Una certa setmana de novembre

Aquesta setmana de novembre que encetem concentra tres dates que tenen una significativa importància en la meua vida. Això m’ha fet reflexionar sobre com es combinen els aspectes interns i externs, endògens i exògens , amb el resultat de tindre una certa influència en l’esdevenir de la teua vida. Anem a pams, i per ordre cronològic. En primer lloc, vaig nàixer un 22 de novembre de la dècada dels 50, una època gris per a la història col·lectiva com a país, però feliç en l’àmbit personal, perquè obria els meus observadors ulls de xiquet inquiet a tot el que m’envoltava. Segona data de novembre que em deixà empenta, va ser un altre 22 de novembre, però de l’any 1963. Jo em trobava al llit afectat per una grip de xiquet, que curàvem a la manera de l’època, a base de suar, llet ben calenta i “caldets” de pollastre. Però el que em va fer reviscolar dela malaltia, va ser una imatge de TV (en aquella època de mancances feia molt poc que hi havia un aparell a casa). Tallaren l’emissió, per a informar que el president Kennedy havia estat assassinat a Dallas. Com que era un xiquet d’un poble de l’Horta de València, Xirivella, el meu coneixement sobre el món exterior era pràcticament nul. L’assumpte el vaig guardar en la memòria. Anys més tard, el vaig entendre. Crec.
La tercera data de novembre que va tenir un efecte colpidor sobre mi fou el 20 de novembre de 1975. El dictador sanguinari Franco va morir i acabà sota una llosa de 20 tones al Valle de los Caidos. Aquesta mort em va produir dos efectes contradictoris: alegria, joia immensa i por. Tots dos alhora. Haig de dir que jo em trobava en El Pardo, fent la mili, la puta mili, que els militars s’hi posen per on els càpiga. Vaig ser un espectador privilegiat de l’agonia d’aquell general “baixet, gordito, i amb veu aflautada” que el feia especialment grotesc. Jo veia passar totes les nits la comitiva encapçalada per aquell president de govern, Carlos Arias Navarro, també conegut com “Dumbo Arias”, per tenir unes orelles inadequadament grans i desengaxades del seu rostre. Però, també vaig ser un protagonista “destacat” en la mort del sàtrapa. A primers de novembre, la gravetat del malalt ja era quasi d’estat terminal, la tromboflevitis i totes les demés complicacions, feien pensar que era qüestió de dies el traspàs als inferns. Així que abans de traslladar-lo a l’hospital La Paz, on finalment va morir, varen improvisar al “Palacio de El Pardo” una quiròfan d’urgència. I va ser, com no podia ser d’altra manera en una dictadura, amb nocturnitat i traïdoria. De matinada ens feren despertar a tots els que estàvem al quarter que s’hi trobava al costat del “Palacio”, el “Parque Central de Transmisiones”, amb l’ordre contundent de dur “cagant hòsties” una “bombeta” de “tropecents mil” watts per a salvar la vida del Caudillo. “La mare que em va parir”, vaig pensar. Aquest paio em donarà pel cul fins l´últim moment. Afortunadament dies després, el 20N, ens deixà en pau d’una puta vegada.
I aquestos són els tres dies de novembre que marcaren part de la meua vida. De moment, he sobreviscut a totes tres.

Una certa setmana de novembre

"Danzad, danzad, malditos"

En aquestos moments hi ha dos “fenòmens”, un social i l’altre polític, els qual m’han fet recordar una pel·lícula que il·lustra d’alguna manera la situació: “Danzad, danzad, malditos”, dirigida l’any 1969 per Sidney Pollack, i interpretada per Jane Fonda, en un dels millors moments de la seua carrera, i Michel Sarrazin, un jove actor de mirada malenconiosa que prometia molt, però que mai no arribà a estrella. La història se centra en la depressió americana dels anys 30, on s’organitza una marató de ball ininterrompuda fins que una de les parelles guanye. Alice (Jane Fonda) és una actriu fracassada i amargada de la vida i Robert (Michel Sarrazin) és un jove somiador. Tots dos formen una de les parelles de ball. El seu objectiu és guanyar el concurs i pal·liar així les penes d’una vides social i personalment ben tristes i fotudes.
Ací i ara, hi ha una espècie de furor pel ball per part de molta gent. I quan arriba el cap de setmana, ¡hala! es vesteixen per a l’ocasió i se’n van d’allò més encantats a les sales de ball i les acadèmies, per tal d’ensucrar, en bona part, les seus vides amargades, tot i que ho disfressen de diversió i esport.
Ara ve, segons la meua opinió, el problema. Els balls que han triat fonamentalment són la “salsa” i la “bachata”, dos balls ben dolços. I aprenen els mecanismes dels passos més o menys ortodoxament. Però ¡ai! els seus moviment són ortopèdics i poc harmoniosos, i si de cas entre els ballarins s’hi troba algun brasiler/@, cubà/ana, dominicà/ana o sud-americà en general,
els quals porten l’harmonia i el ritme a la sang, la comparació pot resultar patètica, si no cruel en algunes ocasions. Bé, ells, però sobretot elles, s’ho faran mirar.
I si això passa en el món dels balls de saló, tan innocus i inofensius, doncs no té més repercussió que la rialla que pot provocar en els possibles espectadors.
En el món dels polítics actuals passa una cosa semblant, “ballen” de manera poc harmoniosa, ortopèdica i mecànica, és a dir “a pinyó fix”, les danses dels temes que preocupen als ciutadans. I converteixen la sala de ball –l’espai públic- en un akelarre on bruixes, bruixots i vampirs de tota mena ens xuclen la sang, fins deixar-nos en estat quasi letàrgic.

I per a acabar, torne a la pel·lícula del principi, perquè el seu títol original és ben revelador, “They shoot horses, don’t they?... “Quan pateixen ¿als cavalls els disparen, no?.
Així que ¡alerta! Ells pensen que els que no ballem patim, i per tant intentaran pegar-nos el tir de gràcia, però ... serem maleïts, però mai no ballarem al seu ritme. Ni al dels “bailongos” inofensius, ni al dels polítics malèfics.
“Que lo sepaaaaannnnn!!!!”

Preguntes existencialistes ... que existeixen

Quantes vegades, sense altra cosa millor que fer, no ens hem preguntat segons quines bajanades?.

Per exemple, en un examen de Metafísica si mires dins de l’ànima del teu company de pupitre... això és copiar?

O altra.. perquè de vegades diguem malícia a un acte d’alguna persona, quan en realitat no és mes que estupidesa congènita?

Si fas un curs de lectura ràpida i et llegeixes el “llibre” d’Aznar, tardaries dos segons en saber que va d’España?

Perquè pensem que les nostres fotografies cometen una injustícia?
Són igual que nosaltres.

Perquè alguns xiquets fins a certa edat, pensen que el seu nom és “Calla’t”?

I ara un reflexió final sobre la gravetat –la llei de- ... perquè tenim el mateix que fa vint anys, només que ara està tot un poc més avall?

Estadístiques i mentides

Existeixen tres classes de mentides, a saber, les dolentes, les pitjors i les estadístiques. En l’antiguitat, vull dir més antic que ara mateix, com que no existia la “Ciència” estadística se tirava ma de les mentides. Amb resultats semblants, cal dir sense possibilitat d’equivocació. I qui, en l’actualitat, utilitza les estadístiques, enquestes o sondeigs?... Efectivament, els polítics, que les gasten com un borratxo fa servir un pal de la llum: més com un suport per a continuar en posició vertical, que no pas com a il·luminació de l’estat social que s’ha consultat. Les estadístiques també són com la massa de la pizza, una vegada has ficat les mans al damunt, ja pots fer el que vulgues amb elles. El problema és que com tenen tan “poquetes llums” i els ingredients que posen a la pizza són de tan mala qualitat, els ciutadans els enviem “a fer estadístiques”.
Jo, el que no puc creure, és que entre els quasi cent mil espermatozoides que calen per a crear un ésser humà, el que donà vida a un polític fos el més ràpid. Estadísticament és impossible!.

Un conte imaginat

Un home desperta d’un somni –o malson, tant se val-, i escolta per la ràdio que la cacatua de la seua veïna ha estat nomenat conseller de Cultura i Educació. Immediatament pensa que el món s’ha tornat boig, però després de reflexionar un instant, es diu a si mateix:

-Analitzem la situació, una cacatua, paradalot emplomat i xerraire, seria pitjor conseller que un forense, pose per cas?.

-No, es respon sens dubte de cap classe. Les plomes el protegirien dels insults i el bec, ben esmolat, li serviria per a repetir les mateixes bajanades que un conseller convencional. Donat que amb une fulletes d’enciam i un grapat de mam, no us feu il·lusions mam és “alpiste”, el tindríem pagat, doncs jo no tinc cap dubte. I vostès...?

4 preguntes de cap de setmana

Existeix un món invisible?

Sí, i és millor que el visible. En cas contrari, millor apaguem la llum.

És possible la comunicació amb fantasmes?

I tant!. Ho fem tots, i si no pegueu un colp d’ull al vostre voltant i us adonareu de quants “fantasmes” ens parlen. Oi que ho teniu clar?

L’esperit pot abandonar el nostre cos?

Sí, i fins i tot, moltes vegades se’n va a demanar una pizza. Serà un esperit, però també passa gana.

I desprès de la mort, ¿segueix essent possible afaitar-se?

No, perquè és millor deixar-se barba. Afaitar-se eternament deu ser molt cansat.

"Ningú no plorarà per Ansar"

Ansar firmava llibres? dirigits a un jove de nom Santiago y Cierra España, en un estat meitat ensopiment, meitat depressió paranoica. Al carrer, onades de dones d’edat avançada amb el cardat de perruqueria, homes triomfadors amb vestit d’Ermenegildo Zegna, i joves que nasqueren vells, uniformats de Lacoste. El soroll del tràfic era ensordidor, i a més a més España s’estava enfonsant.
“Mireu-me, va dir Ansar. Tinc cinquanta tres anys, un bigoti, una “meleneta” i un somriure de ratolí. Em queda tan poc de temps i tantes coses per fer. Entre les classes –magistrals- a la Universitat de Georgetowwwnnnn, assessorar Rupert Murdoch, ser el gran munyidor intel·lectual de la FAES, escriure llibres que passaran a la història (de l’oblit) i ser el marit de la Botella i el sogre de l’Agaggggg!, quasi no em queda espai per salvar España. De manera que he decidit anar-me’n. I tinc dos opcions: una muntanya llunyana o un desert remot”.
I en això que va sorgir una veu des de el fons de la sala que va dir... Ansar tens una tercera opció molt millor per a tu. Però, sobretot, per a tots nosaltres. Els astrònoms parlen d’un nou planeta deshabitat anomenat XPANIA. Està tan lluny de la Terra que viatjant a la velocitat de la llum tardaries sis milions d’anys per arribar-hi, tot i que s’està construint una nova via ràpida de l’AVE, passant per l’ensorrament de Barcelona, i t’estalviaries hora i mitja de trajecte. Com que la temperatura exterior és 400 graus sota zero, no podries passejar i podries aprofitar el temps per maquinar com salvar el planeta del malvat emperador Minz. Et podries convertir en un nou Flash Gordon, venjador galàctic. Només tindràs un problema, com que no existeix la gravetat, això que tant t’agrada a tu, igual no sobrevius.
Definitivament “Ningú no plorarà per Ansar”.

"Si els abstractes foren dentistes"

En cas –improbable- que un dentista haguera triat el camí de l’art, les dentadures de més d’un i una serien pròtesi impossibles que hagueren fet de la boca humana un instrument mancat de precisió. El procés de mastegament d’aliments es convertiria en un esforç titànic. Entre altres coses perquè la dimensió deformada dels queixals no cabrien en unes genives incapaces d’acollir res més. Per sort, els dentistes es dediquen a destrossar-nos la dignitat i la butxaca. Més o menys, com certs polítics i presumptes periodistes que pretenen crear dentadures postisses tan deformades que no caben en la realitat. En la realitat del sentit comú, és clar.
Si teniu cap dubte, observeu si més no, les reaccions ¡encara! sobre l’11 M, la sentència, i les interpretacions retorçudes sobre la resolució judicial. Doncs, aquestos polítics...Rajoy, Acebes, Zaplana i predicadors de la catàstrofe perpètua... Pedro Jeta Ramírez, Federico Jiménez Losantos, César Vidal i els confidencials digitals d’ultradreta (quasi tots) semblen dentistes desequilibrats amb tendències destructives.
Aturem els dentistes que es carreguen més dents que no pas en salven i aturem també la fauna de salvatges que volen carregar-se la boca sencera i el que tenim al damunt, el cap. Aturem-los, xe!.

Humida tardor de bolets

La tardor enguany s’ha presentat ben humida, i i hem de pensar que serà una bona època de bolets, rovellons, pebrassos... i les diverses maneres d’anomenar aquestos productes micològics tan estimats. Segons sembla hi ha 1.458 bolets catalogats científicament, però la majoria de persones –entre les que em compte- només coneix 3 o 4 a tot estirar.
La micologia és un món curiós alhora que divertit. T’entretens buscant-los passejant per les ombrius del bosc, procurant fer-ho en bona companyia. Els que som negats com jo –en això també, tot i que no tant com en ballar i cantar -, quasi arribem a l’èxtasi si som capaços de trobar-ne 7 o 8. Tot un èxit. Si hem tingut la sort d’anar acompanyat d’un expert, un “boletaire caçador”, després tindrem el plaer de menjar-los també en bona companyia. I com els podem cuinar? Doncs de tantes maneres com imaginació tinguem. Des de la senzillesa, a la brasa o la planxa ruixats amb una salseta d’oli d’oliva, all i julivert, fins la complexitat o sofisticació. Amb carxofetes i alls tendres, amb un sofregit de ceba i vi blanc, acompanyant un arròs melós, amb una llonganissa trossejada i fins i tot amb un clàssic maridatge de mar i muntanya... amb gambes, llagostins o “xipirons”...
Tardor, canvi de color al paisatge boscós, bolets, malenconia de l’estació, cuina, companyia, bona cuina, bon vi, música, conversa... i hi afegiu més si voleu. Bona tardor caçadors de bolets... salut i pecats!.