Un passeig per la Toscana

Des que els viatgers britànics del segle XIX visitaren la Toscana, bressol del Renaixement, la visió d'aquesta part de la història ha d'estar imbuïda quasi de manera ineludible per l'anomenada síndrome d'Stendhal, eixa curiosa “malaltia” que causa elevat ritme cardíac, vertigen, confusió i en alguns casos al·lucinacions en observar obres d'art especialment belles. Però com d'això ja han escrit molt millor que jo grans escriptors us estalviaré una redundància prescindible i escriuré sobre les meues sensacions, producte d'un viatge fet des de la perspectiva de turista o “guiri”, tan allunyat de l'aureola d'exquisitesa aristocràtica i viatgera de Lord Byron o Oscar Wilde. És evident que he gaudit de l'art, l'arquitectura i els paisatges de la Toscana perquè un punt de sensibilitat artística no em manca, però han sigut altres visions les que m'han causat la “malaltia” que si em perdoneu la immodèstia batejaré com a síndrome de Gallent. Els símptomes, elevat ritme cardíac, vertigen, confusió i al·lucinacions. Efectivament, els efectes són els mateixos que provocaren l'extasi de plaer a l'escriptor francès, Stendhal, pseudònim d' Henry Beyle.
A mi, en canvi, l'extasi me'l va provocar altre tipus de bellesa, més de persona humana, objectiu al que he dedicat gran part de la meua vida amb resultat desigual. Si Stendahl, l'autor de novel·les com El Roig i el negre i La Cartoixa de Parma, va ser un dels iniciadors del realisme, va sucumbir a la bellesa de la Toscana, jo ho he fet en la Toscana. Ja veieu, només una preposició de diferència.
I eixa preposició de lloc, té nom de poble, Cortona, rodejat pe muralles etrusques de quasi 3000 anys d'edat, on arribarem perseguint un capvespre, fabulós i novel·lesc, per les caòtiques carreteres italianes, que ens va oferir un espectacle de color roig, groc i negre tan intens que va traspassar el cel i el cor encesos en flama.
Continuarà...

La Meca valenciana

Si una imatge val més que mil paraules, la visió de Rita Barberà, Camps, Cotino i tot el govern Valencià? en ple, en actitud piadosa resant a la Mare de Déu dels Desemparats val més que mil programes electorals o mil declaracions polítiques. Si considerem que les aglomeracions religioses en la Meca, són l’efecte del fanatisme religiós, com hem de valorar eixa concentració desmesurada i exacerbada entorn al trasllat d’una figura de la catedral a la basílica on milers de ciutadans? posseïts per una obstinada passió irracional es tornen bojos cridant a la geperudeta?. Doncs, molt fàcil, La Meca, El Rocio o el Trasllat, la mateixa demostració de “hooliganisme” i incivisme és, entenent per incivisme aquella actitud on es fa desistiment, voluntari o no, de la facultat de pensar i es subsbtitueix per devoció. Però el que em causa estupefacció i, perquè no dir-ho, també indignació, és que els meus presumptes governants actuen també per devoció a un ídol per molt mare de déu (en minúscules) que siga. He de suposar que la seua acció de govern atén als mateixos paràmetres d’irracionalitat?; Quan elaboren els pressupostos ho fan pensant en el benefici de tots per a crear benestar o s’acullen a la frase “que siga el que déu vulga?; quan exigeixen “agua para todos” a qui se la demanen al cel o al representant del dimoni en la terra, és a dir Zapatero i el govern central?; quan es corrompen es confessen dels seus pecats de furtar i “sansacabà” o ells són incorruptibles?; quan degraden i enderroquen un barri mariner amb una peculiaritat urbana singular ho fan perquè la pesca no té glamour i no combina bé amb la vela, que seria com vestir-se de color taronja i marrò?.“Oh cielos, que horror!”; quan s’inflen a contar mentides o amagar la veritat en eixe Canal 9 que paguem tots per a fer-se propaganda se’n recorden del 8è manament de la santa mare església que diu “no mentiràs” ? ; quan oculten durant més de quatre anys el que ha costat el viatge de sa santedat el Papa Benet XVI és perquè el sant pare no té preu?; quan es fan un “tratge Cortefiel” gratis total es per aprendre mesures contra la crisi tèxtil?; quan diuen “dejad que los niños se acerquen a mi” el que volen dir és “dejad que los niños se acerquen...a los curas pederastas” que com tot el món sap són els metges dels menuts?.
En resum ... que l’únic que em vé al cap és, senzillament, “La mare que els ha parit!”.

Camps no serà jutjat pels vestits “u traches”

Molt bé, enhorabona al Poder Judicial perquè ha demostrat una vegada més la seua independència i el criteri professional, atenent-se només als fets. Francisco Camps pagava els seus vestits (u traches) que li paraven tant requetebé, enfortint així la imatge d'elegància dels valencians, la qual cosa ens converteix ¡també! en líders de l'art de vestir com Petronios del segle XXI. I també suposa una mesura econòmica que alleujarà la crisi de tots nosaltres. Jo, hui mateix, me n'aniré a una botiga de Milano, Forever Young o Cortefiel, i encarregaré una dotzena de vestits, 24 camises de coll alt, i corbates de marca.
-I com va pagarà el senyor?, em preguntaran en caixa
-Què com pagaré? Igualet, igualet que els senyors Camps i Costa
Què elegant vaig a estar esta nova temporada-hivern, xe!.

“Els grossos viuen menys”

L’obesitat moderada escurça tres anys la vida , i la mòrbida fins una dècada. Eixa és la conclusió d’una anàlisi feta per la revista The Lancet, la qual ha mesurat el nivell de adipositat greixosa mitjançant l’índex de massa corporal o IMC, és a dir el resultat de dividir el pes en quilos pel quadrat de la talla en metres. Un exemple seria que una persona de 1’75 la considerarem gruixuda si pesa més de 77 quilos.
I què passa amb els grossos?, El gros naix o se fa? Els afectats de sobrepés són persones de millor humor?...Són preguntes que ens hem fet moltes vegades, sempre i quan estiguérem ociosos, desficiosos o desficaciats, sense res millor que fer. Però no és eixe el tema que em preocupa. L’obesitat és una anomalia del primer món que menja molt però malament. Les altres dos terceres parts del món el que pateixen és tot el contrari... gana, per tant...¡”Grossos del Primer Món poseu-vos a règim, collons”!.
He aprofitat esta notícia de hui mateix per a divagar sobre la paraula “gros-grossa” a través de les diverses accepcions o derivacions del terme, relacionant-lo amb l’actualitat. Vegem-ne...”Has fet una de molt grossa”, es diu quan algú ha protagonitzat un acte o fet de certa trascendència què, probablement, implique conseqüències negatives en la majoria dels casos. Si un President va a ca el sastre, i els vestits els paga un tipus amb bigoti “mexicanitzat” a canvi de prebendes amb diners de tots... no diríem...Has fet una de molt grossa?. Tant de bo els vestits tinguen una bona caiguda i no el facen gros. I si el president s’enrotllara en la bandera de l’ofensa a tots les presumptament governats no li diríem de manera clara...”has dit una mentida ben grossa”?, perquè a mi m’ofèn que es denuncie una “xorissada”; allò de debò m’ofèn és que faça la xorissada. Automàticament hauria de dir que aquest subjecte em cau malament, el que en castellà seria “este sujeto me cae gordo”. I així, a poc a poc, gram a gram, quilo a quilo s’arma un sarau o “se arma la gorda”, tant se val. I és que com el deixem mànega ampla aquestos paios ens deixaran “sin una groda”, és a dir escurats, no tenir-ne ni cinc i eixa si que seria “grossa”

“De peix fòssil a hominidus simplyx”

Els científics acaben de trobar el fòssil d’un peix de 300 milions d’anys. Sotmès al raigs X revela que el cervell d’aquest habitant de les profunditats marines aporta una sorpresa: la conservació dels teixits molls i que es tracta -en nom científic- d’un Iniopteryx i que és un familiar extingit dels taurons.
Altres estudis posteriors descarten que els teixits molls del cervell hagen sobreviscut a tots els períodes prehistòrics i estiguen ben presents en alguns espècimens humans evolucionats de peix “taurònic” a “hominidus cèfalo-raquidi”. I és una llàstima, perquè de ser així tindríem la constatació quasi empírica de que alguns “humans” no són més que un peix a la sal. I els més sofisticats en “papillotte”.
I qui estaria en eixa llista de “carapeixos”?. Com que seria llarga i extensa i cadascú en tindria una diferent, jo faré el meu “Top Ten” particular:
1) Consellerus Idiotyx Flan Chino Mandarinus
2) Beatus Pacus, lluç comú
3) Bermejus caçadorus cinegètics
4) Rictus Barbarensis (Fallerensis)
5) Fabrensis cacicus castellonyx
6) Bigotus orangexycs
7) Losantus insultatyx
8) Presidentus futbolensis (Totus Tuus)
9) Banquerus mundi delinquentyx
10) Personus bobus (non pensantis)
Bé, no cal dir que la llista “d’Idiotyx Imbecil•lityx” podria ser inacabable, però com estem en època de crisi provocada per aquesta colla de “poca-soltes”, acabaré citant a Voltaire:
“La idiotesa és una malaltia extraordinària, no és el malalt el que pateix per ella, sinó tots nosaltres”

23F: Aquell malson

Demà farà 28 anys del 23F, una data fatídica en el calendari històric i polític. Un grup de militars amb Milans del Bosch, Armada i Tejero al capdavant protagonitzaren un sainet de “tricornio, metralleta y cojones”. I dic sainet, perquè quedà avortat, i el món sencer contemplà atònit l’escena d’un guàrdia civil, pipa en mà, dient coses com: “Quieto todo el mundo” i “Se sienten, coño”, dos aportacions impagables a la “cultura popular española”. Són dos expressions que transmetien pur immobilisme físic i cerebral, el de les seues neurones, amb una idea fixa i única: “¡Viva España!”. Tot i ser un sainet, a mi en principi, com és comprensible, no em va fer cap gràcia, entre d’altres coses perquè semblaven “actors” de barraca fallera i perquè ens tornaven a fotre, una altra vegada, la vida. Personalment, aquella nit la vaig viure amb angoixa, cabreig i frustració. Angoixa perquè em temia la bestiesa d’aquella gent, que no dubtarien a eliminar [matar] qui fos falta per a dur endavant els seus embogits plans. I l’angoixa estava justificada. Dies després em vaig assabentar que hi havia una llista negra de persones “no addictes”, susceptibles de ser suprimides d’aquest món cruel. El meu delicte era ben terrible: ser secretari del Cercle Cultural Ramon Muntaner, una modesta associació de poble. Cabreig, perquè de bell nou una colla de feixistes ens donaven per sac, utilitzant l’únic que saben: la força de les armes. Jo, en aquells moments, pensava rabiós: “El colp perquè no te’l pegues en els collons, tros de soca?”. I frustració, perquè estava a punt de publicar el meu primer llibre, un recull de poemes titulat “Rompran pluges a frec d’hivern”, i en eixa situació, a ben segur, no veuria la llum. Afortunadament, aquell malson va passar i algun somni es va complir. Ara, des de la distància, de bell nou m’assalta la incertesa. Tal volta, és que siga optimista sobre el futur del pessimisme.
“Todo el mundo al suelo!!!”.

Lennon i el Vaticà

John Lennon va dir l’any 1966 que els Beatles eren més famosos que Jesucrist i es preguntava qui desapareixeria abans el cristianisme o el Rock’n’Roll?. Doncs bé, el Vaticà i els sectors ultracatòlics, sobretot els nord-americans, el condemnaren pel que consideraven una heretgia.
Ara, 40 anys després , l’Observatore Romano, òrgan semioficial del Vaticà, l’acaba de “perdonar”. De bell nou, una religió em causa autèntica perplexitat. Totes les religions, sobre tots les tres monoteistes, em causen perplexitat per dir-lo de manera benevolent. Pel que fa a l’església catòlica és una especialista en anar endarrerida respecte de la història i, el què es pitjor, en endarrerir o tractar d’endarrerir la societat en els avanços socials o científics o de llibertat, sense més. Quants segles passaren perquè “perdonaren” Galileo, Bruno Giordano (fou cremat viu per la Inquisició) o Miguel Servet (també fou condemnat a la foguera), per afirmar “heretgies” com ara que la Terra no era el centre de l’Univers, l’existència de múltiples sistemes solars o que la sang circula per les venes?. Això per no parlar de les connivències amb la infàmia de règims com el nazisme o el franquisme.
El que no acabe d’entendre és quina necessitat tenien de posar-se en ridícul “perdonant” John Lennon... si fa més fa més de 25 anys que imagina un món millor sota terra. I també, perquè es consideren “capacitats” per perdonar-nos els nostres suposats “pecats”. Pel que a mi respecta no vull que em perdonen, i és més, això que ells consideren “pecats” per a mi son plaers.
En fi, i en paraules de Schopenhauer... molt més sabut que jo:
“Les religions són com les lluernes, necessiten la foscor per a brillar”

I have a dream : Yes, we can

Amb 40 anys d’ interval, dos frases pronunciades amb caràcter d’idea força revelen que sintetitzar de manera senzilla i amb encert pot significar un petit avanç o progrés. I dic petit, perquè a poc a poc, com la pluja persistent, és com calen els pensaments de manera que vagen instal·lant-se en el subconscient col·lectiu, com el plugim penetra suau en la terra per tal de donar fruits. I aquestes dos frases les han pronunciades dos nord-americans i negres tots dos. Bé, un més negre que l’altre, si em permeteu fer broma sobre les gammes de color. Un va ser Martin Luther King, qui va fer universal el seu famós “I have a dream”, tinc un somni, una construcció comunicativa que feia ús d’una retòrica alhora pragmàtica i utòpica. Aquell discurs i aquella frase influiren en la lluita per la llibertat i pels drets de l’ésser humà, i que va contribuir significativament a canviar i millorar la realitat social d’aquells turbulents anys 60. L’altre és el candidat demòcrata Barack Obama, qui rescata el model de Luther King, però, adaptant-lo a la realitat actual. Obama utilitza un missatge quasi elemental, reforçat amb la idea-força de la frase “Yes, we can”, Sí, podem i, a més li posa música a eixa lletra, amb la col·laboració del grup de soul/hip hop Black Eyes Peas, en un video clip què és un dels més vistos en You Tube, eixa nova realitat virtual, on has d’aparèixer si vols ser considerat:

“Va ser la crida dels treballadors que s’organitzaven. De les dones que aconseguiren el vot. D’un president que va triar la lluna com la nova frontera, i d’un rei que ens dugué al cim i ens assenyalà el camí cap a la Terra Promesa. Sí, podem. Cap la justícia i la igualtat”.

Tot i això, cal dir que Barack Obama no és cap revolucionari. Bona part del seu programa es queda a la dreta de les posicions social demòcrates que s’apliquen a Europa... però, si tenim en compte, que es tracta de superar la ximpleria guerrera i “garrula” de George Bush, benvingut sia el “Yes, we can”
En definitiva i amb permís d'Antonio Machado: “De 40 en 40 anys i de frase en frase se fa camí”. Tinc un somni... Sí, podem.

Humida tardor de bolets

La tardor enguany s’ha presentat ben humida, i i hem de pensar que serà una bona època de bolets, rovellons, pebrassos... i les diverses maneres d’anomenar aquestos productes micològics tan estimats. Segons sembla hi ha 1.458 bolets catalogats científicament, però la majoria de persones –entre les que em compte- només coneix 3 o 4 a tot estirar.
La micologia és un món curiós alhora que divertit. T’entretens buscant-los passejant per les ombrius del bosc, procurant fer-ho en bona companyia. Els que som negats com jo –en això també, tot i que no tant com en ballar i cantar -, quasi arribem a l’èxtasi si som capaços de trobar-ne 7 o 8. Tot un èxit. Si hem tingut la sort d’anar acompanyat d’un expert, un “boletaire caçador”, després tindrem el plaer de menjar-los també en bona companyia. I com els podem cuinar? Doncs de tantes maneres com imaginació tinguem. Des de la senzillesa, a la brasa o la planxa ruixats amb una salseta d’oli d’oliva, all i julivert, fins la complexitat o sofisticació. Amb carxofetes i alls tendres, amb un sofregit de ceba i vi blanc, acompanyant un arròs melós, amb una llonganissa trossejada i fins i tot amb un clàssic maridatge de mar i muntanya... amb gambes, llagostins o “xipirons”...

Tardor, canvi de color al paisatge boscós, bolets, malenconia de l’estació, cuina, companyia, bona cuina, bon vi, música, conversa... i hi afegiu més si voleu. Bona tardor caçadors de bolets... salut i pecats!.

Rescat financer

El pla proposat per Bush per a superar la crisi financera ha estat batejada com “rescat financer”. La qual cosa significa que s’ha produït un segrest i que, ara, cal pagar un rescat. El susdit rescat va costar la bonica xifra de 700.000 milions de dòlars. Com poden imaginar el terme “rescat financer” no és més que un eufemisme per tal d’amagar el següent: “mentre la lliure economia de mercat afavoria els nostres interessos, fent que la nostra riquesa augmentara en el mateix percentatge que augmentava la pobresa dels pobres, el sistema era el millor –i l’únic- del món”. Ara que la irresponsabilitat i la cobdícia dels defensors de l’ultraliberalisme ha provocat la catàstrofe, cal que tots paguem la seua “bacanal financera”. Això sí, en el nostre benefici. Es pot tindre més “morro”?. El president de la patronal espanyola declarà fa uns dies “Caldria fer un parèntesi en l’economia de mercat”. Això vol dir que la patronal s’ha fet comunista i que aposta per la intervenció de l’estat per a un millor repartiment de la riquesa?... No, ni de bon tros... El què està demanant és que socialitzem les pèrdues, que quan tornen les vaques grosses ja tornarem a privatitzar els beneficis. Xè, mira que som espavilats!.
En fi, o jo no entenc res, cosa més que probable, o és que Bush, McCain i Obama són els Marx, Engels i Lenin del segle XXI. Visca el nou socialisme capitalista! I ja de pas que visca també “el pa, el vi i la mare que els ha parit!”.