¿65 hores? Ni de conya.

¡Mobilitzat! contra la directiva europea de 65 hores setmanals.
Enllaceu amb
http:/www.netoraton.es/65horas/

La classe obrera no va al paradís

Una directiva europea (una proposta de llei o cosa així, no una “dona” directiva europea) pretén ampliar la jornada laboral a 65 hores setmanals. Com això suposaria un retrocés al segle XIX, jo propose que les eminències de gran saviesa que han parit semblant bajanada, dicten altra directiva que faça prescindir de les invencions d’aqueix segle. Per tant... a treballar 65 hores a la setmana, però també sense els següents invents:
· 1) Màquina d’escriure
· 2) Màquina de cosir
· 3) Màquina de fotos
· 4) Submarí
· 5) Bicicleta
· 6) Llàntia elèctrica
· 7) Cotxe... o automòbil
· 8) Telèfon
· 9) Cinema
Com que de tots els invents esmentats, ells, en realitat, només en fan ús de dos (el cotxe... oficial i el telèfon), bloquem els seus mòbils i pintem els cotxes amb “slogans” que els cabregen.
Ara que pensant, pensant... perquè no prescindim de tots ells, i ens rebel·lem contra les ofensives destinades a rebaixar els drets socials i les conquestes que la societat civil ha aconseguit amb molt d’esforç.
Per una campanya contra els polítics “poca-sòltes”...”65 hores?, Ni de conya”.
La classe obrera, potser no anirà al paradís, però ells tampoc.
Enllaceu amb http://www.netoraton.es/65 horas

Enllaceu amb http://www.netoraton.es/65 horas

Rates en un cau foradat

Açò que plantege a continuació està extret d’un passatemps matemàtic, i segons sembla està dirigit a estudiants de tercer d’ESO.
Quan plou, el nostre gat és al menjador o al soterrani. Quan el gat és al menjador, les rates són al seu cau i el formatge a la nevera. Quan el formatge és a la taula i el gat és al soterrani, les rates són al menjador. Ara plou i el formatge és a la taula. Essent així podem deduir que...

(A) El gat és al menjador
(B) Les rates són al seu cau
(C) O el gat és al menjador o les rates al seu cau
(D) El gat és al soterrani i les rates són al menjador
(E) L'enunciat és impossible

No obstant això, canviant el gat per un polític amb “comandament en plaça” i les rates per ciutadans amb criteri (amb perdó... pel gat i les rates), veiem quines són les possibles deduccions en el supòsit nostre...

a) El polític és al palau
b) Els ciutadans són a casa
c) O el polític és al palau o els ciutadans a sa casa
d) El polític és a sa casa i els ciutadans són al palau
e) L’enunciat és impossible.

Bé, com què no soc estudiant d’ESO, ni de tercer, ni de cap altre curs, no en tinc ni idea de la solució. Però en el cas nostre, trobe que l’enunciat és impossible perquè...

1r. Quan plou, el polític no és ni al menjador, ni al soterrani. Està al seu cau, ben amagat.

2n. Quan el polític és al palau, i els ciutadans a casa, el formatge tampoc està a la nevera. Algú se l’ha menjat.

3r. Si el formatge és a la taula... això és perquè al polític li cauen malament a l’estómac els lactis i menja proteïnes animals.

4rt. I si ara plou, i el formatge és al menjador, això és perquè la pluja i el formatge no casen bé, és millor el vi.

Conclusió: com diria Marx (Groucho) que vinga un estudiant d’ESO, tan se val si es de tercer o no, i ens diga si per...per fi!!!, les rates s’han menjat el formatge i el gat, d’una vegada per totes. Somiar costa tan poc...

Crisis? What crisis?

L’any 1975, el grup Supertramp publicava un disc titulat “Crisis? What Crisis?. Des d’aquell moment el concepte crisi associat a la desesperança i manca de credibilitat en els governants mundials, polítics i econòmics, s’ha utilitzat de manera reiterada, i quasi sempre amb raons de pes.
Ara, l’any 2008, mentre el món que menja cada dia, tot i que siga una miqueta més car, es “rebel·la” contra aquesta crisi en forma de vaga??? de transportistes (tancament patronal seria més exacte), pescadors i fins i tot constructors i promotors (enrajoladors d’espais verds i costes mediterrànies), fins ahir mateix aclaparadors de grans beneficis, hi ha altre món què, simplement, no té res per endur-se a la boca. De nou, malauradament, ens trobem davant una crisi alimentària, la primera del segle XXI a l’Àfrica, concretament a l’Etiòpia. Tots recordem aquelles imatges dels anys 80 que ens servien les TV en els seus informatius, a l’hora de dinar i de sopar, de xiquets desnodrits i plens de mosques voletejant la mort en les seues cares. Tots quedàvem commoguts per aquella tragèdia, però que ens durava el temps just en que desapareixia de la pantalla de TV. Aleshores, la causa d’aquella “famolenca” n’era la sequera i la falta de cereals. Ara, en canvi, la causa és l’augment brutal dels aliments bàsics. En alguns casos, com en Centre-Amèrica és el descobriment per part dels països rics de la utilització de la dacsa o blat de moro com a bio combustible. A l’Àfrica, endèmicament pobre, senzillament no pot pagar els preus actuals dels cereals. I, a més, una nova amenaça sobrevola la seua desgràcia. Jo l’acabe de descobrir per la premsa. A Etiòpia, el ceral nacional és el tef, del qual s’elabora la “injera”, un pa què és l’aliment bàsic dels etíops. Resulta que aquest cereal no conté gluten, et fa perdre pes i redueix el colesterol. Imagineu quan tardarà a comercialitzar-se a Europa i els EUA? I que significarà això?... que els europeus i nord-americans serem més esvelts i sans i els africans passaran fam, fam de la que mata. És possible, que plantejat així, semble un poc demagògic... però per a major informació consulteu el llibre de Raj Patel, un escriptor i activista a favor de una distribució justa de la riquesa, sobretot alimentària, titulat “Obesos y famélicos, el impacto de la globalización en el sistema alimentario”, i trobareu més d’una raó per a estar d’acord amb aquesta afirmació. I acabaré amb una frase que no admet discusió: “El menjar és una part important d’una dieta equilibrada”. És més, jo eliminaria “equilibrada”.

"El vinil és millor"

En l’espai de poc més d’un mes han sorgit dos polèmiques al voltant de dues coses que sempre m’han interessat: la cuina i la música. Totes dues polèmiques giren sobre l’aplicació més o menys natural de la ciència, l’experimentació i la tecnologia. En el cas de l’alta cuina, Santi Santamaria, ha acusat els seus col·legues com Ferran Adrià, Juan Mari Arzak, Martin Berasategui o Sergi Arola de fer uns plats poc saludables, i fins i tot perjudicials per a la salut, degut a la utilització de productes com el nitrògen líquid o emulsificants de laboratori, entre d’altres substàncies, en principi, poc “naturals”. Pel que fa a la música, Elvis Costello, ha denunciat que han estat 25 anys enganyant-nos amb la qualitat del CD, quan ell pensa que el vinil és un suport d’enregistrament de més qualitat. És ben curiós, o no, que tant Santi Santamaria com Elvis Costello siguen aproximadament de la meua edat, i que els haja entrat de sobte un cert atac de nostàlgia per aquelles coses i productes de quan érem més joves. També pot resultar significatiu que Santi Santamaria haja publicat un llibre “La cocina al desnudo” i Elvis Costello un disc “Momofuku”, perquè ens pot fer sospitar que els interessa el rebombori mediàtic per tal de potenciar les vendes. Potser. Però, potser també, que tinguen part de raó, la veritat mai no és absoluta, així que benvingudes siguen les matisacions perquè enriqueixen el debat i el producte. Jo, en l’assumpte gastrònomic, no tinc suficients elements de judici, perquè no he tingut el plaer, o no, de menjar ni en El Bulli ni el Racó de Can Faves, però estic disposat a acceptar la invitació per tal de completar la meua opinió. No obstant això, i que conste que estic més a prop del Santi Santamaria, no és més nociu per a la salut alguns menús que perpetren determinats restaurants a preus de 60 o 70 €? Heu menjat, segur que sí, paelles de llamàntol o llagosta que semblen una gasòfia recalfada? O una senzilla sèpia a la planxa en qualsevol bar, que ha passejat el trajecte del congelador a la barra durant dies i dies?. En fi, la cuina és, per a mi, una combinació de cert bon gust, coneixement i estima per les persones que s’ho van a menjar. En l’apartat musical, les gravacions en vinil tenen eixe toc romàntic i so que creiem més “natural” que no pas els CD’s, més metàl·lics i “artificials”. Jo, modestament, el debat l’establiria entre qualitat o mediocritat, i no en termes de modernitat versus tradició. Un exemple... és preferible Amy Winehouse en CD o Aretha Franklin en vinil?. Doncs, això. Però també com deia el còmic George Burns, quan ja havia passat dels 80,...”Jo, personalment, em mantinc allunyat dels aliments naturals. A la meua edat necessite tots els conservants que puga aconseguir”.

La vida és una “pel•li”

Arriba un moment en la vida que ets massa jove per a algunes coses i massa vell per ¡a tantes altres!, que comences a plantejar-te si tens més passat que futur. Reflexiones sobre la vida i penses que és més o menys com el cinema. Segons Jean-Luc Godard, les pel·lícules haurien de tindre un principi, una part intermèdia i un final, però no necessàriament en eixe ordre. Tant de bo, poguérem organitzar la nostra vida com una pel·li. Imaginem que això fos possible i coneguérem l’epíleg i, si en eixe cas, canviaríem alguna part del guió. Potser que ens trobem satisfets de les decisions que hem pres, malgrat els inevitables errors, o que, pel contrari, ens agradaria modificar de dalt a baix tot el nostre periple vital (com diria Juan José Millàs... que redimonis voldrà dir “periple vital”?).
Una vida de cinema et permetria també, elegir l’actor que voldries que interpretara el teu paper. I, a més, triar el sexe. Jo, com és lògic, elegiria ser dona en la ficció. I faria un càsting compost per Marylin Monroe, Jacqueline Bisset o Scarlett Johansson.
En eixe precís moment, vaig despertar.

El retorn del blogger (no és amenaça)

“La literatura sempre és una expedició cap a la veritat”

Frank Kafka


Després d’un dies d’absència d’aquest modest blog, recupere el pols de l’escriptura abocant tot allò que siga capaç d’expressar. Tot i això ho faig amb la convicció ferma que no hi ha retorn possible, existeixen coses que el temps no pot esmenar. Dia passat, dia perdut. Però si perdut per a unes coses, és guanyat per a altres. De manera que iniciaré una nova expedició literària, que com diu Kafka (en la capçalera) sempre és en direcció a la veritat. La veritat relativitzada, afegiria jo. En aquest mes i un dies, han passat coses, sempre passa alguna cosa més o menys transcendent.
Continua la crisi de lideratge i d’il·lusió en el PP. Per a la dreta espanyola més extrema (hi ha dreta espanyola que no siga extrema?), Mariano Rajoy ha passat de ser la salvació de la pàtria a convertir-se en un dimoni traïdor, meitat Zapatero, meitat Gallardón, que ha abandonat la moral del partit.
En el súmmum del desconcert, he llegit o he escoltat (no recorde) unes declaracions d’Esperanza Aguirre, una “autoanomenada” liberal , dient : “Una crisis es cuando lo viejo ha muerto, y lo nuevo no ha nacido”. Sap la “lideresa madrilenya i espanyola” que eixa frase és d’Antonio Gramsci, fundador del Partit Comunista Italià?. El cas, és que estic molt agraït a aquestos xicons i xicones del PP, m’ho estic passant d’allò més bé, ara que no puc veure els programes d’humor del Wyoming, el Buenafuente i els informatius de Canal 9.
Per altra banda, avui, per fi, Barack Obama s’ha guanyat, malgrat els embolics i martingales d’Hillary Clinton, la nominació com a candidat demòcrata per a les eleccions presidencials nord-americanes. Estic content, s’ha fet possible la frase de campanya: “Yes, we can” (Sí, Podem). Ara, espere que puguem també amb el guerrer McCain.
En fí, demà més. Ni millor, ni pitjor. Diferent. I és que les suposicions d’un “ajuntalletres” són tan bones – o dolentes- com les de qualsevol altra persona.

LSD

La mort d’Albert Hofmann als 102 anys!, el químic suís descobridor de l’al·lucinogen LSD, em reafirma en l’opinió que les drogues –fàrmacs- són bones o dolentes en funció del seu ús o abús. D’igual manera que ho son –bones o dolentes- l’ús i/o abús d’altres substàncies, productes, aliments o actituds. La notícia de la mort de l’esmentat investigador apareix avui em la premsa mundial. Si peguem un colp d’ull a una bona part de les notícies del dia, ens adonarem que moltes d’elles si no han estat provocades per la ingestió massiva de drogues o similars, ho sembla a bastament. Vegem-ne uns exemples:

“Volia allunyar-la de les drogues”. Això ho diu Josef Fritzl, l’anomenat monstre d’Amstetten, qui va tindre “amagada” en un soterrani durant 24 anys la seua filla, i a qui li va fer 7 fills.
I encara ens pensem que som millors que els animals?

“Zaplana canvia la política per Teléfónica”
Oiga? Está el enemigo? Que se ponga.
(A Miguel Gila “In memoriam”

“Sanitat ignora quines marques d’oli no estan contaminades”
Això vol dir de debò que si sap les que estan contaminades?

“El Santander obté el benefici més alta de la banca mundial”
I en època de crisi!!!

“Els Fast Food de Nova York hauran de contar les calories”
¿Les calories de les hamburgueses o les de les acumulades en les panxes
dels clients insensats que vagen a eixos restaurants?

“Detingut Pajares per amenaçar els seus advocats amb una pistola falsa i un spray antiviolador”
Hòstia! El Mariñas i la Patiño no apareixen per les TV’s en 3 mesos!

“Un calamars de 10 metres en la taula d’operacions”
I perquè no en la taula "de menjar" arrebossat a la romana o en salsa marinera?

“Blasco augura “dificultats” als immigrants que no signen el contracte”
Si el conseller Blasco no ha pres una sobredosi d’extasis o crack, que el detinguen.

“Berlusconi: Som la nova Falange Romana”
Dio mio, Roma in mani delle nuovi barbari !

Si Albert Hofmann, que a ben segur provà els efectes del LSD en carn pròpia ha durat 102 anys, que em podem fer nosaltres per arribar a la seua edat?
Jo pense que no passa res per ser abstemi, sempre que ho siga amb moderació.

Un ànec en la Casa Blanca (o uait jaus)

“Si camines com un ànec, claques com un ànec i dius que eres un ànec, és que ets un ànec”

Aquesta frase atribuïda a un Bush, ara no sé si pare o fill, explica la tragicomèdia representada per aquesta dinastia de polítics que han “governat” els EUA entre Bill Clinton, l’un per davant i l’altre pel darrere, durant 12 anys. Els Bush, de no haver-se dedicat a la política i als negocis petrolers, podien haver fet carrera de còmics. George W. Bush, es va acomiadar amb humor del sopar amb els corresponsals de premsa que cobreixen la Casa Blanca. Va fer acudits sobre els candidats demòcrates, Hillary Clinton i Barack Obama, i fins i tot va ironitzar sobre l’aspirant republicà, el senador John McCain, del qual va dir que no estava en l’acte, perquè probablement volia distanciar-se d’ell, de la mateixa manera que ho feia una de les seus filles bessones a punt de casar-se. Però, a banda de la presumpta gràcia del president, consideració que deixe al criteri de cadascú, i que rematara la vetllada dirigint l’orquestra, batuta en mà, les cançons patriòtiques que interpretava l’Orquestra dels Marines en un acte improvisat que, segons ell, volia fer des de feia molt de temps, a mi em varen interessar les paraules de la seua dona Laura Bush que va confessar que es sentia “Una dona desesperada”, en referència a la popular sèrie de TV, que emet TVE. Desesperada?... I quins podrien ser els motius de desesperança?... perquè s’acaba el seu mandat del seu marit o pel contrari perquè sabent amb qui comparteix el llit, es pregunte com ha estat possible que haja dirigit el seu país i el món, amb els resultats per tots conegut?. En fi, benvolguda Laura i perdona’m la confiança, si tu et sents una “dona desesperada”, et fas una idea del grau de desesperació que tenim tots nosaltres d’haver suportat les seues “gràcies”, guerreres o no, des de la distància?. Això demostra que les rehabilitacions no sempre són positives. L’escriptor irlandès W.B. Yeats, de manera quasi premonitòria, va dir:

“El problema d’ell és que quan no està borratxo, està sobri”.

Efectivament, és un ànec.

25 d'abril 1707, el mal i el futur

De tots és conegut el costum de celebrar dates que recorden un fet històric, festiu o personal. Victòries, derrotes, descobriments, enaltiment de personatges, aniversaris, onomàstiques o qualsevol altra fita. A mi, en general, no m’interessen gran cosa les commemoracions històriques, menys encara si son grandiloqüents, o tracten d’exaltar els sentiments nacionalistes tribals –tots- o la pertinença a un grup determinat. I em resulten particularment desagradables els religiosos, per l’efecte de retrocés que han tingut –i tenen- sobre el progrés humà i social. Enguany es commemorarà el 301 aniversari d’una derrota significativa per al País Valencià. No obstant això, els efectes d’aquell mal tantes vegades invocat, ara per ara, no té cap importància. Allò que vertaderament m’interessa és el que deia Woody Allen , “A mi m’interessa el futur perquè és on passaré la resta de la meua vida”.
És per això que no m’importen les derrotes, ni tampoc el seu revers. Com va deixar clar Pirro, rei d’Epiro, qui va encunyar el terme “victòria pírrica”, que defineix al triomfador que aconsegueix un èxit, a costa de danys considerables. Per tant, ni perdedor ni guanyador, em declare supervivent –de moment- que no és poca cosa. I no arribe al súmmum o per a millor adobar el pastís, d’aquell que afirmava “He deixat el masoquisme. Estava gaudint massa”.