L'egoisme de l'església catòlica

"L’egoisme no és viure com un vol, més be és exigir als altres que visquen com un vol".

Pel que es veu, això és el que entén l’església catòlica espanyola com va demostrar en la concentració-miting-homilia que va protagonitzar el diumenge passat a Madrid, on dos cardenals recalcitrants, reaccionaris, mentiders i deshonestos, com Rouco Varela i Garcia Gasco, van afirmar, sense el més mínim pudor, que els drets humans i la democràcia a Espanya pateix un retrocés, perquè no es dona suport a la seua manera d’entendre la família i les relacions humanes. Eixos exabruptes, fora de lloc i sense fonament, deurien tindre resposta per part del govern i de la societat civil. En primer lloc, la jerarquia sap que viu del finançament de l’estat. És a dir de tots els ciutadans, fins i tot, els que no som creients i els d’altres confessions –tan inútils com la catòlica -, i per tant deuríem exigir una revisió del Concordat amb una església que després d’haver donat suport a una dictadura com la franquista, vinga ara a reclamar respecte per la democràcia... Ells!!!... Déu meu! Quanta hipocresia.
Per tant es fa necessari, pel be d’una convivència civilitzada, educada i justa, una societat laica, on es respecte l’egoisme, ben entès, de viure com un vol i no la imposició d’una “secta religiosa” per molt nombrosa que siga, del seu model de vida. El que em sorprèn és que, encara, una obvietat com eixa siga matèria de discussió. La religió, totes, continuen essent un retrocés per a l’avanç de la societat. Ells ho saben, i esgotaran tots els recursos al seu abast –que són molts-, per a frenar l’impuls d’una convivència basada en la llibertat. La de tots. No només la d’ells.

L'equivació com a metàfora

Llegit a la premsa d’avui: “Els metges operen a una dona el genoll equivocat”. La dona, veïna de Dénia, entrà al quiròfan per a operar-se el genoll dret i va eixir amb l’esquerre que estava sa, intervingut. Doncs, si això ho traslladem a la societat valenciana actual, podríem extreure la mateixa conclusió: Els ciutadans penalitzen i fan una operació de càstig contra les actituds netes i honestes, sanes en sentit mèdic, encara que una mica anèmiques i deixen com està, fan la vista grossa, aquelles iniciatives i maneres de “poca-sòltes”, desvergonyides i fraudulentes. Saber quin és el genoll equivocat està a l’abast de tot aquell que tan sols tinga els ulls i la ment oberts i un mínim criteri crític.
Que això no és molt corrent?. I tant, però que hi podem fer?...
Podem fer moltes coses, no oblidar les cares d’aquestos “paios” i a la mínima ocasió fer-los veure que sabem allò que han fet en els últims temps, i guardar-lo en la memòria col·lectiva per a que no ens tornen a operar el genoll que no toca.

De nou la "justícia"

Bertolt Brecht

Si fa uns dies manifestava la meua desconfiança en la justícia, o millor dit, desconfiança en les persones encarregades d’adminstrar-l a. Ara l’escepticisme cap a eixe col·lectiu és més gran encara, si cap. Les causes poden ser anecdòtiques, perquè tan sols venen a confirmar i/o ratificar l’opinió que tinc del susdit col·lectiu. El nou canvi de jutge a Nules, i van vuit –el que jutja el cas Fabra-, i l’episodi protagonitzat per Roberto García Calvo, magistrat del Tribunal Constitucional , adscrit al sector conservador són els últims.

Aquest magistrat ha tingut un “incident” de trànsit i ha tret a relluir l’autèntic tarannà de la dreta judicial, social i política espanyola.

L’honorable jutge ha rescatat dos empentes d’aquesta fauna. Primer: aquella memorable frase “Ud. No sabe con quién está hablando, soy un juez”, i segona: ha tret, sense complexes, una “pipa” amenaçant l’adversari automobilístic amb pegar-li un tir. Edificant i ...revelador.

Bé, com deia Bertolt Brecht: “Molts jutges són absolutament incorruptibles, ningú pot induir-los a fer justícia”.

Jo diria encara més, a alguns jutges, evidentment hi haurà excepcions, ningú els pot induir a comportar-se com persones humanes.

"Conèixer és estimar?"

"Què si el conec? El conec tant que fa deu anys que no em parle amb ell"

Oscar Wilde

No teniu la impressió que a mesura que coneixeu la gent, a poc a poc, la consideració que teníeu cap a ells va minvant?. Una altra cosa és l’estima, aquesta s’hi pot mantindre malgrat la coneixença. Aquesta impressió, amb tota probabilitat, serà recíproca, de manera que la nostra imatge se devaluarà tant com nosaltres percebem la dels nostres amics, amants, marits, esposes, coneguts i saludats. Per tant, perdonem sempre als nostres amics... i enemics, no hi ha cap altra cosa que els moleste tant.

Sèrie Els petits objectes (II)

"El pendrive o pintxo"

D’entre els petits objectes tecnològics de recent aparició, el pendrive o pintxo o clauer, en la seues accepcions populars, és un dispositiu ben útil de debò. Es tracta d’un emmagatzematge d’informació (de text, gràfica i audiovisual) realment sorprenent. També se’l coneix com port USB (d’Universal Serial Bus en anglès). Aquest petit objecte ha vingut a substituir al “disquete”, una cosa que ja ha passat al museu de la prehistòria tecnològica. En aquest camp, si que es fa real aquell vell “slogan”: Les ciències avancen que és una barbaritat.
L’invent utilitza una memòria flash, i segons diuen els que entenen (jo no sóc un d’ells) por retenir les dades durant deu anys i escriure’s un milió de vegades. En fi, que és petit en la dimensió, però gran en el contingut. Tan gran que, llegint les característiques tècnics, semblen més preparats que algunes persones. Per exemple diuen: “són immunes a “las rayaduras y los polvos” i que en molts casos poden sobreviure a abusos ocasionals com ara colps, caigudes, xafades, passades per la rentadora (fins i tot amb llegiu per a roba de color) o esquitxades de cafè o cervesa. I això ho fa ideal per al transport personal de dades, arxius de treball o dades personals i íntimes, als que vols accedir des de llocs diversos".
I ara feu-vos la següent pregunta: ¿tindries la mateixa confiança amb una persona del teu entorn familiar o amical per a desenvolupar aquesta delicada tasca? Si tens dubte a l’hora de triar entre un pendrive o el teu cunyat, per exemple, és que encara et queda una mica de sensibilitat... cibernètica.

Els jutges i la "justícia"

El jutge de l’Audiència Nacional José María Vázquez Honrubia va insistir ahir que els independentistes catalans Jaume Roura i Enric Stern, condemnats a 2.700 € de multa per injúries a la Corona (cremar fotos del rei), estaven “obligats” a parlar en espanyol en lloc de català, en el judici celebrat el passat 20 de novembre a Madrid. Fins ací els fets. Ara la interpretació. Segons aquest representant de la “Justícia?”, La “Ley Orgánica del Poder Judicial” li permet exigir que declaren en castellà a persones a ciutadans espanyols que coneixen eixe idioma. Resulta sorprenent que un “jutge”, segurament defensor a ultrança de la constitució, avantpose una llei orgànica a la Carta Magna. A més aquest pintoresc jutge ignora –o obvia- que l’Audièncial Nacional, on se suposa que imparteix justícia, du reconeixent el dret dels acusats des de l’any 1977 a declarar en el idioma que millor sàpiguen expressar-se per a defensar-se.
Aquest fet ve a sumar-se als últims actes jurídics protagonitzats pel col·lectiu dels impartidors de justícia. Bloqueig polític del Tribunal Constitucional i del Consell General del Poder Judicial, sentències estrambòtiques com les de Grande Marlaska en el cas del Yak 42, la “conya” dels set o son vuit? jutges que han passat per Nules, on se suposa que se substancien tots els casos de irregularitats i presumptes corrupcions de Carlos Fabra, president de la Diputació de Castelló, els jutges “estrella” Baltasar Garzón i Javier Gómez Bermúdez, aquest últim amb esposa ·”escrividora” sobre la sentència de l’11M, el president del Tribunal Suprem, un tal Hernando, que sembla un militant més del PP...
En fi, per a què seguir?. Avui m’he posat massa trascendent...
però en aquests moments et pares a pensar que desprès dels aparents avanços i progressos de la societat... et trobes amb dos institucions... com la judicial i l’eclesiàstica, tan parcials i desprestigiades, sempre a l’auxili de la dreta més rància i reaccionària i espanyola, que et tornes, encara més, escèptic sobre la possibilitat d’una vertadera societat democràtica.

Sèrie: Els petits objectes

"El pijama"

A la nostra vida, hi ha molts petits objectes d’ús quotidià als quals no prestem l’atenció que es mereixerien. Per exemple, el pijama, una peça de vestir que ens posem per anar a dormir. Ovidi va escriure a la seua obra L’art d’amar “que la nit fa desaparèixer molts defectes i oblidar nombroses imperfeccions”. I aquesta afirmació ho feia respecte de la meitat de la humanitat: “fa que totes les dones siguen belles”. La qual cosa em du a la següent reflexió: Volia dir Ovidi que durant el dia, no totes les dones són belles? O que els homes ni de dia ni de nit són bells?. En el segon cas, pensar en un home ficat dins d’un pijama sense semblar ridícul, és un exercici mental difícil d’imaginar. Llevat d’alguna excepció excepcional, perdoneu-me el pleonasme redundant, perquè cal tenir una estructura de ben plantat per a lluir amb elegància la susdita penyora. Els demés no ens el posem, més be podríem dir que ens ha caigut d’un cinquè pis, i que miraculosament s’ha embotit al nostre cos. Les dones, en canvi, si usen “pijama” els queda “ a algunes” d’allò més bé, d’altres semblen un barril de petroli, això sí ara a quasi 90 dòlars el Brent.
Però el pijama ofereix moltes possibilitats: complet (pantaló i jaqueta) només pantaló i pit de llop a l’aire, per a les fases de calor (ambdues classes de calor), jaqueta només, aquesta més utilitzada per les dones, pantaló i samarreta de cotó... Tot i que el millor “pijama” seria el de la Marilyn Monroe, és a dir unes gotetes de Chanel 5. Però clar, això només s’ho podia permetre ella i... unes i uns quants més. Així que, amics i amigues, useu el pijama amb tota la dignitat que us siga possible.
Per cert, d’on collons vindrà la paraula “pijama”?.

Sèrie: Els petits objectes"

"Dia Mundial de la Televisió"

Resulta que avui és el Dia Mundial de la TV. En aquesta moda de dedicar un dia a un munt de coses, des d’una causa solidària: els xiquets, la Sida, contra els accidents de trànsit... fins les més peregrines i/o estrambòtiques com és dedicar-lo a un invent com la TV, tan prostituït i utilitzat de manera, diguem-ho sense acritud, penosa i vergonyant. S’ha dit moltes vegades que la TV és un medi –de comunicació- perquè ni esta crua ni ben feta. I també que la TV és un artefacte que permet què gent que no té res a fer, mire a altra gent que no té res a dir. Tot i això per a no semblar exageradament negatiu, diré que alguns programes mantenen una dignitat. Dels que es poden veure a las TV’s de l’estat espanyol... El IntePolònia (TV3), El Interrmedio i Buenafuente (La Sexta)..., programes d’humor com tothom sap, però que, ni de bon tros, superen els informatius de Canal 9. Sublims!.
Per exemple, agafem un editor/@ i un director/@ d’informatius. Són aquells que decideixen quines notícies i en quin ordre s’emeten, és a dir que destrien el forment de la palla, i clar està, emeten la palla. Això sí, la palla va farcida d’informació, bé propaganda, del seu cap polític, president de la Generalitat o de Govern, o del seu Consell d’Administració, en cas de que siguen públiques o privades. Moltes vegades, però, són coincidents.
En fi, i com a conclusió, la TV podria, deuria ser, un mitjà al servei de la informació, la formació i l’entreteniment, els tres eixos bàsics que tots els teòrics i erudits en la matèria han deixat dit i escrit. Però el problema rau ¡ai! en els directius i programadors. Jo, estic amb Marty Feldman, aquell actor còmic, a qui els ulls se li n’eixien de la cara: “Mai menjaré res que tinga vida intel·ligent, és per això que no tindria inconvenient en engolir-me un directiu de TV o un polític”.
Així que jo pregaria als actuals dirigents que facen tot el que puguen per la TV: “què en deixen de fer-ne”.
I tot açò ho diu una persona que es guanya la vida en una TV.

Esbrinen en quina?

Una certa setmana de novembre

Aquesta setmana de novembre que encetem concentra tres dates que tenen una significativa importància en la meua vida. Això m’ha fet reflexionar sobre com es combinen els aspectes interns i externs, endògens i exògens , amb el resultat de tindre una certa influència en l’esdevenir de la teua vida. Anem a pams, i per ordre cronològic. En primer lloc, vaig nàixer un 22 de novembre de la dècada dels 50, una època gris per a la història col·lectiva com a país, però feliç en l’àmbit personal, perquè obria els meus observadors ulls de xiquet inquiet a tot el que m’envoltava. Segona data de novembre que em deixà empenta, va ser un altre 22 de novembre, però de l’any 1963. Jo em trobava al llit afectat per una grip de xiquet, que curàvem a la manera de l’època, a base de suar, llet ben calenta i “caldets” de pollastre. Però el que em va fer reviscolar dela malaltia, va ser una imatge de TV (en aquella època de mancances feia molt poc que hi havia un aparell a casa). Tallaren l’emissió, per a informar que el president Kennedy havia estat assassinat a Dallas. Com que era un xiquet d’un poble de l’Horta de València, Xirivella, el meu coneixement sobre el món exterior era pràcticament nul. L’assumpte el vaig guardar en la memòria. Anys més tard, el vaig entendre. Crec.
La tercera data de novembre que va tenir un efecte colpidor sobre mi fou el 20 de novembre de 1975. El dictador sanguinari Franco va morir i acabà sota una llosa de 20 tones al Valle de los Caidos. Aquesta mort em va produir dos efectes contradictoris: alegria, joia immensa i por. Tots dos alhora. Haig de dir que jo em trobava en El Pardo, fent la mili, la puta mili, que els militars s’hi posen per on els càpiga. Vaig ser un espectador privilegiat de l’agonia d’aquell general “baixet, gordito, i amb veu aflautada” que el feia especialment grotesc. Jo veia passar totes les nits la comitiva encapçalada per aquell president de govern, Carlos Arias Navarro, també conegut com “Dumbo Arias”, per tenir unes orelles inadequadament grans i desengaxades del seu rostre. Però, també vaig ser un protagonista “destacat” en la mort del sàtrapa. A primers de novembre, la gravetat del malalt ja era quasi d’estat terminal, la tromboflevitis i totes les demés complicacions, feien pensar que era qüestió de dies el traspàs als inferns. Així que abans de traslladar-lo a l’hospital La Paz, on finalment va morir, varen improvisar al “Palacio de El Pardo” una quiròfan d’urgència. I va ser, com no podia ser d’altra manera en una dictadura, amb nocturnitat i traïdoria. De matinada ens feren despertar a tots els que estàvem al quarter que s’hi trobava al costat del “Palacio”, el “Parque Central de Transmisiones”, amb l’ordre contundent de dur “cagant hòsties” una “bombeta” de “tropecents mil” watts per a salvar la vida del Caudillo. “La mare que em va parir”, vaig pensar. Aquest paio em donarà pel cul fins l´últim moment. Afortunadament dies després, el 20N, ens deixà en pau d’una puta vegada.
I aquestos són els tres dies de novembre que marcaren part de la meua vida. De moment, he sobreviscut a totes tres.