Caos

Arran de la mort, ahir mateix, d’Edward Lorenz, pare de la teoria del caos, el qual usava l’exemple de la papallona que amb el seu constant aleteig en la Xina –of course- podia provocar canvis en l’atmosfera que acabaven per desencadenar violents tornados en llocs tan llunyans com l’estat de Texas. Com ja sabeu, els meus coneixements científics son escassos i es limiten a constatar visualment els fenòmens quotidians i/o domèstics. P.e.: “La velocitat a la que bull la llet apuja des del fons del perol fins qualsevol punt de la vorera superior, és major que la velocitat a la que la mà i el cervell humà poden combinar-se per a retirar la maleïda cassola del foc abans que embrute el fogó”.

Oi, que us passa sovint, a vosaltres també?.
Bé, agafant pels pèls la teoria del caos, al tractar d’explicar per què és tan difícil fer pronòstics meteorològics, jo tractaré d’explicar per què és més difícil, encara, fer pronòstics lògics. La “meteo”, la deixaré per als experts del temps, que son els que cometen totes les equivocacions que es poden cometre, però en un camp molt estret. Vegem-ne un cas de pronòstic lògic. L’any que ve, serem 365 dies més vells. Bé, en aquest cas, 366. Tampoc cal ser tan “tiquismiquis” o magarrufes. Això és totalment cert?. Sí, en el cas de seguir vius, però ... i si hem passat a millor vida, què diríem?. Jo, en el cas de la mort, dic que serà l’últim que faça en aquesta vida. Per tant, afirmar de manera categòrica coses que semblen absolutament lògiques i senzilles, pot resultar més complicat que encertar si demà plourà o farà sol. Desprès de parir aquesta ximpleria, faré un pronòstic il·lògic i/o idiota. Quan muiga, donaré el meu cos a la ciència-ficció. Visca el Kaos!.

Decisions

Segons el científic, neuropsicòleg o així, Benjamin Libet, de la Universitat de Califòrnia, la ment pren decisions abans de ser-ne conscient. Si açò és cert, que no ho dubte ni gens ni mica, entre d’altres coses per la meua absoluta ignorància en el terreny científic, m’acabe de lliurar d’un pes pesant que m’oprimia. Fins ara pensava que moltes de les decisions que he pres en la meua vida n’eren equivocades, i un sentiment de negativitat m’assetjava. Però, heus ací, que no soc jo el responsable, ho és la meua ment, la qual la molt “puta” s’avança en mig segon a la decisió que hauria pres, aquesta sí, ben encertada. La notícia la publica avui el diari El País, però el periodista que transcriu el descobriment extret de la revista Nature NeuroScience, afirma que el cervell s’activa deu segons abans que la persona trie conscientment. Com que sembla un error del periodista que allargue el període precognitiu de mig a deu segons, ho he consultat en la pàgina web de l’esmentada revista, he de concloure les següents coses:

1ra. La ment i jo, no ens entenem
2na. Si en mig segon la ment pren una decisió abans d’assabentar-me, en deu segons en prendria vint?
3ra. Quan en un restaurant demane de postre profiterols en lloc de pinya, que em convindria més, és que no estic ràpid “de ment”.
4rta. Si vaig al cinema i trie veure “Casi 300”, la meua ment vol fer una paròdia de mi mateix?
5ena. Si fos italià, i en l’últim mig segon diposite la papereta de Berlusconi en l’urna, és que en realitat m’agradaria ser el polític delinqüent –presumpte- més operat de la història?
6ena. Com el temps és relatiu –o no- significa que el mig segon eixe, en alguns casos pot resultar etern, tenint en compte que tardem setmanes, mesos o fins i tot anys, en ser conscients de les decisions que hem pres?.
7ena. I final. Com va dir Mafalda, avui he pres tres decisions i totes tres malament. La primera, haver escrit-perpetrat aquesta bajanada. Vostès perdonen, però ha sigut la meua ment, que va per lliure.

L'inventor

Un inventor és l’individu que idea, crea o concep alguna cosa que no existia abans. A l’inventor li assignem una imaginació i una saviesa, que la resta de mortals, ai¡ no tenim ni per aproximació. El primer inventor conegut, probablement, siga Arquimedes, qui l’any 220 a.c., va descobrir el principi que du el seu nom, la palanca amb que movia el món, o la quadratura del cercle. Però no volia parlar d’aquestos “inventors” que han fet progressar la humanitat, més be del seu negatiu (fotogràficament parlant). Em referisc a eixos “mindundis” o “xiquiliquatres”, que no obstant ser insignificants i irrellevants en qüestions positives, pensen de si mateixos que son una espècie de "milhomes" i "setciències". Ben cert és, també, que hi ha una cort d’aduladors, qualificables com a béns semovents, que els enlluernen el seu ego. Aquestos, al contrari que els vertaders inventors, perpetren “invencions teòriques” sobre la conspiració, organitzen “maniprocessons” en connivència amb les institucions que s’han incorporat als avanços inventius amb dos mil anys de retard, ordeixen operacions semiocultes, fabriquen troles i “reinventen” la farsa de l’adoctrinament disfressada d’opinió lliure. Quines bajanades de poca-soltes!. Aquestos “tarerots” de la informació responen als noms de P.J. i FJL. Necessitem un Arquimedes que desallotge aquestos dos cossos submergits en un fluid fastigós que ens està empudegant.

I have a dream & Yes, we can

Amb 40 anys d’ interval, dos frases pronunciades amb caràcter d’idea força revelen que sintetitzar de manera senzilla i amb encert pot significar un petit avanç o progrés. I dic petit, perquè a poc a poc, com la pluja persistent, és com calen els pensaments de manera que vagen instal·lant-se en el subconscient col·lectiu, com el plugim penetra suau en la terra per tal de donar fruits. I aquestes dos frases les han pronunciades dos nord-americans i negres tots dos. Bé, un més negre que l’altre, si em permeteu fer broma sobre les gammes de color. Un va ser Martin Luther King, qui va fer universal el seu famós “I have a dream”, tinc un somni, una construcció comunicativa que feia ús d’una retòrica alhora pragmàtica i utòpica. Aquell discurs i aquella frase influiren en la lluita per la llibertat i pels drets de l’ésser humà, i que va contribuir significativament a canviar i millorar la realitat social d’aquells turbulents anys 60. L’altre és el candidat demòcrata Barack Obama, qui rescata el model de Luther King, però, adaptant-lo a la realitat actual. Obama utilitza un missatge quasi elemental, reforçat amb la idea-força de la frase “Yes, we can”, Sí, podem i, a més li posa música a eixa lletra, amb la col·laboració del grup de soul/hip hop Black Eyes Peas, en un video clip què és un dels més vistos en You Tube, eixa nova realitat virtual, on has d’aparèixer si vols ser considerat:

“Va ser la crida dels treballadors que s’organitzaven. De les dones que aconseguiren el vot. D’un president que va triar la lluna com la nova frontera, i d’un rei que ens dugué al cim i ens assenyalà el camí cap a la Terra Promesa. Sí, podem. Cap la justícia i la igualtat”.

Tot i això, cal dir que Barack Obama no és cap revolucionari. Bona part del seu programa es queda a la dreta de les posicions social demòcrates que s’apliquen a Europa... però, si tenim en compte, que es tracta de superar la ximpleria guerrera i “garrula” de George Bush, benvingut sia el “Yes, we can”
En definitiva i amb permís d'Antonio Machado: “De 40 en 40 anys i de frase en frase se fa camí”. Tinc un somni... Sí, podem.

"Shine a light", el temps i l'edat

Avui s’estrena “Shine a light”, una col·laboració entre Martin Scorsese i els Rolling Stones. Es tracta d’un documental que recull un concert de la banda de Mick Jagger i Keith Richards en un petit escenari, el Teatre Beacon de Nova York, allunyat dels grans i multitudinaris concerts en estadis de futbol o beisbol. “Sine a light”, el títol del documental, és una llum que brilla fa més de 40 anys, tant en el cas dels Stones com el de Scorsese. Tots tenen més de 60 anys, i tot sembla, almenys a mi m’ho sembla, que és un diàleg entre el temps i l’edat. És possible llençar a eixa edat provecta un missatge nou i innovador alhora?. Pot, encara, el cinema de Scorsese i la música dels Stones arribar a la societat actual d’una manera transversal?... és a dit pot interessar als qui, com jo, gaudirem simultàniament amb “Taxi driver” , “Toro salvaje”,o “Uno de los nuestros" i “Simpathy for the devil”, “Brown sugar” o “Gimme shelter” i als qui han conegut el director per “Infiltrados”, la seua darrera pel·lícula o els rockers per les seues gires o les “tamborinades” de Richards, pegant-se un bac des d’una palmera i haver-se snifat les cendres de son pare, o els moviments sincopats i dislocats –a la seua edat!- de Jagger al mig de l’entaulat cantant amb “Satisfaction”?... Són els Stones i Scorsese un contrapunt quasi tragicòmic de principis de mil·lenni? ... L’experiència i la vida viscuda ens pot respondre si i no al mateix temps, i no estar bojos. Per tant, jo veuré “Shine a light” amb ulls nostàlgics i crítics, sense creure’m incongruent i incoherent. Tampoc el contrari. I és que per a nostàlgia nostàlgia la d’abans i per a crítica crítica, l’autocrítica. I si com deia Robbie Robertson, en “The last Waltz” (1978), el documental de comiat de The Band, la banda de Bob Dylan, també dirigit per Scorsese: “Vint anys així són inconcebibles”... que podem dir dels quaranta que ja acumulem?.

Per un error "de merda"

Un grup de lladres mexicans acaben de cometre un error imperdonable. Els delinqüents del país azteca feren un càlcul erroni de dos metres en el “butrón” o forat que practicaren per tal d’accedir a la caixa forta d’un banc i aparegueren en el wàter de la sucursal bancària. Una acció protagonitzada per una colla de sapastres que deuria passar als “annals” del “hit parade dels quinquis” més grotesc i ridícul. Un autèntic number one de les cagades, mai millor dit.
Bé, si aquestos lladregots de mig pèl mexicans han demostrat una imperícia quasi entranyable, per la qual cosa ens inspiren commiseració i una miqueta de tendresa, existeixen altra classe de delinqüents que són igualment maldestres i
desmanyotats, en canvi, ens produeixen fàstic. Bé, no ens produeixen a tots, i si no mireu alguns presidents de Diputació o alcaldes, els quals després d’estar imputats per greus delictes de corrupció, malversació de fons públics i altres delicadeses infractores de la llei, són votats de manera massiva. Serà la fascinació per ser com ells, el seu model.
En el benentès que no tinc cap simpatia per cap lladre, si em donen a triar entre uns i d’altres, me n’aniria a prendre unes cerveses o un tequila amb els primers, però amb els altres em tiraria la ma a la cartera, no fos cas que a banda de pagar la “ronda”, haguera de ficar el llit.

Terminator vs Harry el brut

Terminator vs Harry el Brut


El governador de Califòrnia Arnold “Terminator” Schwarzenegger i l’ exalcalde de Carmel (Califòrnia) Clint “Harry el Brut” Eastwood s’han enfrontat en un combat polític on el robot s’ha imposat al policia. Tots dos pertanyen al Partit Republicà, la qual cosa em causa certa perplexitat. No en el cas del governador, un immigrant de luxe, que va triar l’opció més conservadora i/o reaccionària possible. Lògic. En canvi, en el cas del policia de mètodes que vorejaven la llei, si no l’ultrapassaven, em resulta més difícil d’entendre. Repassant la filmografia com a director de Clint Eastwood, no trobe grans coincidències, ans al contrari, amb la ideologia del partit de George Bush.
Des de la seua primera pel·lícula “Escalofrío en la noche” (1971), on exposava en clau d’intriga, el comportament de les fans embogides; en aquest cas el mateix Eastwood encarnava un disck-jockey de ràdio que es veu assetjat per una “admiradora” disposada a “tot” pel seu ídol, fins les últimes “Banderas de nuestros padres” y “Cartas desde Iwojima” (2006), en què intenta donar una visió de la II Guerra Mundial, des dels dos bàndols, el seu cinema revela un tarannà obert de ment, lliberal en la vessant social, humà en el tractament de temes conflictius com ara l’eutanàsia (“Million dollar bay”, 2005), la família i l’amistat (“Mystic river”, 2003), irònic sobre alguns aspectes de la història nord-americana (“Space cowboys”, 2000) , demolidor sobre la hipocresia de certa societat (“Medianoche en el jardín del bien y del mal”, 1997) , entranyable contant una crepuscular història d’amor impossible (“Los puentes de Madison”, 1997) o oferint una visió crítica i desmitificadora d’un gènere com el western (“Sin perdón”, 1992).
El cas és que Terminator ha acomiadat Harry, ara ni tan brut ni tan fort, de la Comissió de Parcs Naturals, perquè s’oposa a la construcció d’una autopista que travessarà un parc natural, la qual cosa ens indica què els cables de titani són mes poderosos que no pas les connexions neuronals humanes. O el que és el mateix, Conan El Bárbaro ha vençut El sargento de hierro, “Sin perdón”.

El dia desprès

Ser humorista és fàcil quan tens tots els polítics treballant per a tu.

"Seré un presidente previsible, patriota, independiente y moderado"
(Mariano Rajoy)


La diferència entre una desgràcia i una calamitat és la següent: si un polític "caiguera o caigués" al riu seia una desgràcia, però si algú el "rescatara o rescatés", això seria una calamitat.

Un debat de psiquiatra

D’entre totes les visions que s’han fet del debat Zapatero-Rajoy del dilluns passat –polítiques, d’imatge, de “gestualitat ...etc....-, hi ha una que m’ha resultat ben cridanera, i això que n’he llegit de ben curioses, sobretot en l’espai dels diaris digitals, on, en comptades excepcions, domina la dreta, per no dir l’extrema dreta. En el Confidencialdigital.com es fa una anàlisi de Zapatero a través de la mirada d’un psiquiatra. I aquestes son algunes de les reflexions del “terapeuta mental”:

-“El presidente no tenia relajada su espalda y manifestaba una tensión brutal”
-“La mirada era tan fija que daba estupor y miedo”
-“Posición del cuello en señal de crispación permanente”
-“Cejas que le dan apariencia de iluminado. Se muestran más hacia arriba cuanto más acusa el golpe del adversario”
-“Frente y nariz que manifiestan el deseo de permanecer en poder”
-“Posibles problemas de columna vertebral en presente o futuro”
-“Entrecejo de tendencia a mentir, frente de tenacidad y afán por llegar donde nunca pensaba llegar”
-“Lucha con tratamiento por combatir la calvicie”
-“Mente compleja y de maquinador”.

Sense ànim de ser exhaustiu, només he transcrit algunes de les conclusions del psiquiatra, que deu preferir quedar en l’anonimat, perquè en cap lloc de l’article de l’esmentat diari digital, es diu el seu nom. Dic jo que no seria l’Aquilino Polaino, aquell que recomanava als homosexuals que “pol ahi no”, que es “pecao y enfermedad”. Llevat del detall, probablement sense cap importància, que no ha vist cap aspecte positiu en la intervenció de Zapatero, jo crec que aquest professional de la salut mental, s’ha quedat curt... de vista, perquè no va observar altres característiques diabòliques del president, que als 13 milions d’espectadors no van passar desapercebudes:

-“Era ben evident, que darrere de la cadira de Zapatero es podia, sinó veure clarament, si intuir... el “rabo” o cua de Belcebub.
-En certs moments del debat, per la comissura dels llavis de ZP, s’escapava una bromera de ràbia davant les sensates paraules del candidat Rajoy.
-Lluita per combatre la calvície i el rictus immòbil del llavi superior per un tractament intensiu de “botox”.
-Moviment agressiu de les mans, l’efecte que es diu de “caixa”, i que, sens dubte, es on pretén tancar Rajoy.
-Orelles i celles alineades en conjunció amb el planeta Mart, que com tot el món sap està poblat per “bojos de celles circumflexes”.
-Posició de les banyes de la front en actitud d’envestir com un bou.
-Incapaç de mantenir la compostura, furgant-se el nas, i amagant l’extracció en el cul del seient.
-Intents desesperats de pegar-li, per baix de la taula i amb covardia, colps de peu a Rajoy.
-Possibles problemes de passat, present i futur –i per a tota vida- de cul d’en Jaumet (en espanyol culo de mal asiento), per la conveniència de voler ocupar per sempre la poltrona de la Moncloa.

Déu meu, estem governats pel dimoni!. ZP significa “Zoolatra peligroso”, admirador de dioses paganos”... estem perduts. L’Apocalipsi està a punt d’arribar. Supermariano... sálvanos!.

23F, aquell malson

Demà farà 27 anys del 23F, una data fatídica en el calendari històric i polític. Un grup de militars amb Milans del Bosch, Armada i Tejero al capdavant protagonitzaren un sainet de “tricornio, metralleta y cojones”. I dic sainet, perquè quedà avortat, i el món sencer contemplà atònit l’escena d’un guàrdia civil, pipa en mà, dient coses com: “Quieto todo el mundo” i “Se sienten, coño”, dos aportacions impagables a la “cultura popular española”. Són dos expressions que transmetien pur immobilisme físic i cerebral, el de les seues neurones, amb una idea fixa i única: “¡Viva España!”. Tot i ser un sainet, a mi en principi, com és comprensible, no em va fer cap gràcia, entre d’altres coses perquè semblaven “actors” de barraca fallera i perquè ens tornaven a fotre, una altra vegada, la vida. Personalment, aquella nit la vaig viure amb angoixa, cabreig i frustració. Angoixa perquè em temia la bestiesa d’aquella gent, que no dubtarien en eliminar [matar] qui fos falta per a dur endavant els seus embogits plans. I l’angoixa estava justificada. Dies després em vaig assabentar que hi havia una llista negra de persones “no addictes”, susceptibles de ser suprimides d’aquest món cruel. El meu delicte era ben terrible: ser secretari del Cercle Cultural Ramon Muntaner, una modesta associació del meu poble, Xirivella. Cabreig, perquè de bell nou una colla de feixistes ens donaven per sac, utilitzant l’únic que saben: la força de les armes. Jo, en aquells moments, pensava rabiós: “El colp perquè no te’l pegues en els collons, tros de soca?”. I frustració, perquè estava a punt de publicar el meu primer llibre, un recull de poesia titulat “Rompran pluges a frec d’hivern”, i en eixa situació, a ben segur, no veuria la llum. Afortunadament, aquell malson va passar i algun somni es va complir. Així que, ara que de nou hi fa cert remor de militars clavant-se en política, envejosos dels seus companys, els bisbes de la irredempta Conferència Episcopal, no ens refiem gens ni mica. Ja sabem com se les gasten... Alerta, doncs. Uniformes i sotanes en l’espai públic, un perill per a la convivència cívica.