"Citizen Kamps"

“Citizen Kamps”
Dir.: Frank Fields
I: Alexander Source of Moor, Steven Gonzales Bridges, John Kotin, Vincent Boulevard and Miraculous Martines.


Sinopsi:
Un important president d’una companyia d’esdeveniments, de curses de vaixells, bòlids i caragols, territoris mitològics i ciutats virtuals, mor en el seu fabulós Palau d’estil gòtic civil, Xeneralitú. L’última paraula que pronuncia al moment d’expirar és “Englishbud”. El país sencer, perdó “Comú – nitat”, i la premsa en general queden intrigats per saber el significat d’aquesta paraula. Algunes de les persones més importants de la seua vida, com la seua secretària, el seu millor ex amic i la seua ex dona, donen, cadascú d’ells, una visió del finat i de la seua complexa personalitat... però aquest amagava un secret desconegut per a tots: “en realitat era Forrest Kamps... i corria, corria... en direcció a cap lloc...”.


Pròxima estrena a les pitjors televisions.

Infern

Si entenem l’infern com un càstig, el càstig per excel·lència, el desitgem com es natural per als altres, i el temem per a nosaltres mateixos. Jo veig, l’infern com el lloc on es poden reparar les actituds i situacions injustes que cometen algunes persones o personatges. En vida, hi ha qui es comporta com un mesquí, un miserable, un mentider, un violent, un pedant, un assassí, un imbècil, un hipòcrita... En algun cas, excepcional, es donen la majoria d’aquestes “virtuts”. I paradoxalment, quasi mai reben el menyspreu social, familiar i personal que es mereixen.
L’actualitat, més o menys recent, ens ha donat la notícia del trànsit a l’altra vida d’alguns d’eixos personatges. I lluny, de rebre el retret punitiu que els correspondria, encara i tot són objecte de necrològiques laudatòries i recordatoris d’accions positives, que ni de bon tros han protagonitzat.
Només esmentaré dos exemples. L’un és Francisco Umbral, un escriptor excessivament valorat per una capelleta madrilenya que ha volgut fer d’ell, en una il·lusió intel·lectual post mortem, com si fos l’Émile Zola del segle XX. Quan, en la meua opinió, no va passar de ser un novel·lista que no ha deixat empenta. Tot i que te una obra àmplia, pocs podrien recordar algun títol. I com a cronista i columnista, pel què és tan elogiat, el seu gran “mèrit” rau en la popularització d’un llenguatge localista madrileny, el “cheli” après quan baixava a comprar el pa. I pel que fa a la seua evolució política, ell s’autoatorgava la condició d’esquerres, però que acabà fent el joc a la dreta més rància de la ma d’un altre candidat a l’infern com Pedro J. Ramírez, un tipus que ha soscavat l’ofici de periodista en direcció al nucli més profund de la deshonestedat.
L’altre és l’últim alcalde franquista de la ciutat de València, Miguel Ramón Izquierdo, un antidemòcrata convençut, que no deixà el càrrec fins que va ser desallotjat en les primeres eleccions municipals de l’any 1979. En aquells anys de la transició, els moviments cívics de València van reivindicar dos espais, el llit del Túria i el Saler, per a l’ús i el servei dels ciutadans. Aquest alcalde, que va consentir i/o propiciar els edificis i un passeig entaulellat d’El Saler i va “idear” una autopista urbana pel llit del Túria, ha volgut passar i el han volgut fet passar, l’actual alcaldessa Rita Barberà també, com el “salvador” d’eixos espais tan importants per a un ciutat, deficitària d’espais verds i públics. Quin cinisme més insofrible!.
Així que la nostra –o la meua- ànsia de represàlia més que justificada, és que aquestos “paios” cremen per sempre en el foc etern de l’infern, que els “laics”, desitgem que siga real. Ah!, i que per molts anys vagen per davant!.
Seria, si fa no fa, la nostra venjança “pòstuma”.

"Ser o no ser"

Quasi tots ens imaginem distints a allò que realment som. Si no fos així, crec, no ens aguantaríem, perquè estaríem condemnats a conviure –tota la vida- amb un subjecte que no ens agrada gens ni mica. Aleshores que fem: simular que el passat que hem deixat va ser un període ple d’encerts, satisfaccions i accions positives que justifiquen el present i que es projecten cap al futur més prometedor. Però, ai! la realitat és ben diferent. Ni el passat va ser esplendorós, el present és estar vius... i el futur...és un territori inexplorat. Així que la cosa és còmica, passa com el que deia Joan Fuster sobre la malícia, "sempre som menys malvats del que pensem ser". Tot i que Mae West, aquella actriu rossa que escandalitzava el Hollywood dels anys 30, contradiu el mestre de Sueca, quan amollà aquesta frase lapidària: “Quan sóc bona, sóc bona... però quan sóc “mala” sóc la millor”. Doncs bé, podem jugar a ser Mae Fuster o Joan West, o tots dos a la vegada.

Atracció fatal

Que A. o M. o Q. també sentiren cap a mi una fatal atracció a primera vista, era un esdeveniment, o miracle, sense cap precedent en la història –petita- de la humanitat. Tan miraculós com que la dreta d’aquest país -l’espanyol i el valencià- siga d’una punyetera vegada democràtica, tolerant i no agressiva. Ho dic, perquè en el breu espai d’un mes he pogut conèixer de manera més minuciosa persones d’eixe entorn polític i social. He intentat fer un posat de naturalitat, mentre la sang em bullia per les meues artèries cap a un destí del tot previsible. Posar-me vermell per dins i per fora, pròxim a la incandescència. De fet, crec que estava poc preparat per a eixa experiència fatal. Malgrat, la meua cautela natural, plena de sentiments de comprensió, al remat vaig ser víctima de la meua ingenuïtat congènita. Però demanar a algú que s’estima més la fluctuació de la borsa que fer extensible els drets socials, que menysprea allò que ignora –quasi tot que no done rendiments-; que no es que siguen quasi analfabets funcionals, és que estan orgullosos de ser-ho; que son colèrics i que òbviament no accepten de bon grau que ens expressem amb llibertat... que hi podem fer si en el cas dels valencians s’ha fet real eixe acudit o ocurrència convertit ja en imatge de marca?: “...Si els valencians foren negres... votarien al Ku-Kux-Klan”. I jo els dic: “La figa ta tia en rodes de camió”. No està gens malament, de vegades, posar-se al seu nivell.

CITACIONS... DE VIDA

“La vida és allò que et va succeint mentre tu t’entestes en fer altres plans”. La frase no és meua, però l’adopte com a pròpia. Pier Paolo Pasolini va dir que la “la vida és el passat, el present i el futur”. En el seu cas, malauradament, el futur es va quedar descansant per a sempre en el balneari d’Ostia, assassinat per un jove. Uns diuen, que li havia proposat relacions sexuals i d’altres que va ser víctima de sectors poderosos del govern que el consideraven un intel·lectual molest per l‘àcida crítica que destil·lava en les sues pel·lícules. El filòsof danès Sören Kierkegaard ens va aclarir que “es pot comprendre la vida cap enrere, però cal viure-la sempre cap endavant”. Això està bé Kierkegaard, però sempre que et deixen. Com deien dels rockers dels anys 60: “viu de pressa i deixa un bonic cadàver”, perquè en paraules de Marguerire Duras, l’autora de novel·les com “Un dic contra el Pacífic” o “Indian song” ...”Molt prompte en la vida és massa tard”. Per això cal fer cas a Henry Miller que sentencià: “S’ha de donar un sentit a la vida, pel fet mateix que manca de sentit”. El mestre Leonardo da Vinci, li va donar un gran sentit a la seua vida, i de retruc ens el donà a molts de nosaltres. Com a gran impulsor del renaixement, eixa època daurada que posà fí a l’obscurantisme medieval, va viure intensament perquè “Qui no valora la vida, no se la mereix”. Però com tampoc no crec en las frases grandiloqüents, ni en les obres o visions, em quede amb la mirada escèptica i irònica d'Enrique Jardiel Poncela: ”En la vida humana només uns pocs somnis es compleixen, la gran majoria se ronquen”. Conclusió: "No podria dir que no estic en desacord amb tots ells".

Silenci poètic

Avui, el millor seria el silenci, no obstant això l'homenatge amb un poema, per a llegir, això sí, en silenci.


SEXTINA DEL SILENCI


Cap nit no plora, atònita, en el silenci.
Lluny, en la revolta, invoca l’aigua,
i dansa la fràgil espasa convertida en cendra
reafirmant l’esclat furtiu de la raó,
quan cap senyal no defineix el paisatge
verd i blau de la matinada secreta.

Desconfie de la transcendència secreta
que, a força de nits, inventa el silenci
emmirallat en la passió del paisatge,
enderrocat com un terròs de sucre en l’aigua
i suspès en l’aire pel fil somiador de la raó.
Tot un conjur esperançador esdevingut cendra.

Més enllà de l’obra al museu de cendra
s’obri la nit inacabable plena de silenci
que s’estén pel territori de la raó,
decebuda pels atacs de la força secreta.
Es precipita l’estrèpit rotund de l’aigua
camí avall destrossant l’antic paisatge.

Dibuixe el perfil impossible del paisatge
que ha passat de ser foc a cendra.
Et disfresses despullada! per anar a l’aigua
i escrius el codi improbable del silenci.
¡Quanta força genera la ràbia secreta
d’un puny enèrgic esplendorós de raó!

Et fas amb el rastre precís i directe de la raó
per tal de refer la línia del paisatge
amb el desig de vèncer en la batalla secreta
i netejar les teranyines del passat de cendra,
escriure la crònica invencible del silenci,
amb força paraules clares com l’aigua.

Trobareu, mars i rius, els camins de l’aigua
o esquinçareu de bell nou el teixit de la raó?
Fareu, com si tot fos igual, en callat silenci?
o lluitareu pel somnis reveladors del paisatge?
Fingireu l’absència de veritat en la vostra cendra?
O clamareu de debò per que no siga secreta?

Direu: de totes maneres hem begut de l’aigua
que passa apaivagada pels marges de la raó
vers l’espai sense límits: cridaner silenci!

Qüestió de noms

El final de l’estiu et pot dur a perdre el temps de determinades maneres. La més habitual és prendre el sol i tombar-se a la platja. Donat que aquesta pèrdua de temps, et pot fer perdre també part de la vida, en forma de càncer de pell, jo m’he decidit per d’altres on estiga a cobert, “fresquet” i amb una cerveseta. L’última ocurrència ha estat consultar la base de dades de la meua discoteca particular que es compon d’unes 10.000 cançons aproximadament. Així que he escorcollat entres eixes 10.000 cançons, quantes tenen directament nom de dona i quantes d’home. El resultat ha estat aclaparador: 250 dones contra 16 homes. Amb la qual cosa vol dir, que ja, d’entrada, s’incompleix la llei de paritat. Però, és que a més a més, de les 16 cançons amb nom d’home tan sols dos les canten dones. Una d’elles és “Danny boy” cantada per Eva Cassidy, i és una versió d’un tema de Sam Cooke. I l’altra és “Fernando” d’Abba, un cançó especialment odiosa. Les altres 14 són cantades per homes, entre les quals hi ha unes quantes d’amor gai.
D’entre les cançons amb nom de dona guanya per golejada, i era previsible, les dedicades a Maria, en totes les seues possibles variants, amb 25 temes, i compostes i/o interpretades per gent com ara Bob Dylan, Elvis Presley, Jimi Hendrix, Caetano Veloso, Belle & Sebastian, Creedence Clearwater Revival o Los Secretos.
Per tant, i tan sols és la meua opinió, aquestes són les meues conclusions:

1ra.: Els homes som, contra la creença generalitzada, més romàntics que no pas les dones.

2na.: Els homes som més creatius, no sé si contra alguna cosa, que no pas les dones.

3ra.: Els homes som, com tothom sap, més il·lusos que no pas les dones.

4rta.: Els homes perdem més el temps i el cervell per les dones, com és certesa absoluta, que no pas les dones.

5na.: Els homes som menys dones, que no pas les dones.

I conclusió final i transitòria: Si els homes tinguérem més de dones i les dones més d’homes, veges tu a saber el que passaria!.

"El meu millor amic"

L’última pel·lícula de Patrick Leconte és una comèdia sobre l’amistat, o més concretament sobre la manca d’ella. Es tracta d’eixes comèdies tan típicament francesa que ens han divertit durant tants anys. Des que François Truffaut ens contara les desventures amoroses d’Antoine Doinel en “Antoine et Colette” (1962), fins aquesta història sobre el que podríem anomenar “Manual per a fer amics”, el cine francès ha subministrat petites històries humanes, vides aparentment avorrides, vides mínimes ... però que són, en definitiva, les vides mínimes de tots nosaltres. De Patrick Leconte, tots recordem “El marido de la peluquera”, però no podem oblidar altres com “La maté porque era mia”, “El hombre del tren”, “La chica del puente” o “Felix y Lola”. Totes elles narracions quotidianes, amb tocs d’humor, de comèdia i al mateix temps la visió escèptica sobre la societat del nostre temps.

“El meu millor amic”, ens fa reflexionar sobre una pregunta inquietant: Quants amics de debò tenim?. I la pregunta és inquietant, perquè la resposta pot arribar a ser decebedora, si més no cruel. Perquè, com diu Elbert Hubbard, “un amic és algú que ho sap tot de tu, i malgrat això t’estima”. Teniu molts així al vostre costat?. Sí... enhorabona. No?... benvinguts al club.

Altra cita, ben certa per cert, perdoneu la cacofonia, és: “la millor manera de manera de mantenir els teus amics és no deure’ls ni que et deguen mai res”. En fi, tenim companys de treball, coneguts, saludats, familiars, parelles...alguns ho substitueixen per psicòlegs o psiquiatres. Això encara és, si cap, pitjor. Així, que jo intentaré pasturar la meua vida en la vall més idíl·lica que puga trobar.

Sort a tots, o com es diu a les estrenes de teatre “Molta merda!!!”.

Lleis absurdes

Fa uns dies The Times ha publicat una antologia per manca de notícies en estiu, ja sabeu, una antologia de lleis desbaratades que no se sap per quina raó, ningú s’ha molestat a abolir. Per exemple, a la civilitzada França hi ha una prohibició d’anomenar Napoleó a un porc, un marrà per entendre’ns millor. Els Estats Units són els campions en això d’acumular disposicions “legals” pintoresques. A l’estat nord-americà d’Ohio és il·legal emborratxar un peix. A Vermont, una dona ha d’obtenir el permís del seu marit per a dur dentadura postissa; A Kentucky, va contra la llei dur amagada un arma de més de sis peus (quasi dos metres). En aquest cas, la persona que ho aconseguesca és, a més d’un infractor de la llei, un fenomen, un mag de l’art de la desaparició.
Al Regne Unit tampoc no es queden curts: les dones embarassades tenen dret a fer les seus necessitats on els vinga de gust, fins i tot en la “gorra” d’un policia. El que ja no sé, és si el policia haurà de col·locar-se de nou la gorra, després de l’alleugeriment de la prenyada. Això si que deu “emprenyar”. També es considera una traïció pegar un segell amb l’efígie del monarca, en aquest cas “la” monarca Isabel II, boca per avall. En això, els valencians donem mostra de major saviesa, i pengem cap per avall el retrat del borbó Felip V.
La llista, com veieu, està farcida de disposicions que posen de manifest la bogeria de molts dels legisladors que hi ha arreu del món. Però el problema de la justícia no rau en aquests disbarats, que en molts casos són producte d’un període històric que, tal vegada, els podria haver donat algun sentit, per mínim que fora. El que realment em preocupa dels legisladors d’arreu del món és que encara no hagen abolit lleis, que més que absurdes són inhumanes, injustes i il·legítimes. La pena de mort o els beneficis abusius d’alguns que deixen en la misèria a una gran part de la humanitat. No podríem dictar una llei contra aquesta colla de “pocasoltes” per qualificar-los de manera benevolent?

Perseguir i ser perseguits

Arran d’una novel·la de Paul Auster, “Trilogia de Nova York”, en què narra tres històries de persecucions detectivesques, he arribat a una conclusió d’impacte: viure és un acte de follia, en que tots acabem perseguint algú, sent perseguits per altre o perseguint-nos nosaltres mateixos. El quid, o problema, de la qüestió... és que quasi mai estem en el lloc adequat. Quan perseguim... ens aboquem al fracàs, quan es persegueixen...al temor... i quan ens perseguim... no ens trobem!. Algú, em podria dir quin, on està i com és l’espill que retorne la imatge, reflex de la vida que volem?.