“Em resulta molt més apassionant la imbecil·litat, que no pas la intel·ligència. La primera no té límits”.
Claude Chabrol
(Dedicat, sobretot, a alguns polítics en general, i en especial al Conseller d’Educació Alejandro Font de Mora, de professió metge-forense)
P.D.: Possiblement el susdit individu, s’haja practicat l’autòpsia a si mateix. En eixe cas, podríem considerar-lo com eximent. Epitafi per a la seua tomba –metàfòrica-:
“Massa profund per a mi”
En una persona de la meua posició, ara a l’estiu en molts moments, horitzontal, el més normal és tindre una reputació que cal conservar. No em pregunteu perquè, jo tampoc no tinc una explicació raonable. Però anem més enllà ... per a que val una reputació?. Per cert... reputació, quina paraula i concepte més antics. Això de la reputació, la mala, ho cantava el cantant francès George Brassens pels anys 60, i que ací ho compreníem gràcies a la versió en castellà de Paco Ibáñez. Per tant, per que voldria conservar una cosa tan passada de moda?. I que és la moda?, una cosa tan lletja de vegades, que cal canviar-la cada sis mesos. Per tant si la reputació no està de moda, i la moda és, a sovint, esperpèntica... això significa que la reputació és esperpèntica. L’agost és, efectivament, avorrit. Després d’açò continuarà sense ser divertit. He fet un camí, curt, des del no res literari fins arribar a la indigència filosòfica. Tot i això, no crec que la meua reputació haja sofert un dany irreparable.
El silenci es va fer present en la Casa del Trellat, a meitat camí entre el cel i l’infern, que ningú sabia on s’hi trobava ni per a que servia. Un individu d’aspecte indefinible, tirant a estrafolari, caminava en direcció a la porta d’entrada. Una veu cavernosa tronava des del campanar, perquè la casa tenia campanar, no em pregunteu perquè. Alguns enigmes cal que continuen així, essent enigmes.
-Redéu que has sigut dolent Anaclet. I com que has sigut tan... diguem-ne pervers, de cap te’n vas a l’infern.
Anaclet protestà:
-No pots enviar-me a l’infern.
I la veu, començant a cabrejar-se... perquè no vaig a enviar-te a l’infern, tros de soca?
-Veges tu, quina pregunta... on creus que he viscut tota la vida, jo...”veu que trona”?
I la veu es va quedar perplexa –com redimonis es pot quedar perplexa una veu?-. Quan va superar eixe estadi d’estupefacció li amollà el “tio collons”:
-Doncs, t’enviaré al cel i menjaràs coquetes de mel.
Davant d’eixa amenaça diabètica, Anaclet digué:
-No pots enviar-me al cel.
I la veu, més emprenyat que Tarantino obligat a fer una comèdia d’amor, va soltar un crit esgarrifós:
¡¡¡Araaaaa perquè no puc enviar-te tampoc al cel!!!?
-Perquè mai no he sigut capaç d’imaginar-lo i perquè no crec en el més enllà, però malgrat això... em duré un parell de calçotets nets.
I es va fer el silenci definitiu a la casa del Trellat...
Conclusió: “Viure ací a la Terra, ni cel ni infern, potser siga car, avorrit de quan en quan, plaer de ma vida en algunes ocasions, com deia Joanot Martorell –poques per al nostre gust-, però inclou un viatge anual gratis al voltant del sol.
Per un manifest a favor del caviar de Beluga
Jo he sigut en moltes ocasions això que se coneix com a “sotasignant”, és a dir posar el nom per a defensar alguna causa considerada “justa”. És possible que allò que jo considerava “just”, i per tant susceptible d’adherir-me com a sotasignant”, no ho fos per a altres. És per això que ja he abandonat la condició de sotasignant. I perdoneu la reiteració en la “parauleta”. Promet no utilitzar-la més, almenys en aquest escrit.
És per això també, que m’ha causat autèntica perplexitat aquesta notícia:
"Un grupo de intelectuales pide al Parlamento que garantice el derecho a usar el español"
Aquest grup d’intel·lectuals considera que l’espanyol és una llengua perseguida en alguns indrets de l’estat espanyol, que els ciutadans corren el perill de perdre la seua llengua materna i que no poden manifestar-se lliurement amb ella, arribant, fins i tot, de qualificar la situació d’apartheid. En primer lloc, em causa perplexitat que siga contemplada eixa possibilitat de manera plausible, que no siga producte d’alguna paranoia lingüística. La segona causa de perplexitat és que alguns dels intel·lectuals que donen suport a eixe manifest, per a mi son dignes d’admiració per la seua obra, Mario Vargas Llosa, José Luis Pardo i Carlos Castilla de Pino. I si són pensadors i ments lliures, no entenc com poden mantindre eixa “tonteria”, per dir-lo en la seua llengua perseguida.
La resta , fins a 19 noms més, diguem-ne que no tinc el gust res de conèixer res d’ells, ni de la seua obra, si és que la tenen, Alberto González Troyano, Antonio Lastra, Carmen Iglesias, Francisco Sosa Wagner, Carlos Martínez Gorriaran – en el cas d’aquest senyor ser intel·lectual, com no siga ser membre del partit de la “chica Benetton”, Rosa Díez, no hi trobe cap explicació-. També estan altres noms que fa temps que perderen el seu "toc" per a convertir la seua actuació en un “tic”, com és el cas d’Albert Boadella, qui probablement vol emular a Dalí, pel seu costat més bufonesc. Arcadi Espada, un personatge -ara- al servei de Pedro J. Ramírez. No cal dir res més. I com no, també està l’inevitable Fernando Savater, admirable com a pensador, però detestable com a nacionalista. Doncs bé, aquest grapat d’intel·lectuals exigeix al Parlament espanyol, una llei que en el seu primer punt diu el següent:
1) La lengua castellana es común y oficial a todo el
territorio nacional, siendo la única cuya
comprensión puede serle supuesta a cualquier
efecto a todos los ciudadanos españoles.
He estat temptat de fer un comentari a eixe prodigi de discriminació, disfressat, això sí, de dret universal, però com deia aquella famosa cançò dels Four Tops... “És millor deixar-lo com està”.
També demanen coses com aquest
3) En las autonomías bilingües, cualquier ciudadano
español tiene derecho a ser atendido
institucionalmente en las dos lenguas oficiales
Això vol dir que jo, ciutadà valencià seré atès en la meua llengua d’autonomia bilingüe, pose per cas en l’ajuntament de València de Rita Barberà? Vol dir també que podré escoltar-la en la meua TV d’autonomia bilingüe en horari de prime time?.
Per favor, pregaria al ser Savater o algun altre intel·lectual espanyol perseguit que em conteste. Els estaria molt agraït. No signaria el manifest, perquè com he dit abans, m’he retirat. Però si que propose un altre manfest, igualment destrellatat:
“Tenim el dret a menjar tots els dies caviar de Beluga i beure xampany francès, ja està bé de la imposició del menú de “paella i sangria”. Amos anda, que diria un castís espanyol.
