar acompanyat d’un expert, un “boletaire caçador”, després tindrem el plaer de menjar-los també en bona companyia. I com els podem cuinar? Doncs de tantes maneres com imaginació tinguem. Des de la senzillesa, a la brasa o la planxa ruixats amb una salseta d’oli d’oliva, all i julivert, fins la complexitat o sofisticació. Amb carxofetes i alls tendres, amb un sofregit de ceba i vi blanc, acompanyant un arròs melós, amb una llonganissa trossejada i fins i tot amb un clàssic maridatge de mar i muntanya... amb gambes, llagostins o “xipirons”...
Tardor, canvi de color al paisatge boscós, bolets, malenconia de l’estació, cuina, companyia, bona cuina, bon vi, música, conversa... i hi afegiu més si voleu. Bona tardor caçadors de bolets... salut i pecats!.

"Rajoy tiene un primo"

Fins ara sabia que el presumpte líder de l’oposició, Mariano Rajoy, tenia una bandera amb la que se embolcallava la barba i el “puro”. Ara resulta que també te “un primo” que és de Sevilla i científic. Pel que sembla, Marianico no. Ell és gallec i la ciència i el canvi climàtic li importen – ho diré amb tota l’elegància- una poca merda fregida. Per a que hem de pensar en la ciència i els possibles efectes de quedar fregits com uns calamars a la romana el proper estiu o convertir-nos en uns glaçonets per a refredar el “güisqui”, si encara podem urbanitzar el territori que ens quede?...

Això sempre que sobrevisquen tipus com El Pocero et fan una ciutat en mig del no res, Camps que reclamarà els transvasament de l’Amaçones i el mateix Rajoy que li pegarà foc al seu “puro” fregant dos pedres al crit de “Unga, Unga... España se rompe, primo!”.

"Dilema"

Més que en cap altre moment de la meua història, m’encare amb un dilema: sóc alguna cosa més que una “patata”... genèticament parlant?. Els millors ordinadors del món són menys sofisticats que el cervell d’una formiga, per tant perquè m’he de preocupar per no arribar a l’altura d’una pastanaga o un ratolí de laboratori. També és cert que això mateix podem dir-ho de molts dels nostres parents. Sort que només els hem d’aguantar en cerimònies tràgiques com ara soterrars o casaments. La ciència i la història tenen alguna cosa en comú?... Segons diuen els científics tot va començar amb un esclafit còsmic, fet que han aprofitat els historiadors per a esclafar-nos els fets ocorreguts de manera que ens rebente el cap i el sentit comú.
I jo...? doncs em trobe a la deriva en un cosmos personal on he perdut l’interès pels planetes coneguts i encara no he arribat a les galàxies més properes. Això, unit a la pèrdua de l’encanteri que em produïa la lluna en la meua condició d’expoeta, significa que, tal vegada, necessite una sacsejada galàctica. Això, o que algú em convide aquesta nit a sopar.

"Temps"

“Mentre dormiu us creix la barba; això és el temps”. Això és el que deia Joan Fuster al seu “Diccionari per a ociosos”. Com que dit així, i ara, és una mica discriminatori i masclista, el completaré amb un altre exemple capil·lar: “Entre depilació i depilació creix un espai de pèls i temps”. Aquesta és meua.

Temps era temps, és a dir que eixe concepte és l’espai que viu en els nostres records. Dedicats com estem per a guanyar-nos els fesols, mai no disposem del temps necessari per a fer allò que volem fer, o que volem deixar passar. En realitat tenim possibilitats de comprar moltes coses, vull dir objectes i possessions, però ¡ai! ni el temps ni l’amor estan en venda: passen com els rius i mai ens podem banyar en la mateixa aigua.

"La Kale Barraka"

El País Valencià pateix des de fa quasi 30 anys un terrorisme de “baixa intensitat”, una “Kale barraka” indígena, que passa quasi despaercebuda. Això mateix a Euskadi, seria motiu de debat “nacional”.
Instigat pel moviment anomenat “blavero tradicional”, és a dir aquells grups nascuts a finals dels anys 70 i finançats pel poder valencià d’aleshores, la UCD. Noms com Emilio Attard, Fernando Abril Martorell o Manuel Broseta (el fet d’haver sigut assassinat pels bàrbars terroristes d’ETA, no el fa bo, ni molt menys), estan darrere dels episodis de violència antidemocràtica que assola, sobretot, la ciutat de València. Els hereus polítics d’aquella UCD, el PP ha utilitzat també el tema “blavero” per als seus interessos electorals, sense importar-li el més mínim la fractura de la convivència social que això suposava. Així va crear el monstre esperpèntic d’un personatge com Vicente González Lizondo, qui va arribar a ser !President de les Corts!. Mai un individu eixit de la misèria intel·lectual havia arribat tant alt, ni els valencians en general tan baix. Més o menys com Laura Antonelli –aquella explosiva actriu italiana dels 70- que protagonitzà una pel·lícula mítica: “Dios mio...cómo he caido tan bajo”.
I d’on va eixir Gónzalez Lizondo?... Va ser reclutat per l’ínclit Zaplana de les Falles, una xarxa “civil” controlada i finançada pel PP. No ens enganyem, això és així, tot i que no tots els fallers incuben als casals l’ou de la serp del feixisme.
En el decurs dels dos darrers mesos, la violència de carrer protagonitzada per aquestos grupets de blaveros, el GAV (Grup d’Acció Valencianista) reforçats ara pels grups d’ultradreta com España 2000 o Coalición Valenciana, ha deixat la seua empenta terrorista a la Universitat de València, a Ca Revolta i a les seus dels Bloc.
Ahir, 9 d’Octubre, intentaren rebentar de manera agressiva la tradicional manifestació dels grups d’esquerra. El més perillós, però, és la connivència que desperta entre certs sectors, que practiquen la hipocresia social de manera natural. Vaig ser testimoni d’una conversa a la Plaça Alfons el Magnànim on s’hi troba l’estatua de Jaume I. Parlàvem un grup de dones de la zona, d’eixes que van tan mudades i perfumades que van marcant les distàncies, sobre la “poca vergüenza de los catalanes que se dedican a quemar fotos del Rey y banderas españolas, y que les está muy bien empleado todas las desgracias que les pasan, porque se lo merecen). Però heus ací que un jove cadell de la tribu dels blavers va pujar a lloms del cavall de Jaume I, i va cremar una senyera. En eixe moment arrancaren a aplaudir i a cridar com unes “hooligans”: “Bien, bien, muy bien... mueran los catalanes... somos españoles” i altres delicadeses de gran calat democràtic.
Bé, fidel al meu escepticisme endèmic, conclouré:

“Sóc optimista sobre el futur del pessimisme”.

Algú em podria treure un bitllet a la Patagònia?.

TV i indepedència

Mentre el Parlament de Catalunya acaba de aprovar la proposició de llei de la Corporació Catalana de Medis Audiovisuals (CCMA), el qual estarà regit per un consell de govern de dotze membres elegits per una majoria de dos terços en el Parlament, ací a casa nostra –el que queda de País Valencià- la ràdio i les televisions públiques estan en situació de paralisi cerebral des dos mesos abans de les eleccions de maig, i encara continuen a dia d’avui. No obstant això, el mecanisme de propaganda i manipulació sembla tant o més engreixat que mai. És a dir, Canal 9 és Tele Camps. Jo, encara continue perplex d’observar com els presumptes periodistes de la redacció es mostren còmplices, sense la més mínima reflexió sobre allò que estan fent.
Ara, aprofitant l’avinentesa de l’actualitat dels monjos de Myanmar, els recordaré a tots ells un proverbi birmà... “Se mor de vergonya, no de por”.
El problema és que “ells” tenen més de la segona “debilitat” que no pas de la primera. Què hi farem!.

"Els plaers"

Deixant a banda les debilitats més o menys disculpables, com ara la bona taula, el bon beure i la Scarlett Johansson, alguns tenim estranyes i sospitoses tendències cap a la literatura o ajuntar paraules amb cert criteri i bellesa. El ben cert, és que ho aconseguim en comptades ocasions –la Scarlett i la bona literatura -, però hi posem voluntat, que és el mínim exigible. Escriure bé és un art que practicat amb solvència és un plaer tant per a qui escriu, com per qui llegeix. Abunden els que escriuen molt –o li escriuen molt-, però, en general, són dolents, és a dir són “escriptors de secà”. L’ofici de “negre” és el més fosc que conec, t’oculta el beneficiari i ell s’oculta del públic, de vegades, per vergonya aliena. No coneixeu algun autor estranyament prolífic en contrast amb el seu pensament únic?.
Però tranquils, eixe “autor” ni obté plaer amb l’escriptura –òbviament- ni el proporciona al seu incaut lector. Només té èxit.
Una bona idea, una història original o un sentiment suggeridor... ben escrits valen com un bon plaer. Plaerdemavida... bé, un d’ells... cal ampliar l’horitzó plaent més enllà, si més no.

"Corts" de gambals

Que a “Les Corts Valencianes” s’escenifiquen sainets de barraca fallera és cosa sabuda. El que no sabíem és que els intèrprets no havien fet cap assaig previ de l’obra. I clar, com no estan dotats per a la interpretació, ni molt menys per a la improvisació -intel·ligent-, representaren “La reforma de l’estatut: el retorn de la Disposició Transitòria” amb resultats patètics.
Camps i Pla, Pla i Camps mostraren tot el seu potencial de mediocritat, fregant la frontera del coeficient intel·lectual de les “amebes”, sers unicel·lulars de trajectòria limitada. Més o menys com aquestos dos genis de la política, que aconseguiran, a poc que s’ho proposen, reencarnar-se de nou en la parella Pajares-Esteso.
Sí açò van a ser “Les Corts Valencianes”, per mi que les tanquen, i amb els diners que costen es podrien fer quilomètre i mig més de circuit de Fórmula 1. Almenys tindríem 20 segons més de cursa!.

Pensament

Joan Fuster alertava en el seu “Diccionari per a ociosos”: “Atenció: tot pensament és un mal pensament”. Pensar, pensar és un exercici que practiquem poc. A vegades els pensaments més profunds són aquells que semblen més senzills. Tan senzills, que creiem haver-los “pensat” nosaltres mateixos. Però no ens enganyem, tot allò que atribuïm a la nostra “extraordinària” imaginació, no és més que el reflex d’allò après, escoltat, vist, estudiat, copiat o plagiat d’aquells que ens han precedit...per tant el pensament és, sobretot, la nostàlgia per una idea millor que la present. I és que els pensaments, mentre són això pensaments, són nostres; en canvi quan es fan públics o es comuniquen, s’escapen, sense remissió, de la nostra voluntat. Per això el pensament és l’avantsala de la insurrecció i la rebel·lió. La qüestió és pensar que les insurreccions i rebel·lions siguen justes i pertinents, perquè, en cas contrari, es converteixen en reaccionàries.
Pensar...? en què estaria jo pensant?.

"Citizen Kamps"

“Citizen Kamps”
Dir.: Frank Fields
I: Alexander Source of Moor, Steven Gonzales Bridges, John Kotin, Vincent Boulevard and Miraculous Martines.


Sinopsi:
Un important president d’una companyia d’esdeveniments, de curses de vaixells, bòlids i caragols, territoris mitològics i ciutats virtuals, mor en el seu fabulós Palau d’estil gòtic civil, Xeneralitú. L’última paraula que pronuncia al moment d’expirar és “Englishbud”. El país sencer, perdó “Comú – nitat”, i la premsa en general queden intrigats per saber el significat d’aquesta paraula. Algunes de les persones més importants de la seua vida, com la seua secretària, el seu millor ex amic i la seua ex dona, donen, cadascú d’ells, una visió del finat i de la seua complexa personalitat... però aquest amagava un secret desconegut per a tots: “en realitat era Forrest Kamps... i corria, corria... en direcció a cap lloc...”.


Pròxima estrena a les pitjors televisions.

Infern

Si entenem l’infern com un càstig, el càstig per excel·lència, el desitgem com es natural per als altres, i el temem per a nosaltres mateixos. Jo veig, l’infern com el lloc on es poden reparar les actituds i situacions injustes que cometen algunes persones o personatges. En vida, hi ha qui es comporta com un mesquí, un miserable, un mentider, un violent, un pedant, un assassí, un imbècil, un hipòcrita... En algun cas, excepcional, es donen la majoria d’aquestes “virtuts”. I paradoxalment, quasi mai reben el menyspreu social, familiar i personal que es mereixen.
L’actualitat, més o menys recent, ens ha donat la notícia del trànsit a l’altra vida d’alguns d’eixos personatges. I lluny, de rebre el retret punitiu que els correspondria, encara i tot són objecte de necrològiques laudatòries i recordatoris d’accions positives, que ni de bon tros han protagonitzat.
Només esmentaré dos exemples. L’un és Francisco Umbral, un escriptor excessivament valorat per una capelleta madrilenya que ha volgut fer d’ell, en una il·lusió intel·lectual post mortem, com si fos l’Émile Zola del segle XX. Quan, en la meua opinió, no va passar de ser un novel·lista que no ha deixat empenta. Tot i que te una obra àmplia, pocs podrien recordar algun títol. I com a cronista i columnista, pel què és tan elogiat, el seu gran “mèrit” rau en la popularització d’un llenguatge localista madrileny, el “cheli” après quan baixava a comprar el pa. I pel que fa a la seua evolució política, ell s’autoatorgava la condició d’esquerres, però que acabà fent el joc a la dreta més rància de la ma d’un altre candidat a l’infern com Pedro J. Ramírez, un tipus que ha soscavat l’ofici de periodista en direcció al nucli més profund de la deshonestedat.
L’altre és l’últim alcalde franquista de la ciutat de València, Miguel Ramón Izquierdo, un antidemòcrata convençut, que no deixà el càrrec fins que va ser desallotjat en les primeres eleccions municipals de l’any 1979. En aquells anys de la transició, els moviments cívics de València van reivindicar dos espais, el llit del Túria i el Saler, per a l’ús i el servei dels ciutadans. Aquest alcalde, que va consentir i/o propiciar els edificis i un passeig entaulellat d’El Saler i va “idear” una autopista urbana pel llit del Túria, ha volgut passar i el han volgut fet passar, l’actual alcaldessa Rita Barberà també, com el “salvador” d’eixos espais tan importants per a un ciutat, deficitària d’espais verds i públics. Quin cinisme més insofrible!.
Així que la nostra –o la meua- ànsia de represàlia més que justificada, és que aquestos “paios” cremen per sempre en el foc etern de l’infern, que els “laics”, desitgem que siga real. Ah!, i que per molts anys vagen per davant!.
Seria, si fa no fa, la nostra venjança “pòstuma”.

"Ser o no ser"

Quasi tots ens imaginem distints a allò que realment som. Si no fos així, crec, no ens aguantaríem, perquè estaríem condemnats a conviure –tota la vida- amb un subjecte que no ens agrada gens ni mica. Aleshores que fem: simular que el passat que hem deixat va ser un període ple d’encerts, satisfaccions i accions positives que justifiquen el present i que es projecten cap al futur més prometedor. Però, ai! la realitat és ben diferent. Ni el passat va ser esplendorós, el present és estar vius... i el futur...és un territori inexplorat. Així que la cosa és còmica, passa com el que deia Joan Fuster sobre la malícia, "sempre som menys malvats del que pensem ser". Tot i que Mae West, aquella actriu rossa que escandalitzava el Hollywood dels anys 30, contradiu el mestre de Sueca, quan amollà aquesta frase lapidària: “Quan sóc bona, sóc bona... però quan sóc “mala” sóc la millor”. Doncs bé, podem jugar a ser Mae Fuster o Joan West, o tots dos a la vegada.

Atracció fatal

Que A. o M. o Q. també sentiren cap a mi una fatal atracció a primera vista, era un esdeveniment, o miracle, sense cap precedent en la història –petita- de la humanitat. Tan miraculós com que la dreta d’aquest país -l’espanyol i el valencià- siga d’una punyetera vegada democràtica, tolerant i no agressiva. Ho dic, perquè en el breu espai d’un mes he pogut conèixer de manera més minuciosa persones d’eixe entorn polític i social. He intentat fer un posat de naturalitat, mentre la sang em bullia per les meues artèries cap a un destí del tot previsible. Posar-me vermell per dins i per fora, pròxim a la incandescència. De fet, crec que estava poc preparat per a eixa experiència fatal. Malgrat, la meua cautela natural, plena de sentiments de comprensió, al remat vaig ser víctima de la meua ingenuïtat congènita. Però demanar a algú que s’estima més la fluctuació de la borsa que fer extensible els drets socials, que menysprea allò que ignora –quasi tot que no done rendiments-; que no es que siguen quasi analfabets funcionals, és que estan orgullosos de ser-ho; que son colèrics i que òbviament no accepten de bon grau que ens expressem amb llibertat... que hi podem fer si en el cas dels valencians s’ha fet real eixe acudit o ocurrència convertit ja en imatge de marca?: “...Si els valencians foren negres... votarien al Ku-Kux-Klan”. I jo els dic: “La figa ta tia en rodes de camió”. No està gens malament, de vegades, posar-se al seu nivell.

CITACIONS... DE VIDA

“La vida és allò que et va succeint mentre tu t’entestes en fer altres plans”. La frase no és meua, però l’adopte com a pròpia. Pier Paolo Pasolini va dir que la “la vida és el passat, el present i el futur”. En el seu cas, malauradament, el futur es va quedar descansant per a sempre en el balneari d’Ostia, assassinat per un jove. Uns diuen, que li havia proposat relacions sexuals i d’altres que va ser víctima de sectors poderosos del govern que el consideraven un intel·lectual molest per l‘àcida crítica que destil·lava en les sues pel·lícules. El filòsof danès Sören Kierkegaard ens va aclarir que “es pot comprendre la vida cap enrere, però cal viure-la sempre cap endavant”. Això està bé Kierkegaard, però sempre que et deixen. Com deien dels rockers dels anys 60: “viu de pressa i deixa un bonic cadàver”, perquè en paraules de Marguerire Duras, l’autora de novel·les com “Un dic contra el Pacífic” o “Indian song” ...”Molt prompte en la vida és massa tard”. Per això cal fer cas a Henry Miller que sentencià: “S’ha de donar un sentit a la vida, pel fet mateix que manca de sentit”. El mestre Leonardo da Vinci, li va donar un gran sentit a la seua vida, i de retruc ens el donà a molts de nosaltres. Com a gran impulsor del renaixement, eixa època daurada que posà fí a l’obscurantisme medieval, va viure intensament perquè “Qui no valora la vida, no se la mereix”. Però com tampoc no crec en las frases grandiloqüents, ni en les obres o visions, em quede amb la mirada escèptica i irònica d'Enrique Jardiel Poncela: ”En la vida humana només uns pocs somnis es compleixen, la gran majoria se ronquen”. Conclusió: "No podria dir que no estic en desacord amb tots ells".

Silenci poètic

Avui, el millor seria el silenci, no obstant això l'homenatge amb un poema, per a llegir, això sí, en silenci.


SEXTINA DEL SILENCI


Cap nit no plora, atònita, en el silenci.
Lluny, en la revolta, invoca l’aigua,
i dansa la fràgil espasa convertida en cendra
reafirmant l’esclat furtiu de la raó,
quan cap senyal no defineix el paisatge
verd i blau de la matinada secreta.

Desconfie de la transcendència secreta
que, a força de nits, inventa el silenci
emmirallat en la passió del paisatge,
enderrocat com un terròs de sucre en l’aigua
i suspès en l’aire pel fil somiador de la raó.
Tot un conjur esperançador esdevingut cendra.

Més enllà de l’obra al museu de cendra
s’obri la nit inacabable plena de silenci
que s’estén pel territori de la raó,
decebuda pels atacs de la força secreta.
Es precipita l’estrèpit rotund de l’aigua
camí avall destrossant l’antic paisatge.

Dibuixe el perfil impossible del paisatge
que ha passat de ser foc a cendra.
Et disfresses despullada! per anar a l’aigua
i escrius el codi improbable del silenci.
¡Quanta força genera la ràbia secreta
d’un puny enèrgic esplendorós de raó!

Et fas amb el rastre precís i directe de la raó
per tal de refer la línia del paisatge
amb el desig de vèncer en la batalla secreta
i netejar les teranyines del passat de cendra,
escriure la crònica invencible del silenci,
amb força paraules clares com l’aigua.

Trobareu, mars i rius, els camins de l’aigua
o esquinçareu de bell nou el teixit de la raó?
Fareu, com si tot fos igual, en callat silenci?
o lluitareu pel somnis reveladors del paisatge?
Fingireu l’absència de veritat en la vostra cendra?
O clamareu de debò per que no siga secreta?

Direu: de totes maneres hem begut de l’aigua
que passa apaivagada pels marges de la raó
vers l’espai sense límits: cridaner silenci!

Qüestió de noms

El final de l’estiu et pot dur a perdre el temps de determinades maneres. La més habitual és prendre el sol i tombar-se a la platja. Donat que aquesta pèrdua de temps, et pot fer perdre també part de la vida, en forma de càncer de pell, jo m’he decidit per d’altres on estiga a cobert, “fresquet” i amb una cerveseta. L’última ocurrència ha estat consultar la base de dades de la meua discoteca particular que es compon d’unes 10.000 cançons aproximadament. Així que he escorcollat entres eixes 10.000 cançons, quantes tenen directament nom de dona i quantes d’home. El resultat ha estat aclaparador: 250 dones contra 16 homes. Amb la qual cosa vol dir, que ja, d’entrada, s’incompleix la llei de paritat. Però, és que a més a més, de les 16 cançons amb nom d’home tan sols dos les canten dones. Una d’elles és “Danny boy” cantada per Eva Cassidy, i és una versió d’un tema de Sam Cooke. I l’altra és “Fernando” d’Abba, un cançó especialment odiosa. Les altres 14 són cantades per homes, entre les quals hi ha unes quantes d’amor gai.
D’entre les cançons amb nom de dona guanya per golejada, i era previsible, les dedicades a Maria, en totes les seues possibles variants, amb 25 temes, i compostes i/o interpretades per gent com ara Bob Dylan, Elvis Presley, Jimi Hendrix, Caetano Veloso, Belle & Sebastian, Creedence Clearwater Revival o Los Secretos.
Per tant, i tan sols és la meua opinió, aquestes són les meues conclusions:

1ra.: Els homes som, contra la creença generalitzada, més romàntics que no pas les dones.

2na.: Els homes som més creatius, no sé si contra alguna cosa, que no pas les dones.

3ra.: Els homes som, com tothom sap, més il·lusos que no pas les dones.

4rta.: Els homes perdem més el temps i el cervell per les dones, com és certesa absoluta, que no pas les dones.

5na.: Els homes som menys dones, que no pas les dones.

I conclusió final i transitòria: Si els homes tinguérem més de dones i les dones més d’homes, veges tu a saber el que passaria!.

"El meu millor amic"

L’última pel·lícula de Patrick Leconte és una comèdia sobre l’amistat, o més concretament sobre la manca d’ella. Es tracta d’eixes comèdies tan típicament francesa que ens han divertit durant tants anys. Des que François Truffaut ens contara les desventures amoroses d’Antoine Doinel en “Antoine et Colette” (1962), fins aquesta història sobre el que podríem anomenar “Manual per a fer amics”, el cine francès ha subministrat petites històries humanes, vides aparentment avorrides, vides mínimes ... però que són, en definitiva, les vides mínimes de tots nosaltres. De Patrick Leconte, tots recordem “El marido de la peluquera”, però no podem oblidar altres com “La maté porque era mia”, “El hombre del tren”, “La chica del puente” o “Felix y Lola”. Totes elles narracions quotidianes, amb tocs d’humor, de comèdia i al mateix temps la visió escèptica sobre la societat del nostre temps.

“El meu millor amic”, ens fa reflexionar sobre una pregunta inquietant: Quants amics de debò tenim?. I la pregunta és inquietant, perquè la resposta pot arribar a ser decebedora, si més no cruel. Perquè, com diu Elbert Hubbard, “un amic és algú que ho sap tot de tu, i malgrat això t’estima”. Teniu molts així al vostre costat?. Sí... enhorabona. No?... benvinguts al club.

Altra cita, ben certa per cert, perdoneu la cacofonia, és: “la millor manera de manera de mantenir els teus amics és no deure’ls ni que et deguen mai res”. En fi, tenim companys de treball, coneguts, saludats, familiars, parelles...alguns ho substitueixen per psicòlegs o psiquiatres. Això encara és, si cap, pitjor. Així, que jo intentaré pasturar la meua vida en la vall més idíl·lica que puga trobar.

Sort a tots, o com es diu a les estrenes de teatre “Molta merda!!!”.

Lleis absurdes

Fa uns dies The Times ha publicat una antologia per manca de notícies en estiu, ja sabeu, una antologia de lleis desbaratades que no se sap per quina raó, ningú s’ha molestat a abolir. Per exemple, a la civilitzada França hi ha una prohibició d’anomenar Napoleó a un porc, un marrà per entendre’ns millor. Els Estats Units són els campions en això d’acumular disposicions “legals” pintoresques. A l’estat nord-americà d’Ohio és il·legal emborratxar un peix. A Vermont, una dona ha d’obtenir el permís del seu marit per a dur dentadura postissa; A Kentucky, va contra la llei dur amagada un arma de més de sis peus (quasi dos metres). En aquest cas, la persona que ho aconseguesca és, a més d’un infractor de la llei, un fenomen, un mag de l’art de la desaparició.
Al Regne Unit tampoc no es queden curts: les dones embarassades tenen dret a fer les seus necessitats on els vinga de gust, fins i tot en la “gorra” d’un policia. El que ja no sé, és si el policia haurà de col·locar-se de nou la gorra, després de l’alleugeriment de la prenyada. Això si que deu “emprenyar”. També es considera una traïció pegar un segell amb l’efígie del monarca, en aquest cas “la” monarca Isabel II, boca per avall. En això, els valencians donem mostra de major saviesa, i pengem cap per avall el retrat del borbó Felip V.
La llista, com veieu, està farcida de disposicions que posen de manifest la bogeria de molts dels legisladors que hi ha arreu del món. Però el problema de la justícia no rau en aquests disbarats, que en molts casos són producte d’un període històric que, tal vegada, els podria haver donat algun sentit, per mínim que fora. El que realment em preocupa dels legisladors d’arreu del món és que encara no hagen abolit lleis, que més que absurdes són inhumanes, injustes i il·legítimes. La pena de mort o els beneficis abusius d’alguns que deixen en la misèria a una gran part de la humanitat. No podríem dictar una llei contra aquesta colla de “pocasoltes” per qualificar-los de manera benevolent?

Perseguir i ser perseguits

Arran d’una novel·la de Paul Auster, “Trilogia de Nova York”, en què narra tres històries de persecucions detectivesques, he arribat a una conclusió d’impacte: viure és un acte de follia, en que tots acabem perseguint algú, sent perseguits per altre o perseguint-nos nosaltres mateixos. El quid, o problema, de la qüestió... és que quasi mai estem en el lloc adequat. Quan perseguim... ens aboquem al fracàs, quan es persegueixen...al temor... i quan ens perseguim... no ens trobem!. Algú, em podria dir quin, on està i com és l’espill que retorne la imatge, reflex de la vida que volem?.

Una càlida estació amb noms propis

Les nits d’estiu provoquen, de vegades, insomnis indesitjats. I et detens a pensar sobre temes que, ara per ara, no n’eren els prioritaris. Vull dir, pensar en una instància que vaja més enllà de la nostra existència –efímera- per la vida. La filosofia cartesiana ens ha fet a molts creure només en allò que podem veure i es pot demostrar científicament. La pregunta és? ... això és suficient. El director suec Ingmar Bergman, un sant laic, s’ho va plantejar durant 50 anys, tant a les seues pel·lícules com a la seua vida. El passeig amb la mort de “El séptimo sello”, va ser un colp profund en les nostres ments, quasi adolescents, d’aleshores. Jo em sentia d’allò més convençut del meu agnosticisme, però ara em torne a replantejar la qüestió. I no és de bon tros que vaja a creure en Déu, i molt menys en els seus representants ací a aquest vall de llàgrimes que tant els agrada. No, en absolut, però una reflexió envers l’espiritualitat laica, si em permeteu l’expressió, és un enigma fascinat. És l’etern enfrontament entre les parts de la nostra personalitat dual. Què, en realitat, no són més que la vida que tenim: les relacions humanes, la incapacitat de comunicar-se, la mort, l’estima per l’art, per les persones que t’envolten...
En definitiva, la vida és “Una càlida estació amb noms propis”. Una frase que m’ha regalat una persona, que malgrat no conèixer de manera intensa, crec que l’estime de manera càlida. I no importa l’estació. Així que... gràcies.

Groucho i Elvis

S’han complert 30 anys de la mort de Groucho i Elvis, Marx i Presley. Tres dècades que han passat quasi de manera fulgurant. I ara, pegant una mirada enrera, descobrim la importància cabdal d’algunes petites coses que ens ha fet fruir de la vida a cor que vols. Riure de pegar bacs per terra, el moviment de malucs pròxim a la dislocació, l’ocurrència enginyosa, la veu embolcallant i suggeridora, el somriure irònic, el rock primitiu i autèntic, la irreverència i la llibertat. I si férem un exercici de “travestime” històric, intercanviant les personalitats i els físics de tots dos?: Elvis amb bigoti pintat i Groucho amb tupé, canviant el pas de l’ànec per la contorsió impossible. Elvis fent monòlegs brillants a Las Vegas, sense possible intervenció dels CSI, perquè no es cometria cap crim. El crim és patir una sequera de creativitat total. Musicalment es viu de rendes, perquè el negoci actual està en fallida tècnica. Elvis, els Beatles, Bob Dylan o els Rolling Stones, ara per ara semblen irrepetibles. I l’humor, llevat d’alguna excepció, està a anys llums dels còmics com el Groucho, Jerry Lewis, Gila o Tip i Coll. I no és nostàlgia!. Ara, que un gran part de la humanitat pateix depressions i ansietats, no els vindria gens malament una teràpia de bona música i humor.
Unes paraules de Groucho, per a concloure:
“Una vegada vaig anar a visitar el meu oncle i el vaig fer feliç, però encara va ser més feliç quan me n’aní”.
Gràcies Elvis i Groucho!.

Sobre la por

La por, o les pors, tornen a ser notícia, i sembla que ja és hora que analitzem seriosament aquest tema. La meua amiga Rosa Brines, me l’ha proposat durant l’esmorzar, i jo, amb més gosadia que no saber, m’hi he llençat de cap. Disculpeu l’atreviment. Veiem amb quantes classes de pors ens amenacen en l’actualitat... d’allò que morirem en un termini més o menys breu. Esperem que alguns casos siga breu –perquè s’ho mereixen- i en d’altres, el meu, amics, familiars –bé, igual ací calia fer-ne una excepció-... ei... es broma això, i persones estimades... siga el més llarg possible.
Anem a pams, quins són els perills mortals que ens assetgen?...els accidents de trànsit, les malalties, especialment el càncer, un desastre natural (terratrèmol, huracà, tifó o un raig assassí), el terrorisme, el terrorisme-terrorisme i el d’estat; si ets dona i tens un exmarit o exnòvio també ho tens fotut i ben perillós, l’alcoholisme, el tabaquisme i la drogadicció en general; la sobredosi de “fast food” o fast TV o fast periodisme, les depressions, la mort traumàtica a mans –o amb l’arma que utilitze- d’un “psichokiller”... i per si faltava poc, ara tenim quasi la condemna bíblica del canvi climàtic, és a dir la mort pel calentament global... del planeta. Les opcions són dos: o et quedes torrat com un pollastre o congelat com un “Palito Pescanova”. Desolador. No ens podríem deixar triar, almenys, fregir el palito Pescanova i congelar el pollastre, per si en el més enllà ens entra la gana, i no tenim res que tirar-nos a la boca?.
En definitiva, que vivim sota la tirania de la por... i que podem fer per a derrotar-la?... La solució també me l’ha donada la Rosa Brines: un “xupito d’orujo” i un “polvo” cada día". Bé, en realitat, el 50 per cent de la solució és d’ella i l’altre 50, d’un servidor. De re. Així que salut, per molts anys...mentre ens deixen.

Escriure per a saber el que pense

Aquest títol d'avui, té dos inconvenients que poden arribar a ser perversos. En primer lloc, escriure és alguna cosa més que ajuntar lletres amb més o menys criteri, i després allò de pensar pot arribar a ser esgotador, sobretot a l’estiu. Però quan medite sobre això, em ve al cap la frase que Unamuno va llençar contra José Antonio i tota aquella colla de cafres que tenien el cap farcit d’un únic concepte: la pàtria. Aquells “salvadors” consideraven el dubtar i el reflexionar com “la funesta mania de pensar”. Encara que, en realitat, els pareixia funest qui no pensara com ells. Avui en dia, malauradament, encara en queden exemplars com eixos.
I això també és el que els passa als adolescents, de qualsevol època, que tenen el cervell envaït per hormones “descontrolades”. No cal dir, que és preferible una sobredosi d’hormones a un rescalfament malaltís d’orgull nacional. Al remat aqueix orgull deriva en tragèdia.
Bé, aleshores escriure es despullar-se per dins i vestir alguna cosa per fora. Si l’embolcall és agradable i l’interior interessant, igual tinc sort, i no teniu la “funesta idea” de no llegir-me. I si no em llegiu, almenys, he pensat, que no és poca cosa!. I els adolescents, i els que –ai!- ja no som ens podem dedicar, si podem, a allò altre... “descontrolat”.

Reflexió de calor

“Qui dia passa, any empeny...”. I, acabem de passar el 15 d’agost, una data plena de les anomenades festes “populars”, és a dir farcides de carcasses, “petardos”, balls amenitzats per orquestres, tocant les peces de l’estiu amb l’objectiu que el personal pense que s’ho passa d’allò més bé, (als pobles de més pressupost tiren la casa per la finestra i contracten un “triunfito” fins i tot; bous de carrer i de plaça, embolats i de la mare que els ha parit... i per últim processons de tota mena... Sembla que la mare de déu d’agost és omnipresent i omnipotent!. La festa i les conviccions continuen com sempre. Espere que passen prompte la calor i les festes “populars”. L’ordre és irrellevant. Tant se val!. Millor dit, no val una merda. Què voleu, que amb aquest xafogor, siga correcte i amable?. L’estat neuronal no està per a delicadeses, avui.

Vocabulari nou

És obvi que la humanitat necessita modificar el vocabulari al pas dels dies. I la necessitat, o la gana (fam) és l’origen de la imaginació, de la mateixa manera que diguem “...” el que no bote” (als punts suspensius que cadascú fique allò que el done més ràbia). Entre la gent primitiva s’empraven porques paraules, però ben efectives, com per exemple:

-Glub, glub, glub... tinc set, on està el càntir?
-Krash, katakrash... si t’enxampe, vas aviat
-Grrrrrrrrr!!!!!... la figa ta mare
-Uhhhmmmm?... no portes “bragues”?
-Zum, zum, zum... no t’acostes més, Lazarov
-Bette... Davis
-Bing?...Crosby
-Víctor... m’ature

Efectivament, el millor serà aturar-se, com feia Victor Mature, l´únic actor d’Hollywood que tenia més pit que la xica i en una pel·li, “Sansón y Dalila”, fins i tot la “melena” més llarga que el Josemari.
I ara pegant un salt en la història de la humanitat, arribem al nou vocabulari, o llenguatge si preferiu, fem alguna comparació amb el galimaties lingüístic dels nostres avantpassats més llunyans:

Mòbiltelephone... tinc cobertura, passa’m el número de la teua nòvia
Euribor... si t’enxampa, vas aviat
Sms... l fig t mar
Bluetooh... m’acaben de passar que no portes bragues
Xat... no t’acostes més, “xiquet”
Parrot... sense mans!
IPC... Imbècils Per Collons!
Windows...ni Gates, ni hòsties!
I quina és la conclusió?. Bé, jo no ho sé, perquè no trobe la paraula actual que ens permeta albirar cap on anem. Ben mirat perquè volem saber on anem?. Ja en voldríem estar en parador desconegut. Busqueu-me pels canyots!.

L'incendi de Cinecittà com a símptoma

Els emblemàtic estudis de Cinecittà, a Roma s’han calat foc. Aprofite el succés per a reflexionar sobre el símptoma que esdevé sobre el cinema europeu en general i l’italià en particular. Creat als anys 30 pel mateix Mussolini, va sobreviure igualment a un bombardeig de l’aviació nazi l’any 1943. Durant els anys 50 i 60 va viure la seua època daurada, on es rodaren als seus estudis tant superproduccions nordamericanes com ara Ben-Hur o Quo Vadis, a obres més personals i decisives com “El lladre de bicicletes” de Vittorio de Sica, “La Dolce Vita” de Federico Fellini, així com gran part de les pel·licules d’aquella magnífica fornada de cineastes italians: Luchino Visconti, Roberto Rosselini, Pier Paolo Pasolini, Mario Monicelli, Elio Petri, Dino Risi, Sergio Leone... els quals tenien la sort de poder dirigir les estrelles d’aquell firmament cinematogràfic: Sophia Loren, Marcello Mastroianni, Anna Magnani, Alberto Sordi, Monica Vitti, Vittorio Gassman, Silvana Mangano, Ugo Tognazzi, i fins i tot la esplendorosa sueca Anita Ekberg que va personalitzar el somni de la “dolce vita” d’aquella Roma sensual i vitalista. La decadència començà a meitat dels anys 70, quan es va dedicar fonamentalment a rodar sèries de TV, i va sofrir una ferida greu als 90 en ser privatitzats. Ara aquest incendi ens il·lumina sobre el seu destí unit per sempre al millor cinema. Però´, igualment ens dona llum sobre l’estat actual. Quants directors italians d’ara coneixem?; i no dubte que hi haja talent, el problema es que no traspassen les seues fronteres. I dels actors i actrius?... Bé, Monica Bellucci, per exemple sí, i més per virtuts corporals que no actorals... Jo, que sóc seguidor del cinema, trobe dificultats en trobar noms. Tot i això, destacaria un actor, que encarna aquell esperit: Sergio Castellito, el qual el recorde per una pel·lícula, especialment atractiva per a mi, “Deliciosa Martha” (2001), perquè tenia la virtut de barrejar la cuina, les relacions humanes i l’amor. Tot un encert de pel·licula.
I bé tornant a l’incendi, sé que Cinecittà conservava els decorats de films com Be-Hur o “La ciutat de les dones”, aquell projecte quasi grandiloqüent en el sentit més “fellinià” del terme... i no sé, encara, si hauran sigut pastura de les flames. En qualsevol cas, allò no és més que el passat i un paorós incendi ens l’ha recuperat de la memòria històrica. El foc pot ser destructiu i evocador alhora. Tota una paradoxa!

"On the road": 50 anys

Jack Kerouac va escriure “On te road” (À la carretera`), l’any 1957. La novel·la va ser l’inici de l’anomenada generació beat, junt als altres “popes” com ara Allen Ginsberg, Neal Cassady o William Borroughs. Tot i que han sigut refugi d’una minoria, la seua influència en la cultura posterior dels anys 60 i 70 ha sigut realment notable: Bob Dylan, Tom Waits, Elvis Presley, Marlon Brando, James Dean o els Doors de Jim Morrison que provocaren un terratrèmol poètic i rocker en aquella Califòrnia tan inquieta, amb San Francisco com a ciutat icona. Anys després esclataria la revolució de Maig del 68 de Berkeley, per a mi més decisiva que la de París, on Herbert Marcuse, va marcar de manera decidida aquella revolució social i cultural. La influència de Kerouac no només es va quedar en les avantguardes literàries i musicals. Tant és així que al gris estat espanyol de l’època va triomfar que es deia, ni més ni menys, que Kerouacs, els qual cantaven una cançó titulada “Wight is Wigh”, una espècie d’himne naïf dedicat al concert celebrat a l’illa britànica, on va reaparèixer Bob Dylan, després del seu accident de moto. I més, Joan Manuel Serrat, va protagonitzar una pel·lícula dirigida per Antoni Rovira-Veleta, “La lenta agonia dels peixos fora de l’aigua”, on l’autor de “Cançó de matinada” també actuava al mític festival, tot i que n’era una llicència del director per a marcar el “hippisme” del cantant.
Així que celebrem que Kerouac, On the road, la generació beat i la il·lusió d’aquella època prodigiosa no haja desaparegut per complet.

Sobre la sort

Es pot triomfar sense la sort?. Bé, llevat de que tingues el cervell d’Einstein, el talent de Mozart o hages format d’una parella mítica com ara Lennon i McCartney, probablement neccesites d’una petita empenta que proporciona aquesta senyora tan capriciosa. Aquest raonament no sé si és meu, o el va pronunciar Kierkeggard mentre li treia lluentor a la sireneta de Copenaghen. Ja hauran endevinat que aquest raonament és fals, però em fa sentir més segur. Bé, el cas es que si a més de sort, resulta que teniu talent... enhorabona!. Ho teniu d’allò més bé. Tot el món vos rodarà com si foreu Michael Jackson a les portes d’una escoleta infantil. El més fotut de tot és que un fum de persones no tenen ni talent i molt menys encara sort. Com expliqueu, si més no, que tres quartes parts de la humanitat visque en condiciones precàries, per no dir altra cosa més contundent?. Caldria que més d’un d’eixos que “triomfen”, siga en el camp que siga, s’ho rumiaren almenys un instant.

La temptació de l'estiu

Ara que quasi arribem a la meitat de l’estiu, anem tots una mica desconcertats. És millor anar de vacances, tot i que ho siga amb la família?... és preferible quedar-se a la ciutat i esperar –inútilment em tem-, que ens passe com a Tom Ewell en “La temptació viu a dalt”, on un explosiva i suggeridora Marilyn Monroe (ara s’acompleixen 45 anys de la seua mort), era la veïna que tots desitjaríem?. El cas és que quasi ningú ha sigut capaç de tocar adequadament el tema del sexe. Es tracta d’un assumpte que quan l’han tractat psicòlegs, sociòlegs, científics, filòsofs... i fins i tot uròlegs ens ham embolicat més al remat que no cap altra cosa. Wilhem Reich, Sigmund Freud i tota eixa colla de saberuts impenitents que idolatràvem en la nostra ingènua joventut ens ompliren el cap de conceptes més o menys acurats, però que no ens servien massa per a la vida de veres. Jo m’estime molt més les barrabassades àcides i intel·ligents del Groucho Marx o el Woody Allen. Però tot i això, el gran descobriment d’aquest estiu –per a mi- és la lliçó magistral que he rebut a un for d’Internet, on una dona vital i vitalista, que malgrat la seua escriptura poc brillant i plena de faltes d’ortografia, ha impartit d’una manera inapel·lable. I ara que fem amb el temps que hem dedicat a imaginar i no a fer?.
Ho tenim, com tantes altres coses...ben fotut. Què hi farem!.

Fent l'ase amb les meues "elèctriques"

En el món actual, les energies –les elèctriques per exemple- en clara contradicció pateixen apagades alarmants. Tan alarmants com les efusives i xerraires evocacions de la constitució per part del president d’una d’aquestes companyies amb nom de conquistador extremeny –i extrem- , seguides d’un silenci tan cridaner com l’anterior incontinència verbal. L’home d’avui es debat entre la indiferència i la supervivència. L’han advertit que si no es desprèn del seu excés d’energia té un peu i mig a les tenebres més absolutes. Les solucions que li recomanen són tan atractives com una dieta aprimant a base de paper assecant i aigua d’un pou il·legal. Resulta que el final i companyia ( End S.A.) i HiperTrola són el verí energètic que ens inoculen per cable, monopolis exclusius disfressats de servei públic. No crec pas que eixe servei m’il·lumine la vida, però en canvi estic convençut que farà que el túnel em semble més llarg.

Fent l'ase amb les meues "elèctriques"

En el món actual, les energies –les elèctriques per exemple- en clara contradicció pateixen apagades alarmants. Tan alarmants com les efusives i xerraires evocacions de la constitució per part del president d’una d’aquestes companyies amb nom de conquistador extremeny –i extrem- , seguides d’un silenci tan cridaner com l’anterior incontinència verbal. L’home d’avui es debat entre la indiferència i la supervivència. L’han advertit que si no es desprèn del seu excés d’energia té un peu i mig a les tenebres més absolutes. Les solucions que li recomanen són tan atractives com una dieta aprimant a base de paper assecant i aigua d’un pou il·legal. Resulta que el final i companyia ( End S.A.) i HiperTrola són el verí energètic que ens inoculen per cable, monopolis exclusius disfressats de servei públic. No crec pas que eixe servei m’il·lumine la vida, però en canvi estic convençut que farà que el túnel em semble més llarg.

Cicatrius

L’actitud mantinguda per algunes persones envers dels fets polítics i socials ocorreguts al País Valencià en els darrers tres mesos ha estat ben curiosa. Un ciutadà no té res més que el seu criteri, el pensament, la llibertat i en última instància el vot. Quan tot això desapareix esdevé un record susceptible de ser oblidat ràpidament. I si d’actitud curiosa parlem –per no dir altra cosa- com podem qualificar l’espectacle d’un multimilionari suís exigint el botí i planificant el model de port i ciutat que “necessitem”, i una alcaldessa i un president de la Generalitat, que se’ls cau la baba de “babaus”. Semblen enamorats del “guapo” mariner sense mar, és a dir en estat d’alienació mental transitòria i a l’espera que els concedisca l’honor d’eixir a navegar de nou per la mòdica quantitat de 120 milions d’euros. O és més?.
Els esposats estaven tant contents aquella nit de ser al costat del seu estimats que quan quedaren despullats –de dignitat i diners- ni van notar el dolor de cap i cor que havien –havíem- patit. Les nits següents
es varen repetir els dolors, però ells no ho notaven, se’ls havia cicatritzat l’ànima. Anys després tots dos caminaven recolzats en un bastó i explicàvem que això va passar per culpa d’un senyor que manava més que ells, però no era veritat. Això els va passar per culpa de la cobdícia, el “papanatisme” i l’actitud “curiosa” d’alguns ciutadans.

Un conte més o menys contat

Això diu que era un valencià, o alguna cosa així, que es considerava un personatge de gran talent, però que era gens reconegut al seu país. De manera que va decidir anar a pasturar per altres valls o muntanyes, tant se val. El cas és que va anar a caure a un cau, on les rates només arribar ja estaven pensant en abandonar-lo, conscients que més tard o d’hora inevitablement s’enfonsaria –el cau que no el personatge que sempre surava -. El subjecte en qüestió era un tipus egoista, i com tots ells no tenia gens sentit de l’humor. En canvi la grolleria, la petulància i l’agressivitat li sobraven a cabassos. Així que reunia les condicions per a triomfar en la seua nova destinació. D’entrada va afirmar que no era candidat a cap càrrec, només volia fer-se notar, que diria Groucho Marx.
De manera que, pensava ell, havia sembrat les llavors que germinarien en un planta majestuosa, a l’alçada, o quasi, del seu gran talent innat, tant innat, que de vegades tenia dificultats en nàixer, no diguem res de créixer; tanmateix era molt probable que morís de mort sobtada. Així que va passar, en un tres i no res, de l’èxit efímer al fracàs etern.

Tant de bo aquest fora el final del conte, però tots sabem que en aquest gènere predomina la ingenuïtat infantil, i la realitat és ben altra. Segurament el personatge acabaria en la presidència d’un banc, una companyia elèctrica, de ministre, de portaveu parlamentari o rendista plenipotenciari. Ens han fotut els contes!!!.

Un conte més o menys contat

Això diu que era un valencià, o alguna cosa així, que es considerava un personatge de gran talent, però que era gens reconegut al seu país. De manera que va decidir anar a pasturar per altres valls o muntanyes, tant se val. El cas és que va anar a caure a un cau, on les rates només arribar ja estaven pensant en abandonar-lo, conscients que més tard o d’hora inevitablement s’enfonsaria –el cau que no el personatge que sempre surava -. El subjecte en qüestió era un tipus egoista, i com tots ells no tenia gens sentit de l’humor. En canvi la grolleria, la petulància i l’agressivitat li sobraven a cabassos. Així que reunia les condicions per a triomfar en la seua nova destinació. D’entrada va afirmar que no era candidat a cap càrrec, només volia fer-se notar, que diria Groucho Marx.
De manera que, pensava ell, havia sembrat les llavors que germinarien en un planta majestuosa, a l’alçada, o quasi, del seu gran talent innat, tant innat, que de vegades tenia dificultats en nàixer, no diguem res de créixer; tanmateix era molt probable que morís de mort sobtada. Així que va passar, en un tres i no res, de l’èxit efímer al fracàs etern.

Tant de bo aquest fora el final del conte, però tots sabem que en aquest gènere predomina la ingenuïtat infantil, i la realitat és ben altra. Segurament el personatge acabaria en la presidència d’un banc, una companyia elèctrica, de ministre, de portaveu parlamentari o rendista plenipotenciari. Ens han fotut els contes!!!.

Una visió europea

Els fets històrics o la visió que s’hi té d’aquestos, tenen la tossudesa de repetir-se. Ha sigut gràcies a la lectura d’un llibre de memòries, que ni està de moda ni és d’un escriptor massa llegit entre nosaltres, qui m’ha obert els ulls sobre la fatalitat que tenim de cometre els mateixos errors, per desconeixement o oblit d’eixos mateixos errors del passat. M’estic referint a un magnífic llibre “El temps d’ahir, Memòries d’un europeu” d’Stephan Zweig, en el qual es fa un precís retrat de l’Europa de la primera meitat del segle XX, i que deuria tenir un efecte clarificador per als qui comencem a viure i patir aquesta primera meitat del segle XXI.
I no puc deixar d’expressar l’agraïment a qui ha tingut l’encert i l’amabilitat de recomanar-me la seua lectura, el meu amic i també company –encara que sense relació- en una televisió presumptament valenciana i del segle XXI, Toni Mollà. Gràcies.
En l’esmentat llibre de memòries d’Stephan Zweig, un escriptor enormement popular en el seu temps a tot el món, però sobretot en els llocs que Donald Rumsfeld, eixe gran pacifista, va definir com la vella Europa, s’estableix el temps anterior a la I Guerra Mundial com l’edat d’or de la seguretat, Però, alerta! Parlava d’una seguretat que abastava tothom i que l’era de la raó en que estaven instal·lats era ferma i immutable, i contrària radicalment a la violència. Per una pura qüestió de coincidència temporal he tingut l’oportunitat de llegir l’avanç del segon llibre perpetrat per José María Aznar, “Retratos y perfiles, de Fraga a Bush” i ai! En la comparació in penosament malparat. Mentre la prosa i la sintaxi d’Stephan Zweig és senzillament fluïda gràcies al profund coneixement de l’escriptura i del seu temps, en l’expresident del govern, és ximpleria i una redacció pròpia d’un estudiant de 3r. d’ESO, a tot estirar. Com per exemple aquesta perla dedicada a la seua dona Ana Botella: “Aquella misma noche en Atenas, cuando acudimos a cenar a un restaurante con todo el grupo, Ana y yo nos sentamos juntos. Por la noche visitamos la Acrópolis. Era una noche de primavera, iluminada con luna llena...”.
El que continua a partir d’eixe moment és igual d’apassionant. La pregunta que m’assalta, perquè òbviament d’això no escriu, és...si tingueren l’atreviment de “sentarse juntos” se...¿acostarían tambien juntos?.
L’altre perfil avançat en la premsa està dedicat a George Bush i escriu?: “El salón dónde Bush recibía a sus invitados tenía una gran chimenea y estaba decorado con fotos de sus amigos. Le hice observar que yo no aparecía...”
L’altra pregunta que m’assalta. A banda de la petulància de no veure el seu insigne retrat, és “se acostaron juntos?, perquè el que sí sabem és que posaren les potes damunt la taula, en franca companyonia pròpia de dos cabdills d’Imperi, Un de debò, l’altre subaltern. I és que com es diu habitualment la política fa estranys companys de llit. En fi, la dissortada conclusió és que cent anys després dels desastres del segle XX que provocaren dos guerres mundials, continuem en mans de governants –en els cas de Bush encara- autèntics mediocres amb deliris de grandesa. El pitjor del segon –mai millor dit- és que com escriptor és, si cap, més mediocre. Això sí, igualment arrogant. Per cert, ¿qui és el negre?.

Polanski y las preguntas.


Después de presenciar la espantada de Roman Polanski en el Festival de Cannes, quejándose de las preguntas tan pobres que le hacían los periodistas, echándole la responsabilidad al uso –y abuso- del ordenador, he reflexionado sobre el tema y he llegado a la conclusión que, efectivamente, las preguntas son pobres y de muy poco nivel, pero también lo son en muchos casos las respuestas. En definitiva, que estamos instalados en una sociedad dónde los ciudadanos nos hemos olvidado de pensar en libertad, para la que hace falta una combinación de preparación, formación, inquietudes i cierta dosis de valentía. El icono que nos podría representar es el anagrama de una antigua compañía discográfica, “La voz de su amo”, en que se representaba un perro anudado a un viejo gramófono. Probablemente toda una metáfora de nuestro tiempo.

Un pas-doble per a Camps
Al “nostre” President Camps li faran un pas-doble en honor seu. Els compositors seran el mestre Adam Ferrero, en la part musical, i el Conseller de Cultura, Font de Mora, s’encarregarà de posar la lletra. A partir d’ara, tres pas-dobles Francisco, Paco, o Paquito sonaran en els actes oficials de la Generalitat. Tenint en compte, la Institució que tenim no desentonaran. Així, a l’entrada a les Corts, el President serà rebut per la música de “Francisco Alegre y Olé”.
“La gente dice:
vivan los hombres cuando
le ven torear yo estoy
rezando por él con la boquita cerrá. ...”.
D’aquesta manera s’hi troba l’oposició “con la boquita cerrá” mirant com toreja el bou de la corrupció, l’especulació immobiliària i la manipulació informativa dels mitjans de comunicació –públics sobretot. Tot i això, allò de “Francisco Alegre” és relatiu, perquè “lo nostre President” transporta una cara de lluç descongelat, que no l’apanya ni el millor microones.
Els actes més festius com les convencions de partit o les compareixences al costat del Conseller Portaveu, González “Plan” Pons –belleza en 7 días- seran amenitzats pel pas-doble de filà mora, obra de Gustavo Pascual:

Paquito Chocolateroés un home molt formalquè quan arriba la Festava sempre molt col·locat

I quan l’ocasió o l’esdeveniment demane solemnitat i festa alhora, exaltació de la figura presidencial i propaganda per la gran feina de govern, que sonen les fanfàrries del nou pas-doble compost per a ofrenar noves glòries a Espanya –que tant li agrada a Paquito Camps-. Com que encara no conec ni lletra ni música, ací va un suggeriment, que faig desinteressadament, per al senyor Conseller en la seua tasca poètica. Un esbós de lletra possible:

Paco Camps, quin home, quin President
És lo Nostre governant més eminent
Paco Camps, successor de Zaplana
Li mostra ara qui mana

Però com és un home piadós i devot
Resarà i no li “aventarà” un calbot
Farà que la nostra Comunitat
Siga líder en progrés i modernitat

Només un temor m’assalta, considerant la professió de forense del senyor Conseller Font de Mora, que per qualsevol motiu –Déu no ho vulga- certifique la seua mort –política per descomptat- a causa d’una “semicorxera” descontrolada aliada amb un “cudol
” assassí.

Oportunitats perdudes

Resulta curiós, i també decebedor, les ocasions perdudes que hem deixat passar els valencians. En els anys 70 i 80, quan el PSOE tenia la majoria suficient per a superar les batalles intestines i estèrils per la llengua, la senyera i la denominació del territori, no va tindre la valentia necessària –ni la vocació política-, per a deixar el conflicte solucionat. Les raons?... penúria intel·lectual i por a la dreta. Ara, en la primera dècada del segle XXI, el conflicte ja no és la llengua, la senyera o la denominació. Més bé es tracta de preservar un territori al que puguem denominar d’alguna manera, l’encapçalem amb la senyera –o no-, i ens expressem en una llengua, si més no, en xinès que tant interessa al senyor Rajoy. Els ciutadans tenim al nostre abast el vot massiu el proper 27M per tal d’evitar-lo. Què hi farem en aquesta disjuntiva? Tornarem a deixar passar l’oportunitat?. Tal vegada siga l’ùltima.

Micro-comèdia de situació amb dos personatges principals, dos personalitats barrejades entre Chico i Groucho Marx i dos constructors què, “curiosament” són presidents de futbol.-(Dos paios amb lleugeres tendències a la il,legalitat)-


P.P. de Baptista Lluner i va obrint fins un pla mig:

-Hola, bona nit, sóc Baptista Lluner i sóc constructor

-Hola, bona nit, sóc Florentí Peret i sóc constructor

(En el to melodramàtic d’Alcohòlics Anònims)

Se’n va a negre...


CAPÇALERA

BAPTISTA LLUNER & FLORENTÍ PERET

O JULIUS LLUNER & EMMANUEL PERET
Constructors

La primera micro sit-com entre la realitat i l’absurd.
Entre la vida reial i els Marx (Carles inclòs)

Programa patrocinat per Rajoles Entertainment.




1era. SEQÜÈNCIA / INTERIOR DIA
OFICINA CONSTRUCTORA

(Sona el telèfon)

SECRETÀRIA:
(De nom Marga Dolça i no tindria l’aspecte de la secretària clàssica, buscaríem un perfil diferent, semblant a la Margaret Dumont, l’actriu madura de les pel.lis dels Marx)
Lluner i Peret constructors, diga’m... No, el senyor Lluner no està. És al Jutjat, arribarà d’ací a un moment....


BAPTISTA LLUNER
(Entrant a l’oficina i dirigint-se a la secretària que li vol dir que l’han cridat) (Caracteritzat com el president del València Juan Soler, però exagerant el bigot a l’estil Groucho Marx i caminaria igual que ell)

... Ara no, Marga Dolça, he de telefonar al President. Vinc de la Comissaria i he vist una fotografia que no em fa justícia. Semble el meu pare. Bé, de fet és el meu pare... (es queda pensarós)...
Millor pensat mire a quant puja la recompensa...


(Entra Florentí Peret -adoptaria la personalitat de Chico Marx-, amb pressa i cara de dir alguna cosa important que no pot esperar )

FLORENTÍ : ...Baptistet tinc una notícia que canviarà, encara més, les nostres vides...farem l’edifici més alt del món.
Tu saps quin és l’edifici amb més plantes ?

BAPTISTA: (Dubitatiu)... No sé El Taipei 101?...Les Torres Petrones, l’edifici Sears de Chicago....?

FLORENTÍ: No Baptistet, no ho endevinaràs, perquè l’edifici amb més plantes el construirem nosaltres, tu i jo. Baptista Lluner i Florentí Peret Constructors... Caus o no caus?

BAPTISTA: NO, Ara no caic, i millor que no caiga, perquè això deu estar molt alt. Vinga, em tens neguitós, amolla-ho ja d’una vegada...




FLORENTÍ: (fent-se el gracioset i l’interessant)
És que sóc un geni de les finances, un ser superior que m’han dit més d’una vegada i tinc idees brillants. Farem una floristeria, a vore qui és el “guapo” que té més plantes!!!

BAPTISTA: (amb cara de estupefacció i incredulitat) :
Quasi mai oblide un negoci ni una cara, però en este cas faré una excepció... ...doble!!!.

FLORENTÍ: Doncs, ho tindràs difícil, perquè et recorde que som socis i ens dediquem als negocis i a les pilotes, per tant vindré ací cada dia.

BAPTISTA: Quan cobres per vindre cada dia?

FLORENTÍ: Posem 1000 euros?

BAPTISTA: I per no vindre?

FLORENTÍ: (Pensarós)... Uhmmm!!! No ho sé..., no ho podries pagar. 2000 euros.

BAPTISTA: Molt bé, hui has vingut. 1000 euros. Ahir també vingueres, 1000 més. Demà no vingues i estem en pau.

FLORENTÍ: (Mirant al sostre sense saber ben bé que dir)...
Saps una cosa Lluner? M’agrada ser el teu soci, ets tan poca-solta com jo.

Música forta de comiat

CARTELL: Continuarà....