I have a dream : Yes, we can

Amb 40 anys d’ interval, dos frases pronunciades amb caràcter d’idea força revelen que sintetitzar de manera senzilla i amb encert pot significar un petit avanç o progrés. I dic petit, perquè a poc a poc, com la pluja persistent, és com calen els pensaments de manera que vagen instal·lant-se en el subconscient col·lectiu, com el plugim penetra suau en la terra per tal de donar fruits. I aquestes dos frases les han pronunciades dos nord-americans i negres tots dos. Bé, un més negre que l’altre, si em permeteu fer broma sobre les gammes de color. Un va ser Martin Luther King, qui va fer universal el seu famós “I have a dream”, tinc un somni, una construcció comunicativa que feia ús d’una retòrica alhora pragmàtica i utòpica. Aquell discurs i aquella frase influiren en la lluita per la llibertat i pels drets de l’ésser humà, i que va contribuir significativament a canviar i millorar la realitat social d’aquells turbulents anys 60. L’altre és el candidat demòcrata Barack Obama, qui rescata el model de Luther King, però, adaptant-lo a la realitat actual. Obama utilitza un missatge quasi elemental, reforçat amb la idea-força de la frase “Yes, we can”, Sí, podem i, a més li posa música a eixa lletra, amb la col·laboració del grup de soul/hip hop Black Eyes Peas, en un video clip què és un dels més vistos en You Tube, eixa nova realitat virtual, on has d’aparèixer si vols ser considerat:

“Va ser la crida dels treballadors que s’organitzaven. De les dones que aconseguiren el vot. D’un president que va triar la lluna com la nova frontera, i d’un rei que ens dugué al cim i ens assenyalà el camí cap a la Terra Promesa. Sí, podem. Cap la justícia i la igualtat”.

Tot i això, cal dir que Barack Obama no és cap revolucionari. Bona part del seu programa es queda a la dreta de les posicions social demòcrates que s’apliquen a Europa... però, si tenim en compte, que es tracta de superar la ximpleria guerrera i “garrula” de George Bush, benvingut sia el “Yes, we can”
En definitiva i amb permís d'Antonio Machado: “De 40 en 40 anys i de frase en frase se fa camí”. Tinc un somni... Sí, podem.

Humida tardor de bolets

La tardor enguany s’ha presentat ben humida, i i hem de pensar que serà una bona època de bolets, rovellons, pebrassos... i les diverses maneres d’anomenar aquestos productes micològics tan estimats. Segons sembla hi ha 1.458 bolets catalogats científicament, però la majoria de persones –entre les que em compte- només coneix 3 o 4 a tot estirar.
La micologia és un món curiós alhora que divertit. T’entretens buscant-los passejant per les ombrius del bosc, procurant fer-ho en bona companyia. Els que som negats com jo –en això també, tot i que no tant com en ballar i cantar -, quasi arribem a l’èxtasi si som capaços de trobar-ne 7 o 8. Tot un èxit. Si hem tingut la sort d’anar acompanyat d’un expert, un “boletaire caçador”, després tindrem el plaer de menjar-los també en bona companyia. I com els podem cuinar? Doncs de tantes maneres com imaginació tinguem. Des de la senzillesa, a la brasa o la planxa ruixats amb una salseta d’oli d’oliva, all i julivert, fins la complexitat o sofisticació. Amb carxofetes i alls tendres, amb un sofregit de ceba i vi blanc, acompanyant un arròs melós, amb una llonganissa trossejada i fins i tot amb un clàssic maridatge de mar i muntanya... amb gambes, llagostins o “xipirons”...

Tardor, canvi de color al paisatge boscós, bolets, malenconia de l’estació, cuina, companyia, bona cuina, bon vi, música, conversa... i hi afegiu més si voleu. Bona tardor caçadors de bolets... salut i pecats!.

Rescat financer

El pla proposat per Bush per a superar la crisi financera ha estat batejada com “rescat financer”. La qual cosa significa que s’ha produït un segrest i que, ara, cal pagar un rescat. El susdit rescat va costar la bonica xifra de 700.000 milions de dòlars. Com poden imaginar el terme “rescat financer” no és més que un eufemisme per tal d’amagar el següent: “mentre la lliure economia de mercat afavoria els nostres interessos, fent que la nostra riquesa augmentara en el mateix percentatge que augmentava la pobresa dels pobres, el sistema era el millor –i l’únic- del món”. Ara que la irresponsabilitat i la cobdícia dels defensors de l’ultraliberalisme ha provocat la catàstrofe, cal que tots paguem la seua “bacanal financera”. Això sí, en el nostre benefici. Es pot tindre més “morro”?. El president de la patronal espanyola declarà fa uns dies “Caldria fer un parèntesi en l’economia de mercat”. Això vol dir que la patronal s’ha fet comunista i que aposta per la intervenció de l’estat per a un millor repartiment de la riquesa?... No, ni de bon tros... El què està demanant és que socialitzem les pèrdues, que quan tornen les vaques grosses ja tornarem a privatitzar els beneficis. Xè, mira que som espavilats!.
En fi, o jo no entenc res, cosa més que probable, o és que Bush, McCain i Obama són els Marx, Engels i Lenin del segle XXI. Visca el nou socialisme capitalista! I ja de pas que visca també “el pa, el vi i la mare que els ha parit!”.

INSTITUCIONS INÚTILS I PRESCINDIBLES / 1

S’han assabentat i si no ho recorde jo que ens trobem immergits en una crisi de dimensions mundials, que dic mundials... estratosfèriques !!!???.
Negres presagis, auguris catastròfics, prediccions pròpies de Nostradamus, i totes ben fotudes ens assetgen. Estem sota l’amenaça del desastre del mil•lenni. Per tant, esteu a l’aguait, vigileu les butxaques i fiqueu la part del darrere en lloc segur perquè els temps estan canviant, com cantava Bob Dylan. Així que davant d’aquest panorama tant desolador, jo –des de la meua modèstia- propose unes mesures que alleugerien, si més no, l’estat de depressió i ruïna. Bé, només en caldria una: suprimir tots aquells organismes, institucions, societats, corporacions o entitats inútils i/o prescindibles. Sense ànim de ser exhaustiu (quina frase més absurda, per cert), aquesta seria la llista d’institucions internacionals, espanyoles o valencianes, les quals convenientment eliminades alliberarien una energia econòmica semblant a l’empenta que experimenta un fluid de manera vertical, igual al pes del fluid/organisme desallotjat. Amb eixe pes alliberat, jo els assegure que s’acaba la presumpta crisi i la fam al món, a risc de que m’acusen de demagog:


FMI (Fons Monetari Internacional)
BCE (Banc Central Europeu)
OTAN, i si m’apuren l’ONU també
Morgan Stanley, Lehman Brothers i similars
Uait Jaus (amb Bush dins, s’il vous plait)
Senat espanyol, i tots els semblants
CGPJ (Consell General del Poder Judicial), per raons òbvies
Corts Valencianes, per raons més òbvies encara
Consell Administració RTVV (en representació de tots els consells d’administració públics i privats)
50% Conselleries valencianes (o més), extensible a conselleries / “consejerias” d’altres autonomies
Ciegsa (suposadament fa escoles pel doble –o més- del seu cost raonable)
Diputacions provincials (en la de Castelló mana Carlos Fabra... cal afegir alguna cosa més?)
...i un fum més, com esteu pensant.

Ufff!!! Quin pes m’he llevat de sobre.

TO BE CONTINUED...

Història de bronze i aigua

Això diu que era un home que plorava llàgrimes de bronze perquè els elements líquids s’havien exhaurit per l’efecte depredador d’aquells que utilitzaven el planeta i les persones en en seu benefici. L’home s’hi trobava embargat per la pena i el dolor. Davant un riu assecat va implorar una gota d’aigua per a que el seu plor fos visible, humà... però tota l’aigua havia desaparegut en transvasaments, feta en orris, malbaratada.
L’home pensava que anava a embogir, quan de sobte una petita flor –molt resistent- havia sobreviscut a la immensa sequera d’aigua, cervells i cors cruels.

-Com era l’aigua? –preguntà la flor

-Tu tampoc no recordes el seu traç de vida?, preguntà l’home per la seu part.

-Jo estimava l’aigua perquè reflectia la meua bellesa – murmurà la flor.

En eixe moment l’home es va inclinar perquè la flor tornara a veure la seua imatge en els seus ulls, i es va produir un moment de pena infinita, però també el plaer de viure un moment únic i irrepetible.

“Amics, coneguts i saludats”

Segons Josep Pla, una manera de dividir les persones del nostre entorn és en “amics, coneguts i saludats”. És una descripció de la realitat com qualsevol altra, però tractant-se del mestre Pla he d’admetre que aquesta és, si més no, enginyosa i definidora d’un cert retrat social, d’una realitat rica en ocasions, empobrida en moltes més. Com deia altre mestre, Oscar Wilde, “la humanitat no ha estat capaç de trobar el seu camí, perquè mai no ha sabut cap on va”. En eixe camí per la vida, gaudim d’uns quants amics –pocs-, ens considerem “populars” si tenim molts coneguts, i semblem la “reina i jo” de tant saludar a tort i a dret.
Les divisions simples, o senzilles, so voleu és de vegades fruit de la confusió o d’un malentès. Però això en aquest cas que ens ocupa no importa. Tot i que soc escèptic, la companyia de totes tres categories en la nostra vida és justament allò que necessitem.
“La vida és un meravellós quart d’hora, fet de moments exquisits”
Oscar Wilde

“Soy imbécil porque el mundo me ha hecho así”

“Em resulta molt més apassionant la imbecil·litat, que no pas la intel·ligència. La primera no té límits”.

Claude Chabrol

(Dedicat, sobretot, a alguns polítics en general, i en especial al Conseller d’Educació Alejandro Font de Mora, de professió metge-forense)

P.D.: Possiblement el susdit individu, s’haja practicat l’autòpsia a si mateix. En eixe cas, podríem considerar-lo com eximent. Epitafi per a la seua tomba –metàfòrica-:

“Massa profund per a mi”

Uns pantalons apegats a un duc

De quan en quan apareixen notícies que et deixen trasbalsat. Acabe de llegir que el duc d’Edimburg, marit de la reina Isabel II d’Anglaterra, té tanta estima pels seus pantalons com per la seua monàrquica i coronada esposa. Aquest individu deu ser tan conservador, que ha demanat al seu sastre que faça algunes modificacions a un parell de pantalons que utilitza de manera ininterrompuda des de fa 51 anys. Pel que sembla vol actualitzar-los a la moda actual. I com serà eixa reforma de la peça que cobreix les extremitats inferiors? Se’ls transformarà en model pirata, lleugerament per baix dels genolls? O tal vegada baixe la línia de la cintura i ensenyarà la ratlla del cul? Se’ls entallarà i marcarà paquet com si fos un “torero”?. El més probable és que les modificacions no abasten qualsevol atreviment per modest que siga. De la mateixa manera que les modificacions de la institució que representa com a marit-consort, l’obsoleta, anacrònica i prescindible monarquia, no tinga la més més mínima intenció de canviar. Tant se val, sia britànica, espanyola o galàctica. Per tant, jo des de la meua modèstia, suggeriria al duc que llençara els pantalons i la institució al pou de la història. Tot i que tal vegada, el noble escocès, estiga patint els efectes de la crisi econòmica, i no puga permetre’s la inversió en uns pantalons, ni que siguen de Zara, que són barats. En eixe cas, li recomane que abdique ell i la seua esposa reial, per no poder representar la institució amb el decoro que es mereix.

“Els pantalons seran republicans o no seran”

फोरेवर 27

La ciutat de Londres commemorarà amb una exposició de fotografies titulada “Forever 27”, el llegendari grup d’estrelles del rock que tindran 27 anys per sempre. Entre el final de la dècada dels 60 i el principi de la dels 70, Jimi Hendrix, Jim Morrison, líder de The Doors, Janis Joplin i Brian Jones, guitarrista dels Rolling Stones, abandonaren el món de la música, i de pas el món dels vius, a l’edat de 27 anys. A la coincidència en l’edat de la mort, cal afegir altra també curiosa, la presència en tots ells de la lletra J, ja siga en el nom o el cognom.
Hi ha cap relació entre el número 27 i la lletra J?. Els més probable és que no, llevat de que algun “freakie” d’aquells que intenten veure causes de tipus paranormal o intervencions d’extraterrestres en qualsevol fet, incident o accident, elabore alguna teoria esperpèntica. Com per exemple, que com la lletra J és la que fa el número 10 en l’abecedari, concloga que els 27 anys és el punt més alt de creativitat, i per tant qualificat amb un 10. Per tant... que millor que deixar la seua obra en el cim de l’excel·lència, i ser recordat com un geni, tant per les seues creacions com per l’elecció del seu trànsit a la glòria?.
El rock acumula morts de manera prematura, i per un fum de causes. Sobredosi de drogues, com en el cas dels quatre esmentats; suïcidi: Kurt Cobain, líder de Nirvana; assassinat a tirs per un tarat: John Lennon; malaltia com la sida: Freddie Mercury, cantant de Queen, per un atac al cor (versió oficial, tot i que sembla que fou per una combinació fatal de barbitúrics i hamburgueses, a jutjar per l’estat de les costures del vestit – disfressa que usava a les actuacions a Las Vegas): Elvis Presley. Això per esmentar només els més il·lustres. La llista és més llarga encara, però, com diria Rudyard Kipling, això és altra història. En definitiva 27, J, Rock i Mort formen un quartet heterogeni que donaria per a escriure un relat titulat: “27J, entre el rock i la mort”. Els bons músics, fan com els cignes: canten abans de morir.

Agost avorrit

En una persona de la meua posició, ara a l’estiu en molts moments, horitzontal, el més normal és tindre una reputació que cal conservar. No em pregunteu perquè, jo tampoc no tinc una explicació raonable. Però anem més enllà ... per a que val una reputació?. Per cert... reputació, quina paraula i concepte més antics. Això de la reputació, la mala, ho cantava el cantant francès George Brassens pels anys 60, i que ací ho compreníem gràcies a la versió en castellà de Paco Ibáñez. Per tant, per que voldria conservar una cosa tan passada de moda?. I que és la moda?, una cosa tan lletja de vegades, que cal canviar-la cada sis mesos. Per tant si la reputació no està de moda, i la moda és, a sovint, esperpèntica... això significa que la reputació és esperpèntica. L’agost és, efectivament, avorrit. Després d’açò continuarà sense ser divertit. He fet un camí, curt, des del no res literari fins arribar a la indigència filosòfica. Tot i això, no crec que la meua reputació haja sofert un dany irreparable.