Personatges del dia

Hui és un d’eixos dies que et dius a tu mateix que està tot fatal, fatal. La crisi (estafa) que no cessa, la incertesa sobre el futur, les preocupacions sobre amics, familiars i persones estimades –en alguns casos poden coincidir les tres categories fins i tot-, les poques ganes que tens de treballar, així d’avorrit em tenen, que s’acaba l’estiu (per queixar-me que no es quede res al tinter)... i no se quantes desgràcies més. Bé, doncs acabe de pegar un volt pels personatges del dia als diaris i em trobe un poc de tot. Vegem-ne:
Tres famosos, Matt Damon, Al Pacino i Paul McCartney ens conten que estaven fent l’11 de setembre de 2001, si home, aquell dia que caigueren les torres bessones i la seguretat occidental.
Per cert, s’han adonat de la cara que se li ha quedat a l’exbeatle, el “guaperas” del grup?. Ara s’assembla a una “güeleta” amb la cara arrugada. Un consol: els guapos envelleixen malament. Això que guanyem els lletjos.
Liz Taylor perquè se subhasten les seues joies, el seu gran amor junt a Richard Burton, per valor de 21 milions d’euros. No pense participar en la subhasta, per si algú tenia cap dubte. Amy Winehouse, que és notícia perquè “només” deixa una fortuna de 2 milions d’euros. Amb 27 anys i dos discos publicats... encara els pareix poc?. El príncep Charles d’Anglaterra que evoca els plats de la seua iaia. I jo que pensava que la venerable anciana vivia de la coneguda dieta dels gintònics. I per a acabar, el toc espanyol i pepero encapçalat per un cartell de luxe:
Esperanza Aguirre: “El que tiene boca se equivoca”, en referencia a la jornada setmanal dels mestres de 20 hores.
Maria Dolores Cospedal, el de eixe que es posa davant no sé d’on collons ha eixit: “Cospedal retiene la aportación para Dependencia”.
Esteban González Pons, què feliç és aquest home, sempre riu: “Crearemos 3 millones y medio de empleo porque craremos un millón de empresarios”. Podríem seguir, però he decidir concloure amb el somriure de González Pons, perquè que eixa animalada empresarial o et deixa exhaust o absolutament satisfet. Miren com veig la cosa de fatal, que desitge de tot cor que l’aspiració del portaveu pepero es faça realitat.

Canal 9: una sainet de TV que pot acabar en tragèdia esperpèntica

Canal 9 està a punt de complir 22 anys d’existència i, malauradament, mai no ha estat allò que una societat moderna i avançada haguera desitjat d’una TV, de la seua TV, és a dir que servira els tres punts bàsics i essencials: informar, entretindre i formar. No obstant això, no seria just clavar a tots en el mateix sac. Si bé la primera etapa, del 89 al 95, no és que fos un prodigi de programes rigorosos, professionals i divertits i/o informatius plurals, comparats amb les següents etapes de Zaplana i Camps, ara ens semblen la quintaessència del rigor informatiu i empresarialment un cert model ajustat al moment econòmic. Passaré per alt l’etapa Zaplana, que com quasi tot el món sap no tenia –ni té- ideologia. A ell només li preocupaven dos coses: l’eròtica del poder i l’eròtica sense més. Bé, i els diners, que van indissolublement units a les dues. Zaplana intentà la privatització, però com no va poder –era il•legal com va sentenciar el Tribunal Suprem- va externalitzar els serveis i programes, és a dir els va regalar als seus amics i partit, i tots guanyaren un fum de “pasta”. En canvi, per a la nostra desgràcia, Camps si que té ideologia i va posar Canal 9 des del principi al servei d’aquesta ideologia: un neo-catalolicisme regional amb tocs claraments antidemocràtics, com correspon a un beat practicant com és ell, és a dir la hipocresia més recalcitrant. I va ser tan gran el poder que va acumular que es creia immune i impune –la societat valenciana hauria de ser objecte d’estudi sociològic de perquè ho ha permès, però açò –com diria Rudyard Kipling-, és una altra història. Però a Canal 9, a més d’acumular poder també va acumular insensatament deutes, dèficit i personal addicte a la seua causa. El resultat ja ho sabem: 1200 milions d’euros de deutes, una audìència aproximant-se a les fondes abisals i una plantilla sobredimensionada, clar que sobre gent, però sobren aquells que han estat “enxufats” oferint com a única credencial ser amics personals o de partit i que han anat omplint redacció d’informatius i despatxos de manera massiva. Ara, hi ha una ofensiva en tota regla contra RTVV i els seus treballadors. Volen despatxar a 1.0000 treballadors dels 1.800 de plantilla. Una autèntica barbaritat –la plantilla i l’acomiadament- ho sé, però els responsables no som els treballadors. Els culpables tenen noms i cognoms: el PP i l’expresident Camps al cap, per la seua utilització obscena com si fora de la seua propietat, el director general José López Jaraba i l’exdirectora i ara Consellera de “Culturisme”, Lola Johnson, per ser els executors d’aquesta política nefasta; de l’exsecretari general Vicent Sanz –conegut en la casa com “Il padrino Vincenzo Santino”, per la seua estratègia mafiosa laboral i personal. Va instaurat un simulacre de sindicat amb tots els “enxufats” que són legió i recordem que està imputat per un delicte d’abús sexual. O siga què és el nostre Strauss-Kahn del Camp de Morvedre; els directors, editors i periodistes addictes i poc professionals que s’han prestat de manera tan poc digna a perpetrar aquest sainet televisu amb resultat, probablement, de tragèdia personal per als treballadors i un esperpent per a la societat que ha pagat aquesta TV.
Com dirien els indignats i els treballadors de Canal som i estem ben indignats:
NO ÉS UNA CRISI, ÉS UNA ESTAFA!!!.

Forever 27

Fa un temps vaig escriure un article sobre les estrelles que han passat a donar els seus concerts en una altra dimensió... i aquest cap de setmana s’ha produït una nova incorporació a aquest “selecte grup” dels 27 per sempre. Amy Winehouse, fidel a eixe esperit autodestructiu, va fer l’ullet a la mort també als 27 anys i va reinterpretar el títol del seu millor disc “Back to black” per “Back to death”. Del negre a la mort... premonició o destinació?. Tant se val, Amy farà un concert en el més enllà amb Jimi Hendrix, Janis Joplin, Brian Jones, Jim Morrison i Kurt Cobain... Tots voldríem una entrada virtual per gaudir de l’espectacle. I com diria Freddie Mercury... Què el show continue...


La ciutat de Londres commemorà l’any 2009 una exposició de fotografies titulada “Forever 27”, el llegendari grup d’estrelles del rock que tindran 27 anys per sempre. Entre el final de la dècada dels 60 i el principi de la dels 70, Jimi Hendrix, Jim Morrison, líder de The Doors, Janis Joplin i Brian Jones, guitarrista dels Rolling Stones, abandonaren el món de la música, i de pas el món dels vius, a l’edat de 27 anys. A la coincidència en l’edat de la mort, cal afegir altra també curiosa, la presència en tots ells de la lletra J, ja siga en el nom o el cognom.
Hi ha cap relació entre el número 27 i la lletra J?. Els més probable és que no, llevat de que algun “freakie” d’aquells que intenten veure causes de tipus paranormal o intervencions d’extraterrestres en qualsevol fet, incident o accident, elabore alguna teoria esperpèntica. Com per exemple, que com la lletra J és la que fa el número 10 en l’abecedari, concloga que els 27 anys és el punt més alt de creativitat, i per tant qualificat amb un 10. Per tant... que millor que deixar la seua obra en el cim de l’excel•lència, i ser recordat com un geni, tant per les seues creacions com per l’elecció del seu trànsit a la glòria?.
El rock acumula morts de manera prematura, i per un fum de causes. Sobredosi de drogues, com en el cas dels quatre esmentats; suïcidi: Kurt Cobain, líder de Nirvana; assassinat a tirs per un tarat: John Lennon; malaltia com la sida: Freddie Mercury, cantant de Queen, per un atac al cor (versió oficial, tot i que sembla que fou per una combinació fatal de barbitúrics i hamburgueses, a jutjar per l’estat de les costures del vestit – disfressa que usava a les actuacions a Las Vegas): Elvis Presley. Això per esmentar només els més il•lustres. La llista és més llarga encara, però, com diria Rudyard Kipling, això és altra història. En definitiva 27, J, Rock i Mort formen un quartet heterogeni que donaria per a escriure un relat titulat: “27J, entre el rock i la mort”. Els bons músics, fan com els cignes: canten abans de morir.

Els indignats del 15-m, també a Canal 9

COMUNICAT DELS SINDICATS CCOO I CGT DE RTVV

INDIGNATS DEL 15-M SE SOLIDARITZEN AMB ELS TREBALLADORS DE RTVV I RECLAMEN UNA TELEVISIÓ PLURAL I SENSE MANIPULACIÓ

La concentració setmanal dels treballadors de RTVV contra els abusos laborals i les retallades salarials imposades per la direcció de José López Jaraba ha rebut hui el suport de desenes de joves pertanyents al moviment 15-M, que han acudit a les portes del centre de producció de programes de Burjassot.

Els indignats han explicat que les seues reivindicacions i actes de protesta que han tingut lloc en les últimes setmanes van dirigits contra una direcció de RTVV culpable de la manipulació i no dels treballadors, víctimes també de la política d’una direcció al servei del partit en el govern.

Els treballadors de RTVV concentrats els han animat a continuar reclamant, sempre de forma pacífica com ha caracteritzat les accions del moviment 15-M, que la ràdio i la televisió pública siga un servei de tots i per a tots els valencians i no continue segrestada per personatges com l’investigat per Gürtel, Pedro García, l’imputat Vicente Sanz o els seus substituts en la direcció López Jaraba i Juan Prefaci.

Els treballadors de RTVV continuen denunciant els abusos laborals de la direcció de RTVV i anuncien que faran noves mobilitzacions, tant en els centres de treball com fora, davant qualsevol iniciativa de la direcció que amenace el futur laboral o el de la radiotelevisió pública valenciana.

La plaça –pública- que volem nostra.

Una volta passades les eleccions, continuem indignats i disposats a continuar amb aquest moviment il·lusionant del 15 de maig, al qual desitge un gran futur i llarga vida. Ens va molt a les persones humanes!.
Salut i pecats amics i amigues.

Somos personas normales y corrientes. Somos como tú: gente que se levanta por las mañanas para estudiar, para trabajar o para buscar trabajo, gente que tiene familia y amigos. Gente que trabaja duro todos los días para vivir y dar un futuro mejor a los que nos rodean.
Unos nos consideramos más progresistas, otros más conservadores. Unos creyentes, otros no. Unos tenemos ideologías bien definidas, otros nos consideramos apolíticos… Pero todos estamos preocupados e indignados por el panorama político, económico y social que vemos a nuestro alrededor. Por la corrupción de los políticos, empresarios, banqueros… Por la indefensión del ciudadano de a pie.
Esta situación nos hace daño a todos diariamente. Pero si todos nos unimos, podemos cambiarla. Es hora de ponerse en movimiento, hora de construir entre todos una sociedad mejor. Por ello sostenemos firmemente lo siguiente:


Las prioridades de toda sociedad avanzada han de ser la igualdad, el progreso, la solidaridad, el libre acceso a la cultura, la sostenibilidad ecológica y el desarrollo, el bienestar y la felicidad de las personas.
Existen unos derechos básicos que deberían estar cubiertos en estas sociedades: derecho a la vivienda, al trabajo, a la cultura, a la salud, a la educación, a la participación política, al libre desarrollo personal, y derecho al consumo de los bienes necesarios para una vida sana y feliz.
El actual funcionamiento de nuestro sistema económico y gubernamental no atiende a estas prioridades y es un obstáculo para el progreso de la humanidad.
La democracia parte del pueblo (demos=pueblo; cracia=gobierno) así que el gobierno debe ser del pueblo. Sin embargo, en este país la mayor parte de la clase política ni siquiera nos escucha. Sus funciones deberían ser la de llevar nuestra voz a las instituciones, facilitando la participación política ciudadana mediante cauces directos y procurando el mayor beneficio para el grueso de la sociedad, no la de enriquecerse y medrar a nuestra costa, atendiendo tan sólo a los dictados de los grandes poderes económicos y aferrándose al poder a través de una dictadura partitocrática encabezada por las inamovibles siglas del PPSOE.
El ansia y acumulación de poder en unos pocos genera desigualdad, crispación e injusticia, lo cual conduce a la violencia, que rechazamos. El obsoleto y antinatural modelo económico vigente bloquea la maquinaria social en una espiral que se consume a sí misma enriqueciendo a unos pocos y sumiendo en la pobreza y la escasez al resto. Hasta el colapso.
La voluntad y fin del sistema es la acumulación de dinero, primándola por encima de la eficacia y el bienestar de la sociedad. Despilfarrando recursos, destruyendo el planeta, generando desempleo y consumidores infelices.
Los ciudadanos formamos parte del engranaje de una máquina destinada a enriquecer a una minoría que no sabe ni de nuestras necesidades. Somos anónimos, pero sin nosotros nada de esto existiría, pues nosotros movemos el mundo.
Si como sociedad aprendemos a no fiar nuestro futuro a una abstracta rentabilidad económica que nunca redunda en beneficio de la mayoría, podremos eliminar los abusos y carencias que todos sufrimos.
Es necesaria una Revolución Ética.. Hemos puesto el dinero por encima del Ser Humano y tenemos que ponerlo a nuestro servicio. Somos personas, no productos del mercado. No soy sólo lo que compro, por qué lo compro y a quién se lo compro.
Por todo lo anterior, estoy indignado.
Creo que puedo cambiarlo.
Creo que puedo ayudar.
Sé que unidos podemos.
Sal con nosotros. Es tu derecho.

AdhesionesSi quieres que tu blog, organización ciudadana, plataforma o grupo figure como adherido a esta iniciativa, envía un correo electrónico con su nombre y dirección web a contacto@democraciarealya.es.
Para garantizar la neutralidad política de este movimiento ciudadano no se aceptará la adhesión directa de ningún partido político o sindicato. Invitamos a sus miembros a que participen en esta convocatoria de forma individual.

Tots els colors del verd / 1

Com cantava Raimon, quan arribes al País Basc, t’inunden tots els colors del verd per tots els sentits... sí, sí tots els sentits, no només la vista com és obvi. També l’olfacte amb la flaire d’herba mullada, l’oïda amb el quasi imperceptible xiri-miri de la pluja suau, el tacte de terra humida i ¡com no! del gust. Cap lloc del món, que jo conega, té els encants culinaris d’ Euskadi. Exquisidesa, sabor, imaginació, i embruix es donen la mà en les seues creacions gastronòmiques. Per tot això i per moltes més coses és altament recomanable visitar-lo. Jo l’he fet en moltes ocasions i de diferents maneres. L’última va ser durant el pont del 9 d’octubre en companyia de 50 persones, de les quals la majoria m’eren desconegudes. De les que ja tenia coneixement, l’estima va augmentar, si això fora possible. Una estança de quatre dies i visitant un fum de llocs i indrets et dóna una visió panoràmica de com és un país i la seua gent. Però comencem pel principi. L’eixida de València ja ens va provocar una espècie de “shock”. Maria, la nostra guia valenciana, estava en un avançat estat de gestació que augurava una visita urgent a l’hospital de Cruces-Barakaldo, la qual cosa ens haguera convertit en padrins de la criatura. Afortunadament per a mare, criatura i viatgers, el feliç esdeveniment tindrà lloc a València. En arribar al nostre punt de destí, Eibar, una ciutat industrial i obrera de l’interior de Gipuskoa, he de dir què, probablement, siga el poble basc estèticament menys agraciat dels que conec. Lletja, Eibar és una ciutat lletja...Què hi farem!. Però eixa mala impressió va quedar compensada per Ramon o Ramontxu, el nostre guia basc, que immediatament ens va conquistar amb el seu sentit de l’humor i la seua preparació històrica. Els seus relats ens feren gaudir i aprofundir en l’estima pel País Basc, molt desconegut i poc visitat pels valencians, degut en molts casos a la por, sense fonament segons la meua opinió, i a la tergiversació i manipulació interessada que es fa per motius polítics. I d’això en sabem molt els valencians amb la intoxicació indecent que es fa de l’anticatalanisme. Però deixem això, que ara no toca com deia el Jordi Pujol, i tornem al nostre periple viatger. La nostra primera etapa va tindre un caire marítim. Zarautz i la seua platja famosa per les seues ones i els seus “surfers” i per l’inevitable restaurant palau de Karlos Arguiñano, tot i que no és, ni de bon tros, dels millors cuiners... Martin Berasategui, Juan Mari Arzak o Pedro Subijana, entre molts altres, són l’essència de la cuina basca. Tot seguit, Getaria, amb dos personatges famosos el ratolí i Elkano, el primer mariner en pegar la volta al món. Malauradament no poguérem assaborir el rèmol –rodaballo en castellà- a la brasa que preparen de manera magistral acompanyat del magnífic txacolí, eixe elixir vinícola tant estimulant. La nit també va ser estimulant. Segona etapa, Bilbao, una ciutat transformada en pocs anys. El Guggenheim, un prodigi arquitectònic i artístic, obra de Frank Ghery, ha fet possible que una ciutat obrera, naval, gris i devastada per la reconversió industrial haja esdevingut una ciutat moderna, amb molt de futur i estimulant. La nit també va ser estimulant. Tercera etapa, el País Basc francès o Iparralde com li diuen ells. Bayona i Biarritz, com a exemple de luxe, glamour i eixe toc toc lleugerament afrancesat. Quarta etapa, Donostia o Sant Sebastià, per a a mi una de les ciutats més belles del món... La Conxa, el Peine de los Vientos de Chillida, Monte Igeldo, el pont de Maria Cristina, el mercat de la Bretxa, el Kursaal, l’edifici modern i trencador de l’arquitecte Rafael Moneo i el casc antic, amb l’epicentre del carrer 31 d’agost, una dia històric i fatídic per a Donostia com ens va contar de manera emocionada Ramon, el nostre Cicerone particular. El 31 d’agost de 1813, les tropes napoleòniques saquejarem, cremaren i destruïren la ciutat com a botí de guerra, però Donostia com una au fènix va renàixer de les seues cendres. I la culminació, com no, va tindre un toc gastronòmic. Ramon ens va conduir pels intricats i estrets carrerons del casc antic fent parada i fonda en les millors especialitats dels pintxos donostiarres. Des de la senzilla “Gilda” en honor a Rita Hayworth, a qui li va encantar quan fou homentajada al Festival de Cinema, als pintxos més sofisticats i imaginatius com ara el foie amb compota de poma o el bacallà amb ceba confitada. Tot regat amb txacolí de Getaria. Tot molt estimulant. I la nit també va ser estimulant...

Continuarà...

Vaga general

Quan encara estic immers en plena jornada de vaga general, se’m fa inevitable reflexionar “en lletra calenta” sobre les sensacions personals que m’ha produït aquest dia de vaga estrany i contradictori, convocat en un moment inadequat i sense saber qui és el destinatari final d’aquesta protesta social. Contra el govern de Zapatero?. Sí, contra ell també, per deixar que siguen altres qui governen per ell. Eixos “altres” són eixa cosa etèria que anomenem els mercats, el FMI i els organismes financers que operen des de l’opacitat, la voracitat i l’avarícia. Però com què no són un ens visible, no podem dirigir el nostre desacord i repugnància tal com mereixen. Com és possible que els causants d’aquesta crisi –bancs sobre tot-, a qui se’ls va rescatar amb 700.000 milions d’euros de tots nosaltres, siguen ara els que determinen com s’ha d’eixir de la crisi amb la seua fórmula? És a dir amb retallades socials alarmants i carregant el pes econòmic en els treballadors, funcionaris i pensionistes. La reflexió personal, com deia, ve donada pel dolor de cor i de budells també, davant l’alternativa de secundar o no la vaga. La decisió en un sentit o altre era sempre dolorosa. Tot i que semble que no està de moda m’he fet la pregunta de caire leninista: a qui beneficia?. I la resposta és sempre la mateixa, al PP, eixa dreta extrema i cavernícola que patim. Si triomfa la vaga, poden disparar la seua munició, encara més, contra Zapatero i esperar pacientment que caiga pel seu propi pes i apoderar-se del poder. En canvi si fracassa també guanyen perquè poden desactivar el moviment sindical caigut en desgràcia i desprestigi. I tot això els proporciona un camp lliure infinit per a practicar les seus polítiques depredadores sense el més mínim escrúpol. Si aquestes mesures de la reforma laboral són dures, impròpies d’un govern presumptament social demòcrata, ni ens imaginem el que pot arribar a fer un govern presidit per Rajoy i els seus sequaços. Podem donar per liquidat l’estat del benestar. Conclusió: una vaga sense voler i sense voler... tornarem a perdre.

Claude Chabrol

Com deia no se qui, estan passant coses estranyes. Ara se mor gent que abans no ho feia. El cas és que avui hem de lamentar, o no, la mort del cineasta francès Claude Chabrol. I aquest escepticisme és degut a que Chabrol no es prenia res a la tremenda o molt seriosament. Ell era d'eixe corrent filosòfic anomenat “un je m'en-foutiste “; en valencià “me la sua” i en castellà “me importa un bledo”. No cal dir que m'apunte a la seua recomanació.
I com que sóc un entusiasta partidari d'eixa manera d'entendre la vida, només recordar una de les seues frases memorables com a petit homenatge:

“L'estupidesa és infinitament més fascinant que no pas la intel·ligència. La intel·ligència té límits, l'estupidesa no”.

Mestre Chabrol: au adéu, bon vent i barca nova.

Estrena de la setmana

Dels creadors de “Forrest Kamps” i “Abrochense los gúrtels”, arriba la nova sensació de la temporada, Lío en Río 2

“Lío en Río 2” (The embolic in the river 2)Dir.: Frank Fields alies Paquito
I:, Riki Cost, Alphons Ruc, Mínim Katurla, Steven Gonzales Bridges, John Kotin, Vincent Boulevard, Miraculous Martines, Alexander Source of Moor, Vincenzo Santino, in the rol of capo Channel Nine & guest actress Bàrbar Ritt.


Sinopsi:
Un important president d’una companyia d’esdeveniments, de competicions de primera amb vaixells per la mar i bòlids per l’asfalt, creador de territoris mitològics, amo d’una TV infame, paridor de ciutats virtuals i viatger incansable –a vegades fins i tot en Ferrari-, mor en el seu fabulós Palau d’estil gòtic civil, Xeneralitú. L’últimes paraules que pronuncia al moment d’expirar és “Gürtel, el meu regne per un “tratge”. El país sencer, perdó “Comú – nitat”, i la premsa en general queden intrigats per saber el significat de la frase.
En un flashback permanent va recordant aquesta paraula. Algunes de les persones més importants de la seua vida, com la seua secretària, el seu millor ex amic i la seua ex dona, donen, cadascú d’ells, una visió del finat i de la seua complexa personalitat... però aquest amagava un secret desconegut per a tots: “en realitat era Forrest Kamps... i corria, corria... en direcció a cap lloc. Probablement a la garjola "u pressó".


Pròxima estrena a les pitjors televisions

Les paradoxes de la vida

Avui he de fer-me ressò d’una mort que m’ha causat perplexitat per la manera en com s’ha produït. Ahir mateix es coneixia que Mike Edwards, el violoncel•lista de l’Electric Light Orchestra, més coneguda com la ELO, va causar òbit de manera un tant còmica, i demane perdó perquè una mort quasi sempre és més tràgica que còmica, però... 600 quilos d’herba seca li van caure al damunt de la furgoneta que conduïa. La ELO, la mítica banda dels 70 que liderava Jeff Lynne practicava un rock simfònic i electrònic molt original deixant grans cançons com “Livin’ Thing”, “Strange music” i moltes més.
El cas que la vida és una paradoxa. Com deia John Lennon “La vida és allò que va passant mentre tu t’entestes en fer altres plans”. Els plans de Mike Edwards s’han truncat per un “muntó” de palla, lluny de la profunditat del filòsof danès Sören Kierkegaard que va amollar açò: “es pot comprendre la vida cap enrere, però cal viure-la sempre cap endavant”. Això està molt bé mestre Kierke –perdoneu la petulància de la familiaritat, però és que entre Sören i jo hi havia molta confiança-, però això és una obvietat, profunda si vols, però obvietat al cap i la fi. Com la cosa va de músics de rock em ve al cap aquella frase lapidària: “viu de pressa i deixa un bonic cadàver”. Jim Morrison, Janis Joplin o Jimi Hendrix tal volta deixaren un bonic cadàver perquè ens deixaren als 27 anys, però en el cas del malaurat Edwards...¡ai! ja en tenia 62...
Seguint amb les reflexions profundes sobre la vida, un altre mestre Leonardo Da Vinci el gran impulsor del Renaixement, eixa època daurada que posà fi a l’obscurantisme medieval i que va viure intensament va dir: “Qui no valora la vida, so se la mereix”. Però com jo no crec en les frases ni les obres grandiloqüents, em quede amb la mirada escèptica i irònica d’Enrique Jardiel Poncela: “”En la vida humana només uns pocs somnis es compleixen, la gran majoria se ronquen”.
In memorian de Mike Edwards de la ELO tot maleint la palla. Descanse en pau.